Comença el curs i certs professors, en públic o en privat, comparteixen un malestar imponent, un sentiment de tenir coartada la llibertat d’ensenyament i limitada la capacitat d’obrir horitzons als alumnes perquè no poden anar tan lluny com voldrien. N’hi ha que n’estan esgotats i podria citar una encara discreta desbandada d’ensenyants que, amb una sensació d’impotència i de frustració, abandonen les aules on molts d’ells han sigut feliços fent classe davant d’alumnes que espero que també ho fossin asseguts en la seva companyia, sota la seva batuta. Celebro que hi hagi veus que gosin assenyalar que baixar l’exigència, omplir-ho tot de paraules buides, fer-ho passar tot per l’adreçador de certes pedagogies que s’imposen des d’on sigui talla les ales de tots els alumnes i, de retruc, de la societat adulta on participaran quan creixin una mica. Ara bé, no puc estar-me d’expressar un perill que per a mi condemnaria tota la reivindicació, que seria fer rimar exigència amb mà dura, en un món en què, si dues coses ens sobren de debò, són autoritarisme i obediència.
Comença el curs i certs professors, en públic o en privat, comparteixen un malestar imponent, un sentiment de tenir coartada la llibertat d’ensenyament i limitada la capacitat d’obrir horitzons
Els alumnes no són màquines d’aprendre, no són atletes d’alt rendiment, no són cavalls de cursa. Són nens, són adolescents, són joves, són persones sensibles, i tot el que fem i deixem de fer ha de ser només per satisfer les necessitats d’aquesta ànima voraç humana, curiosa i rebel, a qui cal molta calma, molta serenitat i molt de vincle per enfilar-se com una planta seguint el camí que ella sola es vagi dibuixant, amb permís per equivocar-se, rectificar, descansar i, reflexionar tant com vulgui. Si un sistema no ho permet, pel motiu que sigui, vet aquí el problema major, per on cal començar. I el nostre no ho permet, tret de casos en què professors amb una qualitat humana que no els cap al cos ho fan possible el sovint curt espai de temps que els alumnes comparteixen amb ells. En canvi, quan regna la violència, l’agressivitat, l’esperit marcial, la competitivitat com a fi en si mateixa, i la voluntat de poder, tot això es trenca inevitablement, i sovint per molts anys.
Tot això ho dic per assenyalar l’alarma que em produeix quan, en certs discursos que venen de llocs i persones prou heterogenis, s’insinua com a possibilitat prendre com a model d’inspiració països en què el sistema educatiu porta els alumnes a un tal límit, i els sotmet a una pressió i una angoixa tals, que els suïcidis infantils es disparen (i els laborals, també, en una correlació macabra), i el mercat privat per aconseguir fer fills productius al servei de la raó d’Estat i de la Família floreix arrossegant grans dosis de deliri. France Culture, fa un temps, dedicava una sèrie molt edificant a les cultures educatives de certs països, que us convido a escoltar amb deteniment: “Cas d’école: les modèles éducatifs en question”. El primer episodi, dedicat a Corea del Sud i el Japó, feia estremir de violència, et sumia en la desesperació i en la por. Per no parlar de les derives totalitàries o el totalitarisme absolut que comencen i s’enquisten tan sovint a l’escola.
¿Quants alumnes amb expedients brillants no es penedeixen d’haver-se deixat enverinar per una angoixa que els ha acompanyat tants anys i ha afectat o trencat molts àmbits de la seva vida?
I aquestes coses, a menor escala, espero, no passen tan lluny. ¿Quants alumnes de l’ESO, del Batxillerat, de l’etapa que sigui, estan esclafats, patint com bèsties, per haver de seguir un ritme que contradiu el seu moviment natural? ¿Quants alumnes no esclaten quan acaben una escolaritat jutjada excel·lent i recompensada per les notes del nostre sistema educatiu? ¿Quina marca no deixa això en l’esperit i en el cos dels adults que un dia van ser joves estudiants brillants, aparentment adaptats a les rodes del nostre sistema d’ara o de fa uns anys? ¿Quants alumnes amb expedients brillants no es penedeixen d’haver-se deixat enverinar per una angoixa que els ha acompanyat tants anys i ha afectat o trencat molts àmbits de la seva vida, o els ha impedit, en el pitjor dels casos, continuar estudiant per rebuig a l’estrès, a l’agonia, a la renúncia al descans que els imposava fer-ho en aquestes condicions? ¿No és això una manera molt bèstia, molt brutal, molt insensible, de tallar les ales a un cadell humà, a vegades de per vida?
Feu el que vulgueu, però no ens ensenyeu la cultura del sacrifici, de la culpa, no ens assigneu a la immobilitat, no ens feu ser productius, no ens mesureu amb les eines que us hagueu inventat en un moment donat: concentreu, siusplau, d’una vegada per totes, els vostres esforços a no robar-nos més el plaer intrínsec d’aprendre, i no ens vulgueu obedients. Heu d’armar els alumnes perquè ningú, ningú, ningú, els pugui arrabassar el plaer de fer el que sigui que tingui a veure amb la bellesa i amb la bondat. Per simple que sembli, em sembla l’única premissa. A partir d’aquí, podem parlar de les millors maneres de fer-ho.
