Mentre assenyalàvem Giorgia Meloni, a Itàlia, o Viktor Orbán, a Hongria, pels seus discursos d’odi adreçats a persones migrades i refugiades, no ens adonàvem que el degoteig constant de relats deshumanitzadors i criminalitzadors també estava derivant en un viratge de les polítiques públiques en la gestió de les migracions per part dels principals partits socialdemòcrates europeus.
En són exemples la Dinamarca de Mette Frederiksen, amb postulats islamòfobs, antimigració i antirefugi, on es pretén privar de la protecció internacional a població provinent de l’àrea de Damasc i externalitzar els centres de recepció i acollida de refugiades a països com Ruanda o el Marroc; o la Malta de Roberto Avela, que fa cas omís de les peticions de desembarcament de les missions de rescat marítim contravenint el dret internacional humanitari i incentiva els pushbacks (mesures de retorn en calent) a Líbia; o, fins i tot, el govern de Pedro Sánchez que, tot i que no manté un discurs antimigracions, avala de facto les polítiques de mort a la frontera sud de l’Estat espanyol.
En aquest context, hem vist com molts mitjans de comunicació han contribuït a deshumanitzar persones africanes, àrabs, asiàtiques i llatinoamericanes. Les han conceptualitzat com a inferiors, provinents de països menys democràtics, les han cosificat contribuint a perpetuar i reproduir el racisme i l’exclusió social i institucional a la qual fan front. Estem immerses en un sistema hegemònic eurocèntric i colonialista que dona cobertura a aquelles persones que veu com a iguals, però no ho fa –o no amb les mateixes condicions– amb qui representa l’alteritat.
L’aprovació del Pacte Europeu de Migracions i Asil (PEMA), prevista per a la primera meitat de 2024, culmina 25 anys d’impasse en el procés de construcció i consolidació de les polítiques de migració i asil de la UE, però malauradament aprofundeix en les postures més conservadores i l’òptica securititzadora i criminalitzadora vers les migracions i el refugi.
Aquest procés de construcció s’ha anat fonamentant a través de tractats i directives que han conformat el que es va anomenar Sistema Europeu Comú d’Asil, que mai va arribar a ser comú, ja que els estats no han volgut cedir la seva sobirania en matèria de control de les seves fronteres. Això es va fer palès durant els anys 2015 i 2016 quan, davant de l’augment d’arribades a Europa derivades del conflicte sirià, es va trencar un dels pilars fonamentals del procés d’integració que regula la lliure circulació, com és l’espai Schengen.
Estem immerses en un sistema hegemònic eurocèntric i colonialista que dona cobertura a aquelles persones que percep com a iguals però no ho fa amb qui representa l’alteritat
Tot i que el Pacte deroga l’anomenat sistema Dublín, la regulació que en resulta és igual o pitjor. El PEMA pretén institucionalitzar el retrocés en matèria de garantia dels drets humans dels últims anys. Les devolucions en calent, els tractes degradants i inhumans, la manca d’accés efectiu al dret d’asil, les polítiques de criminalització de les persones migrades i refugiades, i del rescat marítim, en seran elements centrals, en detriment de l’establiment de vies legals i segures, i de criteris harmonitzats en clau de drets humans.
Aquest acord no suposa cap canvi de paradigma. Se centra en el blindatge i l’externalització de fronteres, dotant-se d’una sèrie de mecanismes que obstaculitzaran l’accés al dret d’asil, prioritzant el retorn i la readmissió de les persones cap a altres països. L’objectiu principal és aconseguir desplaçar la gestió de la migració a tercers països com Líbia, el Marroc, Turquia, Mauritània o, recentment, Tunísia, amb els quals se signen acords milionaris per tal de contenir l’arribada de persones refugiades i migrades.
L’aprovació del PEMA constata que la política migratòria i d’asil europea té una clara intenció de dissuadir l’arribada de persones en cerca d’una vida digna, seguretat i refugi; i posa de manifest la tensió amb els instruments internacionals de protecció dels drets humans de les persones refugiades. Un dels molts exemples preocupants és el procediment de control previ a l’entrada o prescreening, un triatge ràpid que comportarà la reducció de les garanties processals, posarà en perill el principi de no devolució i obviarà la detecció de situacions de vulnerabilitat abans que puguin ser identificades. D’altra banda, l’obertura de més centres de detenció significarà la retenció administrativa de totes les persones que arribin via terrestre o a través de desembarcament (inclosos menors d’edat majors de 12 anys) en espais considerats de no-drets.
I no menys alarmant és l’acord final sobre el Reglament de Crisis i Força Major a través del qual es crearà un marc normatiu que avali mesures temporals davant de situacions extraordinàries. És especialment controvertida la introducció del supòsit d’instrumentalització. En l’acord final, s’ha venut com una victòria la incorporació del matís “per part d’actors no estatals hostils”, però el concepte queda recollit de forma tan àmplia que deixa un espai molt gran a l’arbitrarietat, cosa que facilita a governs com el de Meloni –que assenyalen les organitzacions de rescat marítim com a hostils– invocar-lo fàcilment. Així, es justificaran excepcions i derogacions al dret d’asil que comportaran un risc elevat de vulneració dels drets fonamentals. En aquesta línia, cal fer una menció especial al mecanisme de “solidaritat a la carta”, que no és més que un eufemisme per no parlar de mercantilització de la vida. Sota aquest precepte, significarà el mateix acollir que pagar per no fer-ho i, entre altres eximents, es podran finançar deportacions, la construcció de murs o la Guàrdia costera Líbia.
Les vies legals i segures són una necessitat imperant en una zona, la mediterrània, que s’ha convertit en la fossa funerària més gran del món i en la qual, durant l’últim any hi ha “mort” com a mínim dotze persones cada dia intentant arribar a Europa. Que en aquest pacte ni tan sols es contemplin aquestes vies legals i segures ja és un bon indicador de com de lluny de donar una resposta en clau de drets està el pacte europeu.
En aquest context, només queda l’articulació de les organitzacions i la ciutadania compromesa en la defensa del dret d’asil i el dret a una vida digna de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen. Perquè aquesta Europa no la volem.
