Podem dir que els darrers anys han estat una època dolça per a la literatura ebrenca. Són diverses les autores que, seguint les petjades de Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (La Magrana, 2011), han traspassat l’àmbit de la narrativa marcada amb el segell “Terres de l’Ebre”, per passar a estar presents a les llibreries d’arreu del territori català: Maria Climent, Laia Viñas, Cinta Arasa, Cinta Farnós, Claudia Pallissé… Autores de generacions diferents (algunes força joves, com és el cas de Viñas i Pallisé) que publiquen tant en les editorials que tradicionalment han donat suport i veu a la literatura local del nostre país (Cossetània Edicions i Onada Edicions), com a d’altres de caràcter més generalista (La Magrana, l’Altra, Univers o Columna). Elles estan de moda i nosaltres, que ho celebrem, esperem que ho estiguen per molt de temps.
La majoria dels autors locals, com els de la llarga llista dels qui les han precedit (amb la remarcable excepció dels poetes Gerard Vergés i Zoraida Burgos) viuen i treballen fora del territori ebrenc i formen part del que ells mateixos han anomenat la “diàspora ebrenca”. Sempre amb un peu a l’Ebre, el tren i l’autobús són la tercera casa i la prolongació del lloc de treball de molts d’ells. Han reivindicat el territori de maneres diverses i de vegades no exemptes de polèmica, com –darrerament– amb l’ús de les variants dialectals ebrenques. Aquest debat per l’ús literari del llenguatge dialectal no és nou: en el seu dia ja va provocar cert rebombori la proposta poètica de Josep Ramon Roig –alguns dels poemes del qual estan recollits a Malbé (Empúries, 1999).
Les previsibles conseqüències d’un èxode que fa dècades que dura han estat apaivagades darrerament pel retorn d’algunes autores, com és el cas de Maria Climent o Cinta Farnós, i l’arribada de nous pobladors d’arreu. Entre els ebrencs d’adopció i de vocació cal esmentar David Martí, Sílvia Mayans o Borja Duñó. L’estada als límits de l’Illa de Buda de Gabi Martínez ha donat com a fruit Delta, editat per Seix Barral (2023) i traduït per Maria Climent al català (Ara Llibres, 2023). Llibre de lectura imprescindible per qui vulgui conèixer i entendre l’espai i els seus pobladors més enllà de l’estampa per a estiuejants i forasters.
En aquest context sorgeix Sota el fang (La Magrana, 2023), la segona novel·la de Joan Roca Navarro, un autor que ja ens va sorprendre amb la seua primera obra (Melodia d’una absència, Capital Books, 2018) i que sembla decidit a no deixar-se encasellar. No es pot dir que Sota el fang sigui un thriller, ni tampoc una novel·la negra o una obra de literatura fantàstica, però té tots els ingredients d’aquests gèneres i més. A Roca li agrada jugar amb els gèneres i amb el lector. Tot comença a Deltebre l’any 1970 amb la llegendària desaparició de tres xiquets, dels quals mai se’n sabrà res més, al paratge anomenat “el Niño perdido”. Vint anys més tard, desapareix el pare d’una de les tres criatures i pocs dies després un veí del poble troba les restes d’un braç en una zona de canyissar propera al poble. A partir d’aquí el paisatge insòlit del delta de l’Ebre, la immensitat horitzontal i fragant de senillars i fang esdevindrà l’inquietant escenari en què el protagonista, August Lehmann, s’haurà d’enfrontar als fantasmes del seu passat.
En mans de l’autor, el delta lluminós i fèrtil que descobreix aquest visitant ocasional es converteix en un escenari fosc i inquietant i en l’hàbitat perfecte per a la corrupció, la venjança política, la cruesa de la guerra, la violència masclista; un món intrigant i salvatge entre la sentor de les soses, els joncs i els canyars. Llegir Joan Navarro és respirar el delta de l’Ebre i sentir el seu batec, com quan se sent l’olor de la mar o la seua remor en un caragol. L’autor crea un univers fantàstic propi en què el delta de l’Ebre és més protagonista que escenari. Un òrgan viu amb les entranyes de fang habitades per una cosmogonia d’éssers fantàstics, nascuts a partir de les històries que de petit, segurament les tardes de tempesta, li contava la seua iaia; contalles de segineros, de bruixes i de curanderos. Un univers nascut de la dura vida de generacions de la gent de la ribera, d’aïllament, d’explotació i de lluita per domesticar una terra hostil i difícil. Una vida que retrata com ningú Sebastià Juan Arbó, entre d’altres de les seues obres, a Totes les narracions del Delta i a Terres de l’Ebre (1932), afortunadament recuperades per Proa Edicions.
