Lina Makoul és una cantant i compositora palestina que ha convertit la música en un espai de trobada entre identitat, emoció i resistència cultural. Nascuda als EUA i criada a Acre, la seva trajectòria artística combina pop indie alternatiu, músiques tradicionals, i una veu molt personal. Després de donar-se a conèixer internacionalment per ser la primera palestina a guanyar el programa musical The Voice Israel l’any 2013, Makoul ha apostat per la independència creativa, utilitzant la seva música com a eina d’expressió artística i posicionament polític. L’entrevistem hores abans d’actuar al concert en solidaritat amb Palestina al Palau Sant Jordi, que reuneix una vintena d’artistes locals i internacionals com Bad Gyal, Ana Tijoux o Morad. Conversem amb ella sobre el seu recorregut musical, les seves influències i el compromís polític dels artistes.
Avui fas el teu primer concert a Barcelona, i per la porta gran: ets una de les artistes que toquen al concert per Palestina al Palau Sant Jordi, davant de 17.000 persones. Com et sents?
Sento una gran satisfacció. M’he estat preparant durant molt de temps i no estic nerviosa, estic molt còmoda. Tothom és molt respectuós i acollidor, estic molt emocionada. De forma molt estranya, em sento com a casa.
Vas ser guanyadora del concurs The Voice Israel l’any 2013, de fet vas ser la primera persona palestina a fer-ho. Des d’aleshores la teva música ha evolucionat incorporant sons del pop indie àrab, músiques tradicionals, rap… Com descriuries aquest camí?
“Qualsevol que m’escolti atentament, entendrà que, en realitat, estic documentant el meu procés de sanació i de comprensió del lloc on visc, de qui soc i de qui vull ser al món”
El meu so ha evolucionat a través del meu despertar i la meva sanació. Com més m’educo, més investigo, més m’entenc a mi mateixa, més converses tinc amb la gent i amb mi mateixa, i el meu art reflecteix tot això. El meu compromís al llarg dels anys ha estat el de reduir la distància entre el meu jo personal i el meu jo professional. Com a artista, és responsabilitat meva plasmar coses complexes que em passen a la meva vida i a la vida del meu poble. No faig música política, sinó que tot el meu ésser és polític. Déu m’ha donat un do i sento que la meva obligació i responsabilitat com a artista és traduir les complexitats en alguna cosa simple. Així que qualsevol que m’escolti atentament, entendrà que en realitat estic documentant el meu procés de sanació i de comprensió del lloc on visc, de qui soc i de qui vull ser al món.
Quines artistes diries que t’han marcat, musicalment?
La cantant libanesa Fairuz, que és una llegenda, sens dubte em va marcar des de molt petita. La música clàssica ha format part de la meva vida des que era al ventre de la meva mare fins que vaig començar a fer classes de ballet clàssic als quatre anys. Estava molt obsessionada, i la música clàssica sonava sempre arreu on anava. Quan vaig començar l’adolescència, evidentment, arribava a casa, encenia la MTV i em deixava modelar per artistes com Avril Lavigne, Evanescence, i tots els artistes canadencs i nord-americans que van arribar al mainstream. L’Ana Tijoux també va ser una de les persones que realment em va influenciar i inspirar. Recordo que quan tenia 21 anys, el 2014, acabava de comprar el meu primer cotxe, i recordo que va sortir “Somos Sur”, amb Shadia Mansour, i l’escoltava una vegada i una altra mentre conduïa. I el fet que demà pugi al mateix escenari on pujarà l’Ana Tijoux, i que canti les lletres de Shadia Mansour, que continuen sent molt rellevants, dotze anys després, té un significat molt poderós.
També has parlat en alguna entrevista de la influència de Rosalía en la teva música.
Sí. A Rosalía me la van presentar el 2018, abans que sortís El mal querer. Jo tenia problemes amb la meva discogràfica i no m’agradava el so que em volien imposar. I em van dir: “Hi ha una artista que es diu Rosalía que traurà un disc increïble d’aquí a uns mesos. Segueix-la, perquè creiem que et donarà totes les claus i la direcció que necessites per fer la teva pròpia música”.
Quan vaig escoltar El mal querer ho vaig entendre perfectament. L’àlbum tenia una estructura pop, però no tenia el típic contingut superficial del pop. Tenia un motiu, tenia profunditat, tenia una manera d’entendre l’art com a projecte artístic, però amb una textura i estructura pop. El mal querer em va ajudar a entendre que es poden fusionar, d’una manera professional i preciosa, molts gèneres musicals diferents; que puc fer servir la meva veu com a instrument principal, en lloc d’omplir-la d’efectes com feien els americans i els britànics per fer-me sonar com qualsevol cantant sense personalitat. Crec que el que Rosalía fa millor és equilibrar perfectament l’art i l’entreteniment.
T’has criat a Acre, als territoris palestins ocupats per Israel l’any 1948. Només per dir en un concert a Haifa que allò era Palestina, l’alcalde de la ciutat va dir que no tornaries a tocar a esdeveniments organitzats per l’ajuntament. Com has viscut la censura o la crítica per expressar les teves conviccions polítiques?
“Si jugo sobre segur, aleshores abaixo el cap; i si abaixo el cap, estic esclavitzada i no soc lliure. I no permetré que el meu art sigui ocupat, com ho estem jo i el meu poble”
Aquest cas no és res de nou per a mi. Des del 2011, des que tenia 18 anys, he patit situacions similars, no és cap sorpresa. Entenc com funciona el món. Ara entenc que, per exemple, els mitjans de comunicació influeixen en la manera de pensar de la gent i que hi ha moviments de propaganda molt més grans. Per aquestes experiències, soc molt responsable amb el que dic, com ho dic i quan ho dic. Però quan passen coses com la de Haifa, sento que estic empenyent una mica els límits i que no estic jugant sobre segur. Perquè si jugo sobre segur, aleshores abaixo el cap; i si abaixo el cap, estic esclavitzada i no soc lliure. I no permetré que el meu art sigui ocupat, com ho estem jo i el meu poble. Així que l’artista que soc i l’art que faig han de ser lliures.
Creus que és possible, no només per als artistes palestins sinó també per la indústria musical internacional, ser neutrals davant de casos de violacions de drets humans, com el genocidi i el règim d’apartheid a Palestina?
Cadascú té el seu propi camí. Cada artista està en una situació diferent i crec que cadascú trobarà el moment adequat per expressar la seva solidaritat. Com a artistes tenim una gran responsabilitat. Jo entenc que si tens una discogràfica al darrere que t’empeny cap a les llistes, els premis i els diners, i l’artista no té una opinió clara que pugui defensar amb fermesa, pot ser destruït pels mitjans o per tota aquesta indústria musical capitalista.
Però en el moment que l’artista se sent segur de l’art que fa i rep reconeixement, és quan pot dir: “Saps què? Em posicionaré pel que és realment important: no es pot continuar matant gent. Per cap motiu. Perquè ningú estarà segur si es mata gent”.
Estic convençuda que tots els éssers humans neixen creadors i artistes. Però el sistema treballa molt intensament per convertir-nos en robots obedients. I els artistes som els únics que podem ser lliures, perquè veiem el món d’una altra manera. Si malgrat tot l’adoctrinament, encara podem mirar el món d’una altra manera, ja és una victòria.
Durant la pandèmia, a través del teu Instagram, vas crear el projecte Yom, en què vas convidar els teus seguidors, sobretot joves palestins, a enviar-te textos originals per convertir-los en cançons. Com va sorgir aquesta idea?
“El món ha de veure que els palestins no som només guerra i conflicte. Som éssers humans que estimem, que tenim amistats, que enyorem les persones estimades”
Yom va començar perquè estava molt avorrida. Feia temps que no treballava i estava farta de cuinar a les xarxes socials i de totes les ximpleries que feia tothom. Així que vaig dir per Instagram: “Envieu-me textos originals”. Cada dia en triava un, el convertia en cançó i el publicava a les sis de la tarda. No pensava que ningú m’enviaria res. Ho veia com una broma. Però l’endemà em vaig despertar i vaig veure missatges increïbles. Textos de joves que no eren compositors, d’adolescents, fins i tot d’una dona de més de seixanta anys. Eren textos preciosos.
Així que vaig decidir fer-ne un disc, gravat a casa, i publicar-lo, per mostrar a totes aquestes persones que, si volen escriure, poden fer-ho. I perquè el món vegi que els palestins no som només guerra i conflicte. Som éssers humans que estimem, que tenim amistats, que enyorem les persones estimades. No tot ha de girar al voltant d’Israel. També som independents com a persones.
Creus que es mostra sempre el poble palestí des del patiment?
Sí, és molt important entendre que part de la propaganda sobre Palestina i els palestins és que se’ns mostra tota l’estona com a víctimes i que la nostra vida quotidiana és només guerra, una zona de conflicte constant, sense vida normal. Victimització, victimització i més victimització. Això és el mateix que fan amb l’Àfrica: fer que el món l’associï amb “pobresa”, quan és el continent més ric del planeta. I crec que amb Palestina fan el mateix. Ens volen associar amb runes, bombes, guerra, tendes, victimisme. I jo sempre dic: això no som nosaltres. Això és on ens vol col·locar l’ocupant. Nosaltres no produïm bombes, no triem viure en tendes, només triem viure a la nostra terra. Res més. Tenim vides normals. Fins i tot la gent de Gaza té vides normals: amistats, relacions, dificultats que no tenen res a veure amb l’ocupació. M’agradaria que tot això sigui més visible.
Quin missatge vols enviar a la gent de Catalunya que ve a veure el concert al Sant Jordi i que se solidaritza i es mobilitza per Palestina?
Crec que hi ha una frase que sempre funciona: “El poder és del poble”. Si oblidem que tenim poder com a poble, estarem esclavitzats per sempre. Hem de recordar que tenim força més enllà de les institucions, que podem omplir un pavelló sencer com aquest en set dies, sense una gran discogràfica ni empreses capitalistes al darrere i que, només amb la solidaritat i compartint una mateixa visió del món, podem fer grans coses. Imagina si féssim esdeveniments com aquest per tot el món, i no només per Palestina sinó per moltes altres causes. Aquest és el poder que vull transmetre.
