Pugen al metro direcció Alfons X. A la Mina sempre li ha agradat el metro perquè no té rodes i va molt de pressa. La innocència de la seva filla sempre l’ha desvetllat. Creu, per exemple, que si ets molt alt pots tocar els núvols, que pots agafar-los i, com que no són tan grans, diu, te’ls pots guardar. També està convençuda que la paraula hospital és hostipal, i que semàfor és, realment, mesàfor. Ben pensat, no és innocència sinó dislèxia; amb la Clara reien molt quan s’enfadava i, en comptes de dir habitació, deia: “Me’n vaig a la invitació”.
Casa de l’Albert és un setè. Té la cuina oberta al menjador, dues prestatgeries plenes de llibres i vinils de col·lecció, un passadís a l’esquerra i, davant, una terrassa on beuen vermut el Lluís, l’Albert, la Lua, la Jana i el Bernat. La Mina no és l’única nena, la Jana té una filla de set anys que juga amb cotxes a l’habitació d’invitats. A la Jana sempre li ha agradat el Jordi, inclús quan estava amb la Clara hi havia mirades desorientades a cada taula, de cada sopar. Està separada, el seu ex els cau bé a tots però, sincerament, el Jordi prefereix que no hi sigui. Amb la Jana sempre aconsegueixen retrobar-se en aquell punt d’intimitat accelerada, qualsevol nit en qualsevol lloc on es troben tots per sopar i, després, el moment desapareix, queda orbitant entre els seus dits fins que tornen a intuir una nit d’estiu. Llavors, inexorable, s’enfila per les parets de l’espai que comparteixen i els empeny un cap a l’altre, com una força física d’atracció, com la mateixa vida.
Ningú no porta petards. Només la Jana, fent de mare simpàtica i atrevida, ha portat una font XXL que diu que s’aixeca fins a vuit metres. És un vespre agradable; el vent ni bufa ni deixa de bufar, més aviat acarona les cares dels convidats i sacseja els cabells de les tres dones. La lluna està gairebé al seu clímax, gairebé plena,
i fa olor d’estiu.
Quan era nen, li van explicar una història d’origen oriental, concretament d’Indonèsia: la història del conill a la lluna. Hi ha moltes versions sobre la història però totes acaben igual. Diuen que, si t’hi fixes bé una nit de lluna plena, es veu un conill que va fer un acte tan heroic com generós: donar la seva vida per salvar un amic. La mare sempre li explicava, i ell sempre li ha explicat a la Mina. Si algun dia vols veure què és viure a la lluna has de ser bona, molt bona amb tothom, Mina, li deia com a lliçó moral abans de deixar-la dormir. La Mina segueix creient que és fàcil anar a la lluna, l’únic que cal és no llençar res a terra, rentar-se les mans abans de menjar i esperar. El Jordi, des que té la filla, ha variat el camp d’estudi filosòfic, i no s’ha centrat tant en la filosofia social o cultural sinó més aviat en la del coneixement i l’aprenentatge. El coneixement tàcit és el que més li interessa. Aquest tipus de coneixement, oposat –però no dicotòmic– de l’explícit, s’adquireix mitjançant l’acció i la pràctica. Fins aquí pot semblar avorrit, però se li va acudir que els humans fem el noranta per cent de les coses que fem tàcitament. Enamorar-se no és explícit, sinó tàcit, estimar un fill o una filla també s’aprèn de manera tàcita (hi ha qui dirà que això no s’aprèn, però si ho relativitzem sí que s’aprèn), les coses més importants de la vida, les accions que ens fan ser qui som, les produïm i les gestionem basant-nos en un coneixement que no hem demanat adquirir.
El Jordi se separa del grup per fumar, que hi ha les dues nenes per la taula i no li agrada passar el fum per la seva cara. La Jana, sorprenentment, també s’aixeca, però el Jordi descobreix que és per fer una trucada. Ara penja, se li acosta, parlen una estona de les nenes, de com ho porten, que és divertit però que a vegades pot ser dur criar una filla tot sol, i la Jana l’entén perquè també ho fa sola. I cap dels dos saben per què, però quan un sentiment neix i es tanca amb clau durant tants anys és inevitable que acabi revelant-se, i tot i que no tenen res clar i no s’ho havien plantejat tan seriosament des de feia anys, és possible que acabin dormint junts.
Tornen a la taula i, tàcitament, tots els altres entenen que no han de parlar del tema, però que si els dos estan sols és perquè es van equivocar, trobant-se amb altres persones, amb altres ximpleries, i amb altres objectius vitals. Ells només en tenen un i és no fer res en especial; no tenir, a ser possible, una segona residència; no gastar en roba molt més del que cal; no ser directors d’empresa, ni de cine, ni de moda; ni enganyar manipulant la informació. Ells només en tenen un i és no fer res en especial, que pugui ferir a algú, perjudicar-lo
o menystenir-lo, lluitar perquè res segueixi igual.
