Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

William Morris i el plaer del treball

El dissenyador britànic pretenia acostar la cultura a les classes populars a través d’objectes amb una bellesa funcional

Brodat Honeysuckle de William Morris / Arxiu

El treball com una font de plaer i realització: aquesta era la gran utopia de William Morris, l’empresari romàntic i marxista més polifacètic de l’Anglaterra victoriana: artesà, dissenyador industrial, poeta, activista polític, arquitecte i assagista. Seguidor del pensament marxista, Morris defensava que la vida podia adquirir significat a través del treball creatiu. Fundador de la Federació Socialdemòcrata i de la Lliga Socialista, Morris va expressar des d’un principi un rebuig i adversitat contra les formes modernes de producció de masses, és a dir, contra el treball mecanitzat de la fàbrica i els objectes resultants, al·legant la falta de dignitat d’aquest tipus vida laboral.

En plena Revolució Industrial, Morris assisteix al naixement de la societat de consum i detecta que els objectes artesans destinats a un ús comencen a esdevenir objectes per al consum i, en conseqüència, a convertir-se en mercaderies. Igualment, presencia l’abús desmesurat contra el proletariat, que presta la seva força de treball a canvi d’una part efímera de la riquesa creada. Enfront d’aquesta situació, Morris clama la necessitat de recuperar la manufactura artesanal amb l’esperança que el sentiment creatiu i racional que comporta el procés de fabricació d’un objecte fet a mà ajudi no només a millorar la qualitat de vida del treballador, sinó que hi aporti un sentit fonamental: el del plaer.

Com a resposta, sorgeix Arts & Crafts (Arts i Oficis), el moviment artístic que Morris crea en fundar el 1861 la companyia Morris, Marshall, Faulkner & Co, destinada a la fabricació d’estris quotidians sota la faceta d’arts decoratives. El que es pretén és apropar la cultura al proletariat mitjançant objectes amb una bellesa funcional situats a l’entorn més proper: la llar. Proposa dotar-la d’utensilis senzills però de qualitat, amb una perdurabilitat i que prestin un servei; alhora, exigeix que siguin productes manufacturats, amb un disseny pensat i únic.


L’obra medieval com un art comunitari

Com explica a Treball i comunisme, Morris desenvolupa un interès pel món medieval coincidint amb una època de renovació. La historiografia deixa enrere els mites d’aquest període i de la seva societat i comença a referir-s’hi com una comunitat real d’éssers humans orgànica i precapitalista amb uns valors i unes arts pròpies. El dissenyador, que veu les obres de l’antiguitat com una font de saviesa i instrucció en tant que es revelen com un testimoni de l’evolució de les idees de la humanitat, abraça l’art de l’edat mitjana pel seu esperit comunitari. Un esperit que s’amaga, per exemple, darrere la construcció dels grans edificis públics com les catedrals; espais que, aixecats mitjançant la feina conjunta de diversos gremis d’artesans, no només reflecteixen la unió de la comunitat, sinó que estan al seu servei.

La idealització de l’edat mitjana s’explica pel rebuig cap a la jerarquització de l’art que Morris professa des d’un inici. Aquest constata que, a partir del Renaixement, l’eclosió dels museus comporta de retruc l’aparició de la noció d’obra d’art. En conseqüència, es produeix una divisió de l’art entre aquelles anomenades arts intel·lectuals (pensades per a la fruïció de l’intel·lecte) i les arts decoratives (destinades a servir el cos). Per Morris, aquesta divisió significa el trencament de “l’esperit comunitari de l’art”, en tant que constitueix una elitització de la cultura així com un intent d’apropiació d’aquesta per part de les classes dominants. Igualment, l’artista no considera que les arts decoratives siguin arts menors, ja que són fruit d’un treball laboriós i pensat.

Fotografia de William Morris

 

Seguint amb la seva línia de pensament marxista, Morris concep l’obra artesanal com un engranatge cultural capaç de posar fi a la desigualtat social. L’artesania medieval és una art que no només requereix creativitat, sinó que també aporta independència en contrast amb la impersonalitat de la producció mecanitzada moderna. L’acte de crear respon a una necessitat d’ús comunitari i no pas a la lògica de mercat; dit d’una altra manera, es tracta d’un procés de producció convivencial i no pas industrial, en tant que respon a satisfer unes necessitats bàsiques i no a un procés de fabricació en massa on l’aspiració màxima és l’ingrés d’un benefici. Aquesta no diferenciació de les arts Morris la troba, com s’avançava, en l’edat mitjana: per una banda, defensa que el procés de creació de l’obra artesana produeix satisfacció perquè no és un treball monòton i requereix la creativitat de l’intel·lecte; per altra banda, també hi ha un gaudiment estètic provocat per l’ús de materials nobles i per l’exclusivitat de cada peça. Rajoles fetes a mà, vidrieres, mobles de fusta, papers pintats, tapissos amb motius vegetals, edició i impressió de llibres. El repertori de creació de Morris és ben extens, però la lògica funcional i estètica és present en tots i cadascun d’aquests objectes: no n’hi ha cap que no sigui bell i/o útil.

L’obra artesanal també és una garantia de la preservació del medi ambient, ja que està pensada per a ser reutilitzada

És aquest un altre punt rellevant per l’artista. Morris considera que els béns útils són aquells realment necessaris per a la vida (com els aliments o la roba) i la majoria no ho són. Aquesta inutilitat es veu accentuada per la concepció temporal en què es crea el producte en qüestió. Mentre que l’obra artesana és pensada per tenir una estabilitat i durabilitat com a obra en el món, l’activitat resultant del treball per produir béns de consum té un caràcter cíclic de duració determinada per tal d’assegurar la continuació del mercat: consumir en excés, destruir, acumular i tenir residus. En aquest sentit, l’obra artesanal també és una garantia de la preservació del medi ambient, ja que està pensada per a ser reutilitzada.

Resultant d’aquest pensament, Morris intenta establir els condicionants necessaris perquè una nova societat sigui possible. Per l’artista, dues imposicions són necessàries. En primer lloc, s’han d’acabar els monopolis de poder: ningú pot acumular més riquesa que la resta i el proletariat no ha de destinar la riquesa que genera emprant els mitjans de producció a la propietat d’aquests mitjans. En segon lloc, s’ha de posar remei a la misèria immediata per tal d’assolir la llibertat i procurar que la tasca de les noves generacions sigui usar aquesta llibertat i protegir-la perquè altres la puguin gaudir.

La teoria de William Morris no va ser l’esperada a la pràctica. Malgrat voler desproveir les seves creacions de qualsevol actitud moderna, es van acabar convertint en béns de consum per a les elits. La sofisticació dels seus productes i l’ús de materials nobles van atraure les classes dominants i cultes, que eren les úniques que podien assumir-ne el cost.


Treball i anarquisme postesquerra

Malgrat el temps passat i l’estabilitat del sistema capitalista en l’actualitat, les utopies al voltant d’una idea del treball com a font de plaer no han desaparegut, sinó que han seguit arrelant en les bases ideològiques de les esquerres postmodernes. És el cas de l’anarquisme postesquerra, que critica, per una banda, les esquerres per haver volgut sempre la plena ocupació, i, per altra banda, el marxisme i el socialisme d’estat per haver defensat que garantir la supervivència implicava posar el nostre temps a disposició de les necessitats del mercat. Un divulgador d’aquesta filosofia política i social és l’anarquista Bob Black, que defensa l’abolició del treball com a producció imposada pels poders econòmics i polítics i que proposa, en canvi, entendre’l com un joc.

Malgrat l’estabilitat del sistema capitalista en l’actualitat, les utopies al voltant d’una idea del treball com a font de plaer no han desaparegut

Black, igual que Morris, arriba a la conclusió que la majoria de feines són inútils. A diferència dels treballs més físics, com ho són tradicionalment els vinculats al sector primari i secundari, els treballs relacionats amb el creixent sector serveis (més del 40% de la mà d’obra es dedica a l’administració) són els que Black considera més innecessaris, ja que no tan sols asseguren el manteniment del poder a aquells que el tenen i actuen com a garants de l’ordre públic, sinó que serveixen als propòsits improductius del consum. La preocupació davant aquest creixement rau sobretot en el fet que s’està desplaçant els treballadors dels sectors amb feines imprescindibles per a la supervivència: les que garanteixen aliments, vestimenta o refugi, entre d’altres. Tot citant els estudis dels teòrics urbanístics i sociòlegs Paul i Percival Goodman, Black apunta que només seria necessari un 5% del total del treball per poder satisfer aquestes necessitats bàsiques.

Per revertir aquesta situació, proposa dur a terme una revolució lúdica, és a dir, entendre el treball com un joc continu. No és això el mateix que l’oci, ja que pel teòric, aquest és també un resultat derivat de la disciplina que regeix el treball forçat. El que Black proposa és abolir el treball i substituir-lo per múltiples activitats lliures que responguin a propòsits útils. Aquesta transformació s’ha de dur a terme de dues maneres: en primer lloc, hi ha d’haver una reducció de la quantitat de feina i de tasques innecessàries; en segon lloc, hi ha d’haver un canvi qualitatiu en tant que el poc treball útil que es realitza actualment s’ha de transformar en passatemps plaents, semblants a l’artesania, que engendrin al seu torn productes finals útils.

És, doncs, la mateixa meta que Morris amb resultats semblants. Black apunta com a possible conseqüència la caiguda de les barreres artificials del poder i de la propietat en tant que aquesta producció autosuficient eximiria milions de persones de treballar per al benefici d’altri. El treball entès com una activitat lúdica implicaria que la creació es convertís en recreació, és a dir, la feina ens adelitaria tant per ser una activitat voluntària com per les atencions que requeriria.

Finalment, i vet aquí un dels punts més innovadors resultant de l’auge del moviment feminista, abolir el treball podria suposar desestabilitzar el patriarcat i enderrocar-lo. Sense treball assalariat i, en conseqüència, sense la figura masculina tradicional encarregada de vetllar per l’economia familiar, es produiria un canvi enorme en la conceptualització de la família nuclear com a imposició del treball assalariat modern. Black suposa que el repartiment de tasques de la llar i de la cria de les criatures es faria de manera molt més equitativa entre els progenitors i progressivament es podria reduir la divisió sexual del treball.

Sigui a través de l’art o més distesament a través del joc, les teories d’aquests dos ideòlegs cerquen alliberar el proletariat i tornar a la vida plena de les societats premodernes. Una tasca que s’ha agreujat de Morris ençà amb la consolidació de les societats globals i la coneguda modernitat líquida. No només s’han vist afectades la funcionalitat i la perdurabilitat de les coses, sinó que les relacions –i fins i tot els valors propis– s’han tornat quelcom volàtil. L’individualisme resultant d’aquest sistema de la incertesa i la caducitat fa perillar l’esperit comunitari que Morris tant admirava i ha deixat l’ésser humà desemparat, perdut en un món sense referents, tampoc culturals.

Per sort, Morris ens ha llegat el seu pensament a través de múltiples objectes de gran delicadesa. Obres que, paradoxalment, ara reposen en museus, desproveïdes de la seva utilitat, reduïdes a la simple contemplació.

Article publicat al número 457 publicación número 457 de la Directa