Es pot afirmar, a hores d’ara i sense por a equivocar-nos, que la renda bàsica universal (RBU), durant la pandèmia de la COVID-19, ha emergit amb una força i una difusió mundial que ningú discuteix i que s’ha evidenciat com una de les poques propostes creïbles i realitzables. En aquests mesos que portem de pandèmia i confinaments, hem pogut veure com la RBU ha estat present en debats i notícies arreu del món, fins a formar part de l’agenda de l’Organització de les Nacions Unides.
Els manifestos a favor de la RBU des del feminisme, la cultura, l’àmbit social i educatiu, l’àmbit LGTBI i el sindical han estat un alè d’aire fresc dels moviments socials a una proposta que entitats com la Xarxa Renda Bàsica fa anys que defensem. La renda bàsica universal és, actualment, un punt destacat de les reivindicacions del Pla de Xoc Social, format per centenars d’entitats des dels inicis de la pandèmia. Pensem que s’han sumat múltiples factors que han desencadenat el fenomen de la tempesta perfecta en la reivindicació d’aquesta mesura.
Podem parlar de tres tipus de factors que explicarien l’elevat grau de coneixement de la proposta. En primer lloc, des de fa anys som en un context de fracàs dels sistemes de protecció social per erradicar la pobresa, juntament amb la progressiva desaparició i destrucció de molts llocs de treball. En segon lloc, els efectes de la greu situació que ens van deixar les polítiques d’austeritat i les retallades als serveis públics arran de la crisi del 2008, i finalment els efectes que ja patim i s’aventuren amb la pandèmia i postpandèmia: centenars de milers d’ERO, tancament de negocis, cues per obtenir aliments i un escenari immediat de més atur i pobresa.
Des de fa anys, tenim indicadors socials i econòmics dels quals cap administració (local, autonòmica, estatal, europea…) que treballi pel benestar de la població pot sentir-se gaire orgullosa, tant pel que fa a la persistència de les desigualtats socials i econòmiques com pel que fa al deteriorament dels sistemes públics, a les altes xifres de pobresa, a l’increment de la bretxa salarial entre homes i dones, a l’atur elevat en llargs períodes, a l’augment de les persones treballadores pobres, a un increment notable dels desnonaments, a un nombre considerable de persones sense llar, a la invisibilitat del treball de cures (tan central en aquesta crisi), a una davallada de la salut mental… I podríem continuar.
Les xifres i les dades de tot plegat estan a l’abast de tothom; el problema de les dades estadístiques, habitualment, és la seva interpretació i les solucions que es proposen i es duen a terme per fer front a bona part d’aquestes problemàtiques socials i econòmiques que portem tants anys patint. Un altre problema afegit és la manca de segregació per gènere de les dades, fet que comporta invisibilitats i errors en les propostes excessivament usuals.
Un ingrés mínim vital fallit
S’han posat diferents solucions sobre la taula i, malauradament, hem assistit al seu fracàs per una mala gestió, dèficits de pressupost i una manca de voluntat política. Tant a Catalunya amb la renda garantida de ciutadania (RGC) com al Regne d’Espanya amb l’ingrés mínim vital (IMV), estem parlant d’oportunitats perdudes per posar fre a la situació de pobresa de milions de persones. Les dificultats en la gestió i la burocràcia de les rendes condicionades per a persones que viuen en situació de pobresa emergent, un cop més, s’han posat de manifest amb els diversos problemes que està tenint la implantació de l’IMV: una seguretat social col·lapsada en la tramitació i una cobertura de com a molt el 21% (850.000 llars) del total de les persones en situació de pobresa (uns quatre milions de llars). A més, l’IMV representa un import de 461 euros, molt per sota del llindar d’ingressos del que es considera pobresa, uns 740 euros.
També deixa fora persones que tenen realitats diverses i que es detecten per part d’entitats de l’àmbit social: persones que el podrien percebre topen amb la barrera digital o no saben com accedir a la ingent documentació reclamada; també trobem persones que mai anteriorment havien demanat una ajuda i amb la COVID-19 s’han trobat en una situació inimaginable i veuen que la gran complexitat de requisits per accedir-hi els barra el camí.
La llei que impulsa l’IMV és generalista i difícil de gestionar. Moltes persones que pensen que podran optar-hi no saben si la percebran un cop tramitada perquè consta que han cobrat un ERTO que encara no han rebut, per exemple. En el cas de la RGC a Catalunya és manifest i conegut que des de fa anys no s’estan cobrint les necessitats econòmiques de bona part de les famílies que viuen en condicions de pobresa. La taxa de cobertura és baixíssima.
De les 714.000 sol·licituds d’ingrés mínim vital presentades fins al mes d’agost, només se n’han resolt 32.629, i d’aquestes, 4.148 han estat positives i 28.481 rebutjades
L’IMV com a nova prestació condicionada, doncs, torna a estigmatitzar qui la demana i no té en compte la bretxa digital –tan òbvia en aquests moments. A més, la seva harmonització administrativa no ha tingut en compte les prestacions dels diferents territoris. La RGC a Catalunya, ja prou insuficient com a prestació complementària, porta moltes de les persones que la reben a situacions greus de possibles incompatibilitats prèviament no detectades, alhora que no donen la resposta urgent que els cal.
Ja fa més de tres mesos de l’aprovació de l’IMV i un dels grans entrebancs, i denúncies, és precisament això darrer: la manca d’agilitat en el pagament. Lluny de ser un ajut d’urgència per fer front als efectes econòmics i socials de la pandèmia, l’IMV és un ajut lent, confús i altament burocratitzat. No està funcionant com a ajut d’urgència a la pobresa i està als antípodes de ser una renda bàsica universal en tots els sentits: suficient en l’import, individual i no per unitat de convivència i incondicional (sense tants requisits i paperassa). Les dades són molt preocupants. Segons va detallar la UGT, de les 714.000 sol·licituds presentades fins al mes d’agost, només se n’han resolt 32.629, i d’aquestes, 4.148 han estat positives i 28.481 rebutjades. És evident que el sistema de prestacions condicionades fa aigües i no resol les necessitats reals de la població.
Després d’assistir al fracàs i a la mala gestió de l’IMV, el govern, com a solució, ha donat més temps i ha assegurat que encara que es trigui, un cop aprovat, cada cas tindrà caràcter retroactiu pel que fa al cobrament. Com si la gana de les persones tingués possibilitat de desaparèixer amb caràcter retroactiu!
El confinament ha posat de manifest que, si es vol vetllar per la salut de tothom i cal que ens quedem a casa per aturar la propagació del virus, necessitem uns ingressos que siguin independents d’una feina. El que no pot ser és el que ha passat: ha anat a treballar la gent més pobra, la que està sent més exposada i afectada per la pandèmia, com ja ha quedat empíricament demostrat. Tenim també el rècord de ser una de les zones amb més personal sanitari afectat pel coronavirus.
El confinament que vam passar durant l’estat d’alarma i les consegüents normes aplicades amb posterioritat per vetllar per la salut de totes i tots han tingut una gran derivada econòmica. Han seguit treballant presencialment els sectors més precaritzats de l’àmbit de l’atenció i les cures,
i han empitjorat les condicions laborals de sectors com l’educatiu o el social. I el patiment s’ha acarnissat en àmbits on s’havien imposat grans retallades pressupostàries com la sanitat i l’ensenyament, i d’altres que estan afectats per una gran precarietat salarial i contractual com la logística i el transport, el comerç, la neteja, l’alimentació… I encara podem sumar-hi la situació sobrevinguda per a les persones autònomes i del sector l’hostaleria, ja de per si precaritzades.
Un programa de futur
Vivim en un món cada cop més insegur que ha fet emergir una proposta que garantiria la seguretat material de tothom: la renda bàsica universal. Aquesta proposta ha vingut per quedar-se i ara ja forma part de les reivindicacions dels moviments socials que volen un canvi de societat i deixar enrere fórmules caducades com les rendes condicionades, pensades des de l’estigmatització i que dificulten que les persones puguin acceptar feines sense por que els retirin la prestació.
Però la RBU també es perfila com una proposta que donaria més opcions de poder fer canvis en la vida de les persones i, per tant, augmentaria la nostra llibertat. De ben segur que des dels diferents moviments socials tothom ho està entenent així i els camins han coincidit. Ara caminarem juntes!
