L’altra banda de la muntanya és el seu primer llibre, ha estat traduït arreu del món i a casa nostra l’ha editat Sembra Llibres. Amb orígens nigerians, finesos i suecs, s’ha convertit en una de les veus referents de les reflexions al voltant del feminisme des del pensament crític i amb una perspectiva centrada en Àfrica. Així ho fa palès al seu blog MsAfropolitan, i també a les columnes d’opinió que té a diversos mitjans de comunicació d’abast internacional. Amb aquest assaig pretén situar el feminisme negre com el prisma a través del qual podem comprendre el món i transformar-lo. Com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu ens remarca el subtítol de l’obra. Salami convida a mirar la muntanya des de l’altra banda i comprendre que hi ha moltes maneres de veure, conèixer, interpretar i viure el món.
El “coneixement femení” o el que la filòsofa feminista Sandra Harding ha anomenat “coneixement socialment situat” és una de les motivacions que t’han fet escriure aquest llibre. A què us referiu?
Totes les persones creem coneixement des de la nostra posició, des de les nostres experiències viscudes, les nostres identitats polítiques, la nostra agenda, la nostra sexualitat, la nostra raça, la nostra classe, etc. El coneixement socialment situat es refereix al fet que tothom arriba a la producció de coneixement amb les seues preconcepcions. Això és important per a mi, perquè les dones interpreten el món i reben el coneixement des d’un punt de vista masculí, perquè qui ha fet el nostre món són els homes. És important que les dones ens posicionem al centre. Per posar un exemple més concret, si pensem en el sentiment religiós, la majoria de religions es formulen a través d’homes molt poderosos i influents, però si poguérem imaginar religions des d’un punt de vista de coneixement situat femení, aquestes serien molt diferents i segurament prestarien més atenció al part, la menstruació i aquest tipus d’experiències que marquen les vides de les dones.
Al llibre afirmes que “ara és l’hora d’irradiar el món amb la profunditat dels sistemes de coneixement africans”. S’han tingut en compte aquests coneixements a les societats europatriarcals?
“Les crisis actuals ens fan afirmar que és el moment que la filosofia i la saviesa africana irradien el món”
Fins ara, el continent africà ha sigut ignorat i empetitit, i vist bàsicament com els altres, com un altre primitiu i inferior. I això significa que el coneixement profund que existeix a la filosofia africana, com en les filosofies d’arreu del món, ha estat silenciat. Però les diverses crisis crítiques i urgents que el nostre planeta afronta avui en dia són el motiu que ens fa afirmar que ara és el moment que la filosofia i la saviesa africana irradien el món. Tot el que està passant ens confirma que ja no podem permetre’ns mirar el món d’una manera fragmentada i ignorar l’altre.
Assegures que l’única manera de canviar el curs de la humanitat és donar-li espai al coneixement sensorial, el que es coneix com a ogbon a la filosofia ioruba. Per què és tan important?
És molt difícil explicar el coneixement sensorial de manera breu. En part, perquè supera el sistema de producció de coneixement generalitzat, el qual se centra a categoritzar, per tant, limitant i creant fronteres. El coneixement sensorial és una aproximació al coneixement que és expansiva i plena d’oportunitats i possibilitats, perquè és una manera d’acostar-s’hi que integra les diferents parts de l’existència humana, de la ment, del cervell, de l’intel·lecte; però també la vida de l’ànima, per dir-ho d’alguna manera. És tot allò que afecta la psique profunda, per exemple, com expliquem històries, la comunió amb la natura, la poesia, etcètera, i també parla d’integrar el cos en el coneixement. Amb tot, és una aproximació al coneixement molt completa i integra parts de la vida que generalment estan segregades, com la ciència i les arts, la poesia i la filosofia, la política i l’estètica, totes aquestes àrees a les quals típicament s’anima i es reforça a pensar-les com a entitats oposades, i fins i tot que són oposades en la manera com nosaltres vivim les nostres vides. Els éssers humans som l’única espècie que distingim allò que és racional d’allò que és emocional. El coneixement sensorial, per tant, crec que és una aproximació epistèmica al coneixement que engloba tot el conjunt de l’individu.
Apuntes que la descolonització de la ment africana no ha de ser una representació de l’europatriarcat amb cara negra. Per ara, va camí de ser-ho?
“La descolonització també ha de ser despatriarcalització, i no diria que estigui anant cap a aquesta direcció”
Sí i no. Hi ha molt de treball de descolonització fet. No ho podem pintar tot amb el mateix color i dir que aquesta és la direcció en la qual està anant o no. En el meu llibre, jo defense que la descolonització també ha de ser despatriarcalització, i no diria que va cap a aquesta direcció. Molts projectes de descolonització en el continent africà i arreu del món encara tenen una naturalesa patriarcal, i no em referisc només a què estiguen dirigits per homes. És més aviat que no tenen una intenció de despatriarcalitzar. Per tant, la qüestió és que no hi ha una consciència que la colonització i el patriarcat funcionen com un tàndem, aquesta qüestió no es posa al capdavant de la majoria de projectes de descolonització. Per tant, en termes generals, no s’està avançant en aquest sentit. Però, a la vegada, no podem negar que hi ha una gran diferència quan parlem de descolonització avui en dia al segle XXI, i quan ho féiem als anys cinquanta o seixanta, quan els moviments de descolonització van començar a encendre’s. Per això, al capítol sobre descolonització en el meu llibre he considerat rellevant seguir una miqueta la història d’aquest moviment o procés, per donar arguments i una idea de cap a on crec que hem d’anar.
Creus que en la descolonització es troben a faltar altres transformacions socials que l’acompanyen?
Sí, tot i que comença a passar més, i tenim converses de feminisme, d’humanisme, d’ambientalisme també en els espais de descolonització. Però com deia, encara hi ha molt per fer. Però vull recalcar que és un camí emocionant. En el meu llibre i en la meua feina és central que s’ha de tenir esperança. L’esperança és una qualitat important en les converses sobre descolonització. Per això, tot i que potser no hem fet encara prou connexió entre patriarcat, ecologia, les classes socials i altres coses, dintre de la descolonització cada vegada passa més i és molt emocionant, és una oportunitat, una esperança tendra, però a la vegada també palpable.
En aquesta línia, també apuntes que la redefinició de la feminitat no pot seguir els mecanismes patriarcals de producció de significat.
Això està relacionat amb el coneixement socialment situat de què parlàvem abans. Així és com nosaltres aconseguim qualsevol redefinició de la feminitat i del feminisme. Aquesta redefinició s’ha de fer posicionant les dones al centre, i això significa qüestionar-nos què és una dona, abans que res. No totes les dones tenen els mateixos pensaments sobre tot això que estem parlant, les dones no tenen les mateixes experiències en el seu viatge a través de la vida i del món. Sabem que la raça, l’edat, la classe… totes aquestes coses tenen un impacte profund en l’experiència i en els pensaments de les dones, i en el coneixement socialment situat. Nosaltres podem veure la manera com les dones i la feminitat s’han definit, bàsicament, per mitjà del patriarcat i d’una societat masculina, i això ha portat les dones a un lloc sense poder personal ni capacitat política, o no tanta com n’haurien de tindre. Com podem aconseguir que les dones tinguen aquest poder polític? Posant-les al centre. Posant al centre l’experiència femenina a l’hora de definir la feminitat. Que, d’altra banda, és el que el feminisme ha estat fent el darrer segle.
També la natura ha d’estar en primer pla a l’hora de reconstruir la narrativa de poder, com bé apunta la filòsofa Sandra Harding a Women’s Standpoints on Nature. Des d’un punt de vista ecològic, què podem aprendre dels feminismes africans?
Cal tindre en compte la manera com el continent africà i les seves dones, així com les dones que porten el patrimoni africà arreu del món, han sigut i són impactades per la destrucció mediambiental, i totes les interseccions que trobem en aquest punt. És molt diferent de la majoria d’altres grups del planeta, particularment, del món occidental, que és privilegiat i no pateix tant aquest impacte. Per exemple, l’experiència del canvi climàtic és diferent per a les dones en el continent africà o les dones en altres comunitats indígenes que per a les dones del món occidental. Però a la vegada, les dones negres tenen una relació diferent i única amb el món natural també, en termes d’explicació, de creació, d’història, en termes del que podríem anomenar vida espiritual. Hi ha una relació molt particular amb el món natural, i també amb la producció de coneixement en general. Per tant, el món natural és com si formés part de la teoria feminista, a través de l’existència del feminisme negre. Així, realment el que podem aprendre des d’un punt de vista ecològic és veure’ns a nosaltres mateixes no com una cosa separada de la natura, que és el punt de vista típicament europeu patriarcal: veu la natura com una cosa que està separada d’un mateix. Al punt oposat d’això, el coneixement sensorial és una aproximació a la producció de coneixement des d’allò que és humà com una part del món natural.
Als teus escrits proposes l’alegria, la creativitat, l’esperança i viure la vida genuïnament i lliure com a millor arma contra el patriarcat. L’alegria forma part també del “coneixement femení”? És una de les noves “armes” que el feminisme ha de posar damunt la taula?
No les anomenaria armes, ni noves. El coneixement sensorial és una teoria que ha estat en un diàleg profund amb els cànons feministes a través de la història, fins a arribar al feminisme contemporani. En el meu llibre no hi ha res que el feminisme no haja dit abans, el que és nou és la meua manera d’entrellaçar idees del feminisme amb el meu propi pensament i amb la meua pròpia veu i el meu propi llenguatge. Però el feminisme sempre ha destacat la necessitat de més creativitat, honestedat, alegria i coses d’aquest tipus, perquè aquestes són les coses de què el patriarcat ens priva. I, per tant, podem defensar que en la seua pròpia existència, el feminisme demana aquestes coses, perquè demana el contrari del patriarcat –i no estic parlant de matriarcat. El patriarcat és una societat en què hi ha explotació, dominació
i violència, usurpació i destrucció, per tant, les armes feministes, serien automàticament el contrari d’aquestes coses. Mentre jo escrivia el llibre, va ser important per a mi saber que el coneixement sensorial és una unió entre ràbia i alegria. És com la criatura que naixeria de la ràbia i l’alegria. I, per tant, són aquestes qualitats positives que neixen a través de la ràbia, de l’enuig, de viure en un món que és tan lleig, tan destructiu per les dones, per les comunitats indígenes i per al medi ambient, les que, al capdavall, ens apoderen.
Els feminismes negres sempre han insistit que els discursos feministes han de ser necessàriament anticapitalistes i antiimperialistes. Per què el feminisme negre és per a tu el revulsiu per a canviar-ho tot?
“Només una part de la població molt menuda, agressiva i violenta defensa el racisme o nega el canvi climàtic”
Expliquem-ho d’aquesta manera. Enguany, a causa de la pandèmia i del confinament i de tots els esdeveniments que s’hi han donat, la gent ha pres una major conscienciació de com l’opressió està interconnectada. Jo crec que el 2019 ja hi havia una creença molt escampada, per exemple, que el canvi climàtic existeix, que el racisme és dolent, que el classisme és dolent, etc. Només hi ha una part de la població molt menuda, agressiva i violenta que defensaria qualsevol d’aquestes coses (racisme, classisme, negació del canvi climàtic), però no hi havia una conscienciació que el canvi climàtic, el sexisme, el classisme, l’homofòbia… totes aquestes formes d’opressió s’alimenten les unes a les altres i es reforcen, i no pots erradicar-ne una sense erradicar-ne les altres. Per exemple, el canvi climàtic causa l’expansió d’un virus i el virus afecta diferents comunitats de diferents maneres. Ara, hi ha més milions de persones pobres en el món a conseqüència del virus. I arreu del món, la gent negra, la gent asiàtica, ha patit més les conseqüències del virus que en les societats occidentals. I tot això ens ha ajudat a tindre aquesta consciència que l’opressió està interconnectada, i això el feminisme negre ho porta dient des que va ser teoritzat, i fins i tot abans. El motiu pel qual el feminisme negre té aquest coneixement no és perquè les dones negres siguen més intel·ligents que la resta, sinó perquè les nostres vides depenen d’això. És inevitable ser-ne conscient si vius en un territori dintre d’un país que ha sigut totalment contaminat, on la gent no té accés a uns serveis socials bàsics, quan estàs en risc de ser sexualment violentada o no pots aconseguir feina pel color de la teua pell, tu esdevens intrínsecament conscient de la connexió que hi ha entre els diferents tipus d’opressió. Per tant, durant moltes dècades, el feminisme negre ha estat creant coneixement des d’aquesta posició, i això és molt útil per a tothom, sobretot en aquests temps en què som conscients de les interseccions.
