Fa un parell de dies, davant de la violència racista desplegada entorn el desallotjament del B9 a Badalona, ens sorpreníem, amb algunes companyes, de l’escassa assistència a les diferents convocatòries de suport que circulaven per xarxes socials. El que a internet semblava un ampli suport o –almenys força generalitzat per part de moviments i persones d’esquerres i antiracistes– no es traduïa en presència als carrers.
En alguns moments, de fet, hi havia més veïns obertament racistes reclamant repressió policial que persones donant suport a les accions destinades a garantir l’accés a un habitatge per als que havien estat desallotjats. La paradoxa va arribar al punt màxim en constatar que més gent havia compartit fotos de l’intent d’okupació que la que havia acudit físicament a donar suport. Tot això és possible gràcies a la màgia d’internet.
Veure que una convocatòria antiracista té una gran difusió a xarxes pot tenir un efecte desmobilitzador
Si bé no es tracta d’un tema nou, aquests dies de violència explícita cap a les persones migrants –especialment cap a homes negres– em pregunto per què determinades reivindicacions tenen més suport a les xarxes que als carrers. És a dir, què estem fent a més de postejar i indignar-nos per internet. No és una pregunta moral, sinó política.
Com a respostes a aquestes preguntes, em sorgeixen algunes reflexions. En primer lloc, és un fet que actualment les xarxes socials no només funcionen com a eines de difusió i denúncia sinó també com a espai d’organització política. Veure que una convocatòria en temes antiracistes té una gran difusió a xarxes pot generar la percepció que hi ha prou organització i suport. És a dir, pot tenir un efecte desmobilitzador (considerar que sóc prescindible), malgrat que les publicacions cerquen precisament el contrari.
No parlo d’una qüestió moral sinó política: l’antiracisme no mobilitza perquè la violència envers certs cossos està normalitzada i legitimada
Tot i això, la idea que som moltes no reflecteix la realitat de mobilització als carrers. Els qui estudien aquests temes diuen que ja no es pot pensar allò virtual i físic com a àmbits separats, sinó com a espais continus on els moviments socials es rearticulen. Però als carrers, en temes relacionats amb el racisme, som moltes menys de les que hauríem. Em fa la sensació que postejar genera una estranya tranquil·litat que estic fent alguna cosa. És a dir, no puc o no vull anar-hi, però almenys comparteixo per xarxes, ho visibilitzo i, de passada, em sento una mica més antiracista.
En segon lloc, faig tanta referència a l’antiracisme perquè el factor racial té un pes important. No totes les amenaces al dret a l’habitatge tenen la mateixa resposta ni el suport dels moviments socials a Catalunya. N’és una prova les grans victòries aconseguides en determinats barris de Barcelona fruit de l’organització i el suport de diferents sectors socials. Torno a repetir, no parlo d’una qüestió moral sinó política: l’antiracisme no mobilitza perquè la violència envers certs cossos està normalitzada i legitimada.
En els moviments, les disputes per ser l’avantguarda de l’antiracisme o fer els discursos més radicals han passat factura: moltes xarxes i poc carrer
En altres ocasions, el suport es dóna sota determinades anàlisis polítiques que obvien al racisme i se centren en la classe. Els qui tenen la possibilitat de mobilització defineixen la línia política de l’acció i la raça desapareix. En el context actual, qüestionar càntics “d’aquí de fora, la mateixa classe obrera” sembla una cosa del passat, encara que mai no hagi estat realment un present en els moviments socials catalans.
En aquest panorama “de retorn a la classe” també han influït les promeses de l’antiracisme liberal. Moltes vegades les reivindicacions antiracistes han estat més centrades en aspectes identitaris que no pas en qüestions materials i estructurals. En els darrers anys hem vist les paraules antiracisme i descolonialitat per tot arreu: museus, exposicions, tutorials, manuals, kits per Nadal, formacions, discursos de les administracions… fins al punt de convertir Barcelona en un “model” de ciutat antiracista, segons l’actual govern local.
Organitzar-se, convèncer la resta, escoltar les altres, arribar a consensos i pensar accions és més lent i difícil. És menys visible que els ‘likes’ dels nostres ‘posts’
En els moviments, les disputes per ser l’avantguarda de l’antiracisme o fer els discursos més radicals han passat factura: moltes xarxes i poc carrer. Perquè soles, davant del nostre ordinador o telèfon, fer les anàlisis més radicals i transgressores ofereix certa calma però ens aïlla. És en la trobada amb les altres on veiem que a les nostres idees brillants els falta organització col·lectiva. Perquè organitzar-se, convèncer la resta, escoltar les altres, arribar a consensos i pensar accions és més lent i difícil. És menys visible que els likes dels nostres posts.
Així, malgrat ser conscient que els que estudien aquests temes reprovarien la meva separació entre xarxes i carrer, crec que en temps tan esquinçadors com els que vivim actualment cal trobar-nos i organitzar-nos. Perquè, com diuen les zapatistes, si somies sola, només és un somni. Si moltes somien juntes, és el començament d’una nova realitat.
