Ara fa dos anys, la ciutadania eixia massivament als balcons a aplaudir el personal sanitari, convertit en heroi –segurament sense buscar-ho– en la primera línia de combat contra una pandèmia que es cobrava milers de vides i que ningú sabia molt bé com afrontar. Van ser moments de por i incertesa, però també d’esperança. “N’eixirem millors” deia llavors la propaganda oficial. O, almenys, en podríem haver eixit amb un sistema de salut més reforçat, ja que pareixia que aquesta era la principal lliçó apresa d’aquella crisi.
Però no sembla haver estat el cas. Dos anys després, mentre el conjunt de la societat busca retornar a la normalitat, els pressupostos de salut no s’han multiplicat –a diferència de la despesa militar, en només dues setmanes de guerra a Ucraïna– i a Catalunya ni tan sols s’han revertit les retallades aplicades per Artur Mas i Boi Ruiz en el període 2008–2012. Els aplaudiments s’han acabat i els treballadors sanitaris continuen a primera línia, esgotats, oblidats i amb els mateixos o menys recursos que abans de la pandèmia.
Precisament aquest dijous 7 d’abril, designat per les Nacions Unides com a Dia Mundial de la Salut, una cinquantena de col·lectius, sindicats, associacions i altres entitats de Catalunya s’han organitzat sota el lema “La Salut No Era Això” per a reclamar un canvi del model sanitari. El dissabte 2 d’abril van organitzar una manifestació a Barcelona i avui faran accions arreu del país.
Aquest dijous 7 d’abril, designat per les Nacions Unides com a Dia Mundial de la Salut, una cinquantena de col·lectius, sindicats, associacions i altres entitats de Catalunya s’han organitzat sota el lema “La Salut No Era Això”
“El sistema sanitari es troba en els pitjors moments. La pandèmia ha destrossat una estructura que ja estava agafada amb pinces”, explica Anna Martínez, infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona i membre de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat). “En contra del que es podria pensar, les autoritats han aprofitat la crisi, no per reforçar el sistema públic sinó per continuar aprofundint en la seua privatització i mercantilització”, es lamenta.
Una de les mobilitzacions engegades per tractar de revertir aquesta tendència i posar a l’agenda pública el debat sobre el model de sanitat públic és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la Recuperació del Sistema Nacional de Salut. Impulsada per la Coordinadora Antiprivatització de la Salut (CAS) a escala estatal, els promotors tenen fins al 31 de juliol per a recollir 500.000 signatures de ciutadans de l’Estat espanyol majors d’edat, per tal d’aconseguir que s’haja de debatre en el Congrés els cinc punts bàsics plantejats en la proposta de llei.
Aquests punts es poden resumir en: atenció sanitària per a tothom, independentment de la situació administrativa, derogació de les lleis privatitzadores i recuperació dels centres privatitzats, creació d’un sistema públic de farmàcia i productes sanitaris per evitar la dependència de les multinacionals, recuperació i reforç de l’atenció primària i atenció sanitària pública als centres de gent major.
“La petició que ho engloba tot, podria ser la derogació de la Llei 15/97, aprovada per José María Aznar (PP), i que va obrir la porta a les diferents fórmules de privatització, externalització, col·laboració publicoprivada i altres similars, que han estat un desastre, tant en termes de servei com d’eficiència”, explica l’activista de la CAS Manel De los Riscos. Entre els exemples que cita De los Riscos destaca l’hospital de La Ribera, privatitzat pel PP quan governava al País Valencià i tornat a recuperar per la xarxa pública pel Botànic, un hospital que va costar set vegades més que un de similar amb gestió pública, segons diferents estudis i va estar sempre envoltat de polèmiques pel tracte als pacients.
“L’esquerra va prometre derogar la Llei 15/97 quan tornés al poder, però de la mateixa forma que ha passat després amb la Reforma Laboral o la Llei Mordassa, mai ho va arribar a fer”, continua De los Riscos, encara que, precisament per això, també assumeix que “és difícil” que la ILP arribe mai a veure la llum en l’actual correlació de forces polítiques, però creu que, tanmateix, ha de servir per a generar debat: “si els diputats d’esquerres no volen revertir les privatitzacions, almenys que ho hagin de dir en seu parlamentària. Perquè ja estem farts de tanta xerrameca política, com la que vam sentir durant la pandèmia, i que després no es faci res”.
“L’esquerra va prometre derogar la Llei 15/97 quan tornés al poder, però de la mateixa forma que ha passat després amb la Reforma Laboral o la Llei Mordassa, mai ho va arribar a fer”, denuncia l’activista Manel De los Riscos
A Catalunya, a més dels col·lectius adherits a la CAS, la ILP ha rebut el suport d’altres entitats, com la Marea Blanca, la Marea Pensionista i la Rebel·lió Primària, a més de col·lectius locals com la Resistència Clínic o la Rebel·lió Bellvitge. Amb tot, De los Riscos recorda les complicacions legals de la recollida de signatures, amb plecs que contenen especificacions tècniques molt concretes i que exigeixen una implicació molt gran per tal d’omplir les fulles. “Necessitem gent que s’encarregue de muntar taules i estar al carrer recollint les signatures, si no, no hi arribarem”, ha advertit.
La CAS està formada per desenes de col·lectius i associacions, tant de professionals com d’usuaris del sistema de salut, que treballen per revertir les privatitzacions en l’àmbit sanitari i assegurar una cobertura universal i de qualitat. Fonts de la coordinadora destaquen la importància d’aquesta ILP, ja que els anteriors intents d’impulsar iniciatives similars havien estat rebutjats per la Mesa del Congrés espanyol per “afectar qüestions pressupostàries”. Un punt que, al·leguen, serà inevitable en qualsevol legislació que intente reforçar qualsevol tipus de dret social.
Meritxell Sànchez-Amat, metgessa de família al CAP Besòs (Barcelona)
“Prometen que les externalitzacions permeten canviar l’empresa en cas de mal servei, però després mai passa”
“Malgrat que la majoria de CAP a Catalunya són públics –no tots–, tenim molts proveïdors privats, i això es nota a l’hora de demanar proves complementàries i costa molt saber qui hi ha darrere en cada cas, tot és molt opac. Un exemple més concret d’externalització nefast és el servei de rehabilitació que tenim els set o vuit CAP de la nostra zona. És una empresa privada amb un servei molt mal valorat, tant pels professionals com pels pacients. Té llistes d’espera llarguíssimes, grups molt grans, no hi ha cap supervisió… I cada cop que toca renovar el concurs ens asseguren que canviaran l’empresa, però això, al final, mai passa. Aquest era un dels teòrics avantatges de les externalitzacions, que es podia canviar d’empresa, però ni això compleixen. En canvi, tenim l’exemple contrari. Quan l’atenció domiciliària continuada va passar d’una empresa privada a ser gestionada directament per l’Institut Català de la Salut, es va veure una millora del servei brutal, tant de cara als pacients com de tracte als professionals”.
Marta López, metgessa a l’hospital Doctor Moliner (Serra)
“Hi ha empreses que prolonguen els tractaments sabent que no té sentit”
“L’hospital on jo treballe és 100% públic, està especialitzat en pacients convalescents de danys cerebrals greus i jo dirigisc un equip de rehabilitació amb un fisioterapeuta, un logopeda, un terapeuta cognitiu i un altre ocupacional. Ací s’estan entre dos i tres mesos per a la primera fase de la rehabilitació, però quan ja no necessiten estar ingressats és quan comença el drama. Nosaltres els hem de tornar al seu hospital d’origen, que és on han de seguir el procés. El problema és que la gran majoria d’hospitals, com a molt tenen fisioterapeuta. Alguns, molt grans com La Fe de València poden tenir logopeda, però al servei públic no hi ha ni terapeuta cognitiu ni ocupacional, així que els meus pacients són derivats de forma inevitable a la privada. Aquestes empreses pràcticament no tenen control –ara un poc més, però falta personal– i fan coses com allargar els tractaments innecessàriament, a vegades fins a dos o tres anys, a un preu que pot oscil·lar entres els dos i els tres mil euros per mes. Se sap perfectament que les seqüeles que no s’han recuperat durant el primer any ja seran permanents, que el que fan no té sentit, però així poden cobrar més temps. També hi ha el problema de les llistes d’espera. Tenim pacients que ixen de l’hospital amb una rehabilitació avançada i si s’atura uns mesos perden tot el que havien recuperat”.
