“¿Quants cadàvers són necessaris
perquè la festa tinga èxit?
¿Quants ulls buits,
quant d’alè saquejat?”
Marc Granell
Era dilluns, faltaven quatre dies per a l’inici de la campanya electoral i la comitiva judicial que l’havia de desnonar es trobava el cos sense vida de la Melanie, una dona de 56 anys que es va llevar la vida. Va passar el passat 8 de maig, al barri de Sant Antoni de l’Eixample, a Barcelona. Llegeixo que la Melanie havia treballat netejant hotels i hospitals, també durant la pandèmia, i que el veïnat, trasbalsat, la recordava com una dona treballadora i cordial. També que el SIPHO municipal –Servei d’Intervenció en Processos de Pèrdua de l’Habitatge i Ocupacions– s’hi havien apropat per oferir un acompanyament que va declinar. Després va venir el suïcidi. La Melanie ni s’ha escolat ni s’ha escoltat en la campanya electoral.
Era dijous, faltaven també pocs dies per a l’inici de la campanya electoral i Miguel P. es va personar als serveis socials municipals de l’Hospitalet de Llobregat per pregar una darrera demora d’un mes en l’ordre de desnonament del pis de protecció oficial buit que ocupava. La petició no va prosperar –era un ordre judicial. Aquell mateix dia a les cinc de la tarda, Miguel P., electricista a l’atur, es va penjar en un parc públic del barri de la Gornal. Era novembre de 2010. El pis buit que ocupava era propietat d’Adigsa, empresa pública d’habitatge de la Generalitat. Aleshores governava el tripartit i Adigsa encara li va exigir a la vídua, miserablement, 9.000 euros de compensació. Miguel P. mai va entrar en campanya. Ni aleshores ni avui. I així ens va.
Era dilluns, faltaven quatre dies per a l’inici de la campanya electoral i la comitiva judicial que l’havia de desnonar es trobava el cos sense vida de la Melanie, una dona de 56 anys que es va llevar la vida
Aquella infausta tardor, Catalunya ja acumulava 40.000 desnonaments des de 2007, quan va esclatar el pet d’aglà de l’orgia immobiliària i es desplomà el castell financer que, com recordaran, vam rescatar amb 50.000 milions d’euros públics que mai més tornaran. Salvem persones no bancs, deia la samarreta del moment dels bombers cremats i indignats. Aquell infaust novembre, entre el frau i l’esperança, entre la pitjor i la millor versió de nosaltres mateixos, la PAH aturava el seu primer desnonament a la Bisbal del Penedès. En Lluís, que havia de ser desnonat per l’extinta Caixa de Tarragona, havia declarat abans: “em volen fer fora de casa, però no ho aconseguiran. Compraré bombones de butà i, si cal, sortiré amb els peus per davant”. La PAH va posar el cos per aturar el primer desnonament –en porta, més de 2.000 aturats– i operar, literalment i materialment, com a salvavides quan cada vida compta.
Entre totes dues osques ja han transcorregut 12 anys i mig i, sobretot, un mapa inacabat i no escrit del sofriment social acumulat, que ens ha deixat en l’actual cul-de-sac. Recomptes que mai no existeixen als despatxos del poder i que remeten a milers de vides estroncades, paisatges devastats i una realitat crònica i immutable: des de 2007 Catalunya continua encapçalant el trist rànquing de desnonaments diaris, 8.574 durant 2022 i a raó de 23 al dia. Tampoc aquesta gota malaia quotidiana –que ja dura 15 anys enmig de la passivitat de tots els poders– ha entrat ni entrarà en campanya perquè no sabrien què dir.
Morts com la de la Melanie o el Miquel –dos noms per provar de dir tots els noms oblidats– haurien d’obrir la crònica política. 300.000 desnonaments des de 2007 als Països Catalans són un fet polític, que deriva de decisions polítiques
Sempre m’ha estranyat que morts com la de la Melanie o el Miquel –dos noms per provar de dir tots els noms oblidats– ocupin mediàticament les seccions de societat o successos. Discrepo absolutament. Haurien d’obrir la crònica política. 300.000 desnonaments des de 2007 als Països Catalans –que han afectat 700.000 persones– són un fet polític, que deriva de decisions polítiques, amb conseqüències directes, i que emanen de la raó d’Estat que sempre salva el mercat. O de la raó de mercat sempre protegida per l’Estat, sota les barricades permanents que posa el capitalisme rendista cada cop que es vol tocar o maquillar mínimament el mercat desbocat de l’habitatge.
Mentrestant, Catalunya disposa de 35.000 pisos buits en mans de grans tenidors –el 19%, de la Sareb, com El Kubo i La Ruïna– i Barcelona bat enguany el rècord històric del preu de l’habitatge –1.066 euros al mes–, que remet directament al darrer informe del poc sospitós Banc d’Espanya: el 47% de les persones llogateres estan ja en risc de pobresa. Don’t look up. I ni un sol mot dels partits d’ordre mercantil sobre quins programes proposen per aturar la sagnia de desnonaments i fer front a l’emergència estructural en matèria d’habitatge, que tan directament té associada l’ascens imparable dels trastorns en salut mental.
El frame de les eleccions municipals ja ha quedat fixat fins al diumenge 28: ETA i els okupes. En concret, la infreqüent figura de les ocupacions de primera residència (0,1% en el cas barceloní i 0,07% en el cas espanyol)
Ni una sola paraula de com provar d’evitar –si és possible– que torni a faltar algú per no poder pagar el lloguer. Ben al contrari, si van obrir la ràdio aquella setmana tot era una extensa falca publicitària gratuïta del matonisme ultradretà, bocamoll i criminal de Desokupa, atiat directament per la Santa Aliança de Vox, Valents i C’s i lateralment per molts altres. I s’escolaven també falques del gremi de propietaris amoïnats per la rendibilitat de l’habitatge, anuncis socialistes d’oficines contra l’okupació, demandes destropopulistes d’esdevenir la ciutat dels 10.000 policies, la canalla de Vox amb porres extensibles i la banda sonora poc original dels càntics classistes de l’upperdiagonal: “P*** Colau” i altres perles dels qui esberlen, com assalten un camp de futbol tirant càmeres a terra, la minsa democràcia escarransida que ens va quedant.
Mentre una veïna marxa de la ciutat, l’extrema dreta esvalota la ciutat i gent que lluiti és el que ens cal, resulta que el frame de les eleccions municipals ja ha quedat fixat fins al diumenge 28: ETA i els okupes. En concret, la infreqüent figura de les ocupacions de primera residència (0,1% en el cas barceloní i 0,07% en el cas espanyol) per cortesia de l’artilleria mediàtica i política de l’extrema dreta polifacètica. Ja hi tornem a ser, doncs, al cap del carrer. I allà, al frontispici de les intempèries, una requisitòria d’en Marc Granell –dins d’un poema-homenatge a Primo Levi– fa massa por. Però no tanta com la resposta que encara no ha estat escrita: “¿Quants cadàvers són necessaris perquè la festa tinga èxit?”. Quants cadàvers. Quants silencis. Quants saquejos.
