Montserrat Roig, nascuda a Barcelona l’any 1946, va estudiar Filosofia i Lletres i des de ben jove es va dedicar al periodisme, l’assaig i la narrativa. Prompte va haver de lluitar perquè la seua obra fora llegida com el que era, una obra immensa i universal. Montserrat Roig també va haver de treballar de valent, com moltes escriptores de la seua generació, contra l’androcentrisme i la misogínia que imperaven en les lletres catalanes. Lluità contra uns periodistes, crítics i acadèmics que comentaven la seua joventut i la seua bellesa i que qüestionaven la qualitat de la seua obra, la qual la llegien com una aportació menor a la literatura catalana. Uns homes, un sistema, que la volien petita, bona nena, submisa, que no volien que tinguera veu pròpia. Ella, rebel·lant-se contra allò que s’esperava d’ella va fer el que havia de fer, el que sabia fer millor que ningú: respondre’ls amb la seua obra, les seues novel·les i el seu treball periodístic. Respondre’ls, en definitiva, amb genialitat i amb el seu compromís intel·lectual i militant. Va viure una vida intensa en molts àmbits i va saber fer d’aquesta intensitat una marca pròpia perquè, tal com va deixar per escrit en L’hora violeta, “(…) és la intensitat allò que marca el termòmetre de la vida”.
Montserrat Roig va reflectir des del periodisme i des de l’assaig, però també des de la ficció, tots els canvis que es van viure al llarg de la segona meitat del segle XX a casa nostra. Amb una mestria inequívoca va fer de la memòria un element transversal en la seua obra i vida. Una vida travessada pel fet de ser dona, d’esquerres i de nació catalana. Una vida al servei de la memòria pròpia, de les generacions passades i de la llengua i la cultura catalana. Si la memòria és un acte d’amor, tal com va deixar per escrit, ella va estimar, i molt, i ho va fer des de baix cap a dalt, des de l’esquerra i donant veu a les dones, a totes les silenciades.
Des de la militància antifeixista i feminista, va saber fer veure que sense parlar del passat no hi havia possibilitat de reconstruir el país
Si la intensitat va marcar la seua curta vida, la memòria és el gran fil conductor de la seua obra. Des de la militància antifeixista i feminista, va saber fer veure que sense parlar del passat no hi havia possibilitat de reconstruir el país. Vinculava la memòria, per tant, a recuperar les vides d’aquells que van viure l’horror per deixar els seus testimonis, perquè sense el seu testimoni el nou país estava condemnat a reproduir els errors, a no conferir justícia. Així, va recuperar les veus dels catalans als camps de concentració nazi, però també les dels republicans exiliats. De la seua militància feminista, va destacar la cerca d’una genealogia pròpia en català, el seu treball per establir ponts entre les escriptores del seu moment i la seua participació en els moviments feministes. L’any 1966 participà de “La Caputxinada”, on també hi era la seua amiga i companya de batalles, Maria Aurèlia Capmany. Va estar afiliada al PSUC dues vegades i va ajudar a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans el 1970. L’any 1977 va formar part de la llista electoral del PSUC en la posició número deu per al Congrés dels Diputats. Finalment, abandonà l’organització i no dubtà en criticar durament com els seus companys militants d’esquerres reproduïen el sexisme i el masclisme de la societat.
Amb vocació de país, es va dedicar a entrevistar els grans intel·lectuals del seu moment, d’arreu del dels Països Catalans, en el mític programa televisiu Personatges (1977-1978) de TVE. Ací, entrevistà, entre molts d’altres, a Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Joan Fuster, Neus Català…, donant veu a personatges encara silenciats en aquells anys de l’anomenada “transició”. Escrigué en premsa regularment, a El Periódico i a l’Avui, i ho va combinar amb la literatura, ja que es volia dedicar professionalment a escriure. No era (ni és) una tasca gens fàcil la de viure de l’escriptura i, per això mateix, feu de la premsa escrita el seu mitjà de subsistència per a poder dedicar-se així, sense tantes penúries, a la literatura i a l’assaig. En els seus articles i columnes escrivia sobre els presos polítics a l’Estat espanyol, la situació de la llengua catalana, les vagues dels obrers i de les obreres…; feu una defensa clara de la llei de l’avortament i va donar suport als pobles palestins i kurd, entre moltes altres causes.
Les seues obres van guanyar part dels premis més importants del nostre ecosistema literari. L’any 1970, va guanyar el Premi Víctor Català per Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. Després, van venir el Premi Sant Jordi de Novel·la (1976) per El temps de les cireres, el Premi Crítica Serra d’Or (1978) per Els catalans als camps nazis o el Premi Nacional de Literatura Catalana d’assaig per L’agulla daurada (1986). La seua obra és un èxit ja a les darreries dels anys huitanta, els reconeixements no cessen, guanya premis, participa en congressos, fa conferències, és entrevistada… La seua vida, però, es trunca massa aviat. L’any 1991, amb 45 anys, va morir a Barcelona a causa d’un càncer de pit diagnosticat tan sols un any abans.
Montserrat Roig ha transcendit com a escriptora, periodista o militant per esdevenir un símbol arreu dels Països Catalans, com altres referents, com Maria-Mercè Marçal o Maria Aurèlia Capmany
Montserrat Roig ha anat esdevenint amb els anys un símbol de compromís i lluita, un far, un ancoratge. La seua cita més cèlebre, “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”, s’ha estampat en samarretes, cartells, bosses de tela; s’ha cridat des de centenars de manifests, s’ha dit en lliuraments de premis. Les seues frases són piulades cada 8 de març, les xarxes socials bullen en cada efemèride relacionada amb la vida de l’autora, que ha esdevingut un símbol, una proclama.
L’escriptora barcelonina és avui recordada i llegida. Aquests últims anys s’han reeditat algunes de les seues novel·les més importants, com L’hora violeta, El temps de les cireres, L’òpera quotidiana o La veu melodiosa —algunes d’aquestes obres feia anys que estaven descatalogades. Al mateix temps, les editorials Comanegra i Edicions 62 han recuperat també part de la seua obra periodística. Meritxell Gené i Aina Torres l’han homenatjada amb un espectacle poètic musical que ha recorregut escenaris al llarg dels Països Catalans. La periodista i poeta Aina Torres també l’ha biografiat en dues ocasions per a Sembra Llibres, a Montserrat Roig. La memòria viva i a Dones rebels: històries contra el silenci. Recentment, la cooperativa editorial Tigre de Paper (Kult) ha creat un segell literari que pren el nom d’una de les seues obres més rellevants, L’agulla daurada.
Montserrat Roig ha transcendit així com a escriptora, periodista o militant per esdevenir un símbol arreu dels Països Catalans, com altres referents de la seua generació, com Maria-Mercè Marçal o Maria Aurèlia Capmany. L’èxit aclaparador de la seua obra s’ha anat consolidant amb el pas dels anys. L’autora, pionera en l’àmbit del feminisme, amb una perspectiva total de la nació catalana, al servei de la memòria per a no caure de nou en temps tenebrosos, va viure intensament, com intens i necessari és el llegat que va deixar.
Aquest dilluns, s’han complert setanta-sis anys del seu naixement, i com qualsevol altra data, és un bon dia per acostar-se a una llibreria o una biblioteca i obrir una de les seues obres. Ara més que mai, cal reivindicar el seu llegat llegint-la, fer el nostre propi acte d’amor a través de la memòria i recordar la seua obra. I recordar amb les seues paraules que tan sols el nom de les coses és innocent.
