Manuel Rozental és un pensador i activista colombià que fa dècades que enllaça processos de resistència i autonomia de diferents pobles del món, sobretot d’Amèrica Llatina. Ho fa a través del col·lectiu Pueblos En Camino, que es dedica a visibilitzar i connectar lluites com la kurda, la maputxe o la de les zapatistes. I ho fa des del Nord del Cauca, on viu amb la seva família del poble indígena nasa, amb el qual ha treballat des de la comunicació comunitària i la mobilització política. Ha estat a Catalunya durant pocs dies, però els ha aprofitat per conèixer el teixit cooperativista de Barcelona, les muntanyes del Montseny i el moviment antiracista reunit a Can Masdeu. També ha aprofitat per presentar i xerrar sobre el llibre que ha coordinat recentment, Alçaments populars. El que està pendent, un recull de reflexions sobre les mobilitzacions socials que han viscut països com Xile, l’Equador o Colòmbia en els últims anys, sobre la institucionalització d’algunes d’aquestes lluites i sobre com enfrontar el pèndol que sotmet Amèrica Llatina entre el feixisme i el progressisme.
Primer de tot, què és l’autonomia?
Som teixidors i teixidores de territoris –em refereixo a tota l’espècie humana. Som pobles, comunitats, individus de territoris; els territoris ens fan tant com nosaltres fem els territoris. El que han fet el patriarcat de cinc mil anys, el capitalisme —que és fill de la fase actual del patriarcat— i els estats nació és desfilar els territoris i arrancar-nos, desarrelar-nos. L’autonomia són les arrels territorials que li donen sentit a la resta de la vida. Si nosaltres pertanyem als territoris, hem de tenir autonomia. Perquè soni menys abstracte: en una situació d’emergència humanitària al nord del Cauca, fa més de deu anys, en una reunió d’urgència a la qual va arribar molta gent, una dona gran es va aixecar i va dir: “si nosaltres no tinguéssim la terra, no podríem pensar; podem reunir-nos perquè tenim la terra, els altres s’han de vendre perquè no la tenen”.
Els territoris també estan habitats per individus. En aquesta esfera individual existeix una naturalesa de dominar a l’altre? Com s’articula l’individual amb el col·lectiu?
“Ens retallen a totes amb la mateixa tisora, amb la qual cadascú consumeix i aspira a poder tenir propietat. Això dona una aparença que som diferents pel que tenim o podríem tenir”
Llegir a Theodor Adorno em va ajudar molt a entendre què és l’individu, que no és senzill. Ell diu que sota el consumisme del capital, la idea de drets te’ls garanteix algú de fora. Aquest algú de fora és patriarcal, autoritari i jeràrquic, perquè els drets te’ls garanteix la llei; i la llei és l’estat i l’estat protegeix la propietat privada, l’única cosa sagrada. Sota aquest marc, el que fa en realitat la defensa dels drets de l’individu és la defensa del dret a consumir. En altres paraules, ens retallen a totes amb la mateixa tisora, amb la qual cadascú consumeix i aspira a poder tenir propietat. Això dona una aparença que som diferents pel que tenim o podríem tenir. En tenir drets, aquest individu ha perdut autonomia. No té sentit la vida, es converteix en una competència per tenir, per acumular o per queixar-se per no tenir i exigir tenir. Tot i això, l’individual és indispensable en el que és col·lectiu i comunitari.
Des de Pueblos en Camino acompanyeu la construcció d’autonomia de diversos pobles. Ens vols parlar d’algun cas emblemàtic d’aquest moment històric?
Es dona el mandat de teixir residència i autonomia entre processos i poble justament perquè hem convergit amb molts d’aquests processos i teixits. Per exemple, amb els maputxes: allà on hi hagi un maputxe s’estan recuperant terres i cultura. Molts pobles afro, sobretot les dones afro, són renaixents; les arranquen, les desprenen de tot, les esclavitzen i els hi diuen que són descendents d’esclaus i no ho són; són descendents de gent esclavitzada, que no és el mateix. Allà on arriben reneixen, a tota Amèrica. Aquest és un exemple d’autonomia. Els blackfood, entre Alberta (Canadà) i Montana (EEUU), tenen una manera d’entendre el que els hi ha passat històricament molt característica. Diuen: “oblidats sí, però no perduts”. Ells ressorgeixen on estiguin. El poble nasa, al Cauca; o la Mare dels Boscos, sense idealitzar ni essencialitzar, tenen processos d’educació i pedagogia molt forts entre ells. S’enforteixen entre ells quan aquests processos de construcció col·lectiva es desfan o entren autoritarismes.
Creus que aquesta cerca del domini que veiem reflectida en la colonització és pròpia d’unes cultures més que altres? A què es deu que la cultura occidental hagi volgut dominar el pensament, les pràctiques, les cultures, de tants territoris del món?
Aquesta tendència a ser bandits, a apropiar-nos de tots, és una tendència que està, que és humana. A mi m’agrada com les kurdes han rescatat de la seva història les taules sumàries, la revolució del neolític en la qual es va donar una transició per enveja, per una cobdícia essencial que buscava que un territori ordenat entorn de dones fora insuportable per als caçadors i sacerdots. Sense conèixer aquesta història de les kurdes, una estudiant d’arqueologia tenia la teoria que totes les societats primitives havien demostrat que les dones eren dèbils i que s’havien de sotmetre als homes. En una investigació arqueològica a Espanya, va descobrir exactament el mateix que les kurdes.
Si mirem els inques, el Tawantinsuyo [avui el Perú], hi havia gèrmens de patriarcat, d’autoritarisme. La pregunta és: “Com es converteix el que és dominant, autoritari, en normal, a partir del que hem anomenat Europa?”. Realment són bandes que s’organitzen per apropiar-se de tot per la vida de la guerra: Occident és una guerra permanent. La inquisició és un exemple perfecte, i és una guerra que ens penetra i ens arriba fins avui. Aquesta és l’essència, el cor d’aquest occident que ha envaït el planeta. No ens faria mal mirar-nos en un mirall per veure el risc del fet que ser el blanc invasor està aquí (dins de cadascú), no és racial. S’ha racialitzat per exterminar uns sectors que hem anomenat negres, dones, indígenes…
Què va fer que els moviments populars a l’Equador, Xile o Colòmbia s’aixequessin? Què han aconseguit aquests processos socials?
“Ens estan dient que un estat entre el progressisme i feixisme és l’única cosa que podem tenir. Els aixecaments van ser contra això, no hi cabem”
El patró és el mateix: un pretext, com el cost del transport públic, el preu de la gasolina, la reforma tributària; que manifesta una realitat de fons, un cansament profund de tot aquest ordre. Aleshores, la dreta pregunta: què voleu? I aquesta pregunta el que fa és convertir-ho en quelcom raonable. Els esclats estan resumits en el que hi havia escrit en una pancarta d’una dona a Pereira, el dia que van matar a l’activista Lucas Villa: “Tinc por que quan això acabi tornem a la normalitat”. Tots els aixecaments van ser festes, celebracions, trobades, abraçades, tornar a viure, tornar a casa. Allò que està oblidat, però no perdut va explotar, i està explotant a tot arreu.
L’avantatge d’això va ser que ens vam reconèixer i vam saber que podem viure d’una altra manera. El problema va ser que ens vam començar a preguntar pel fet concret: com ho farem? Aleshores l’esfera política-electoral va resoldre el problema. A Xile, quan Gabriel Boric va proposar una constituent, el van titllar de traïdor. Dos anys després, era ell o un nazi. Havia de guanyar ell i va ser un alleujament que guanyés. A Colòmbia, Gustavo Petro va demanar a la gent que tornés a les seves cases perquè tres dies després del primer dia del Paro, havien retirat la reforma tributària. Ningú va tornar a casa. Va guanyar el que és concret, es va tornar a la normalitat i ara ells dos són presidents dels seus països.
Està pendent el fet que hem tornat a l’estat, a la normalitat. Ens van canalitzar tot el camí de lluita cap allà. En aquests moments, qui digui que a l’Amèrica Llatina estem bé, o que els pobles indígenes estan bé, em sembla que està errat. És un moment de baixa força. Ens estan dient que un estat entre el progressisme i feixisme és l’única cosa que podem tenir. Els aixecaments van ser contra això, no hi cabem.
I què hauríem de fer per no caure en la normalitat de nou i quedar-nos en aquest estat d’excepcionalitat que es viu durant els processos transformadors?
Ens hem de fer aquesta pregunta quan estem vivint el moment. Al patriarcat, al capitalisme, al colonialisme, se’ls ha de derrotar una sola vegada. Fins ara hem viscut lluites i batalles, però quan caigui haurà caigut, s’haurà acabat, perquè és una mentalitat. Aleshores què hem de fer? Alimentar-nos amb la mare terra. Tenim un argument èpic: si en trenta anys no ens alimentem amb la mare terra, desapareixerem com a espècie. Per tant, ens toca.
A la urbanitat, rodejats de ciment, és bastant impensable per ara, no?
La urbanitat i la ruralitat són divisions que ens resultaran absurdes molt aviat, a les bones o a les males. Quan va haver-hi el terratrèmol a Xile, el sud va quedar aïllat completament. No hi havia internet, aigua, etc. Les maputxes al Gulumapu van estar feliços, no els va faltar de res. No estic exagerant, va haver-hi un dia de xoc i després van despertar la memòria, es van organitzar, van donar aliments a qui no en tenien. En una ruka maputxe —espais de pensament— els companys plantejaven que quan col·lapsin les ciutats la gent correrà cap als territoris; i en aquell moment Xile s’acabarà, deien. Però, hauria d’acabar-se abans a les bones. Estem llestes? Es pregunta sempre des de la convicció que el ciment aguantarà, però si parles amb qualsevol savi, tothom sap que això es destruirà. I aleshores correrem totes a demanar menjar. Qui sàpiga cultivar, collir, protegir l’aigua, viure amb la terra i viure en comunitat, sobreviurà. Per tant, el que hem de fer ara és donar suport als pobles de la terra per poder tornar a arrelar-nos. Això —el ciment— no té futur, és un càncer. I tenim un gran repte.
