La deriva global sembla incapaç d’aturar-se, fins i tot quan somiàvem —i trob que encara ho feim— que Menorca podria ser una mena de resistència a l’invasor. La nostra particular Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, aguantant l’embat colonitzador de l’Imperi romà amb un punt d’orgull i una mica de poció màgica en forma de defensa territorial. Però tanta idolatria pels gals ha acabat convertint la ficció en realitat: ara, de sobte i per art de màgia, tot són francesos parisencs.
Prenem el cas del centre de Maó com un exemple d’aquesta onada de globalitat. Una ciutat que es va buidant del seu sentit original mentre s’omple d’un relat que no ens pertany. Durant dècades, Maó ha estat el lloc per excel·lència on anar a comprar, a trobar-hi els mercats, els productes de la pagesia, la carn de les vedelles criades a pocs quilòmetres, les botigues que abastien la gent que hi vivim tot l’any. Un teixit comercial adaptat a la vida quotidiana de la ciutat. Ara, aquesta funció retrocedeix mentre els lloguers pugen, els habitatges desapareixen del mercat resident i els negocis miren cap a un altre client —un de temporal, volàtil i sovint amb un pressupost que no té res a veure amb el salari mitjà local.
Durant el 2025, 1,7 milions de turistes han passat per Menorca, una xifra que explica moltes de les tensions que vivim
Segons dades publicades la setmana passada a l’Institut Nacional d’Estadística, 1,7 milions de turistes han passat per Menorca durant el 2025. Una xifra que, per si sola, explica moltes de les tensions que vivim: pressió sobre l’habitatge, saturació de serveis, espoli dels recursos naturals, transformació accelerada del comerç local i una dependència creixent d’un model econòmic tan rendible a curt termini com devastador a la llarga.
Les grans partides de promoció turística han aconseguit fer l’or. Els milions d’euros contemplats any rere any als pressupostos del Consell Insular de Menorca han donat el seu resultat.
És temptador atribuir-ho tot al turisme, però seria una simplificació. També xocam de ple amb l’aparició de les grans superfícies als polígons, l’especulació immobiliària, la substitució d’oficis i la incapacitat de planificar una ciutat pensada per a qui hi viu i no per a qui hi passa. El resultat, però, és clar: un centre que ha substituït la necessitat quotidiana per l’estètica, el ritme pausat per la postal, la comunitat per la “marca”.
També xocam de ple amb l’aparició de les grans superfícies als polígons, l’especulació immobiliària, la substitució d’oficis i la incapacitat de planificar una ciutat pensada per a qui hi viu
Aquest procés no és original. Respon a lògiques econòmiques perfectament estudiades. Però la pregunta és: podem permetre’ns aplicar receptes globals a una illa que, precisament, té la seva força en la singularitat?
Els seus efectes són palpables. El jovent es veu expulsat: intramurs, relegat a espais pensats per al turisme d’altres dècades, urbanitzacions com Cala en Porter o Binissafúller són nous focus residencials; i extramurs, perquè qui se’n va a estudiar a fora, sovint s’hi queda a viure i opta per no tornar. Els que quedam comprovam com un terç del sou se’n va directament al lloguer mentre el mercat laboral s’especialitza en serveis de temporada. És un cercle que es retroalimenta.
I, tanmateix, enmig d’aquest desert, s’alça una mena de miratge: les anomenades “classes creatives”. Artistes, dissenyadors, professionals liberals que, tot i representar una part minúscula de l’economia, exerceixen una influència decisiva en la transformació urbana. La geògrafa Sharon Zukin ja advertia que aquest grup sovint actua com a avantguarda involuntària de la gentrificació: revalora barris, atrau inversió, augmenta els preus i desplaça els residents. A Maó, el guió s’està repetint amb precisió acadèmica.
Hi ha una paradoxa que ningú sembla voler assumir: com més “autenticitat” volem vendre, més ens assemblam a qualsevol altre centre turístic occidental
La ciutat s’ha convertit en un producte. Co-workings a preu d’habitatge; galeries d’art suïsses amb exposicions d’artistes novaiorquesos; ostres i xampany com a producte estrella; i hotels boutique fan d’embolcall d’una màgica i nova ciutat. I on són les classes populars?
Sembla que l’objectiu sigui construir una etiqueta de prestigi —una ciutat cool— que serveixi per captar capitals i visitants. Però hi ha una paradoxa que ningú sembla voler assumir: com més “autenticitat” volem vendre, més ens assemblam a qualsevol altre centre turístic occidental. I el que és pitjor: menys lloc queda per a la gent que hi dona vida tot l’any.
Amb les noves dinàmiques globals, deixam enrere el vell marc “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” per donar la benvinguda a un espai sense límits, líquid i volàtil
Aspiram a ser molt més que una Denominació d’Origen de formatge i vi de luxe amb façana marítima i aire parisenc. Aspiram —o hauríem d’aspirar— a una ciutat pensada i funcional per als seus residents.
S’han desdibuixat, idò, aquelles antigues fronteres que delimitaven territorialment els Països Catalans? Amb aquestes noves dinàmiques globals, deixam enrere el vell marc “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” per donar la benvinguda a un espai sense límits, líquid i volàtil: “De Nova York a París i de Suïssa a Maó.” Pot un territori deixar de definir-se per la llengua, la història o la cultura compartida, i passar a identificar-se per la fluïdesa dels capitals, per l’exotisme que generam i per la capacitat d’absorbir —o de ser absorbits per— els fluxos globals?
