No, els productes abre fácil no són fàcils d’obrir i menys encara de tancar. Però anem fent veure que sí, que què còmode, quin avenç, quanta lògica en aquesta safata de pernil dolç que ara s’assecarà mal tancada a la nevera i que, per evitar-ho, de fet ens la podríem acabar i, com som gent conscienciada, llençar-la després al cub dels envasos, però amb aquest dubte etern de si realment la safata aquesta va a envasos o on. Enlloc, no hauria d’anar: que no hauria ni d’haver sortit de la fàbrica, que no hauria d’haver estat impunement al prestatge del súper. Però ja se sap, a més de suposadament abre fácil, és de sortida fàcil, manipulació fàcil, venda fàcil. I difícil justificació ambiental.
Costa, aquests dies de mobilitzacions davant l’emergència climàtica, aterrar en qüestions tan prosaiques com els embolcalls del que esmorzem i el model socioeconòmic que ens enquadra, però potser una mica s’està avançant. Esperançador o depriment, segons es miri, perquè fa vint-i-cinc anys ja ens n’advertia el Capità Enciam. Ara que TV3 ha afegit a la carta tots els capítols del superheroi verd, he passat una bona estona mirant-los. “Cal reduir tant com sigui possible l’ús dels embalatges”, diu mirant a càmera després de reprendre un pare que embolica tot amb paper de plata i prefereix la llauna a la cantimplora. És un dels primers episodis, gener del 94, s’acaba de llençar la sèrie, en horari de màxima audiència i dins l’estratègia d’una conselleria de medi ambient creada cinc anys enrere. “Una llauna és un residu sòlid durant 500 anys”, indica alarmat. I penso que només queden 475 anys perquè es desintegri la llauna que algú va llençar aquell dia sense atendre els consells d’un paio disfressat de follet. O potser ens desintegrem tots abans que la llauna, vés a saber, perquè el famós lema s’ha revelat insuficient: “Els petits canvis són poderosos!”, concloïa sempre el Capità Enciam.
El planeta se n’anava a la merda el 1994 i més encara avui, vint-i-cinc anys després, i això no ho revertim només amb hàbits de consumidor
No, capità: hem après que els canvis no són tan poderosos si són petits. Que no són suficients si no els fem tots i sobretot si no van acompanyats de grans canvis. El planeta se n’anava a la merda el 1994 i més encara avui, vint-i-cinc anys després, i això no ho revertim només amb hàbits de consumidor. Segurament no ho revertim, tampoc, sense nous hàbits de consumidor, però què hi ha dels hàbits del fabricant i del distribuïdor? Què hi ha de l’hàbit de laisse fare de governants i classe política? Que als noranta el més normal era comprar el pernil dolç a la xarcuteria, i ens l’embolicaven amb paper i potser un plàstic fi, i no aquestes vuit rodanxes en aquesta capsa de plàstic dur amb la seva tapa tintada i el seu abre fàcil. Més fàcil era obrir aquell paquet embolicat al moment per les mans del xarcuter. Més difícil avui trobar una xarcuteria que no pas un súper amb tot envasat. Més difícil que econòmicament surti a compte triar l’opció més lògica i sostenible. Capità, a principis dels noranta el més normal era que els enciams no duguessin cap plàstic embolcallant-los. Ara, el que és estrany és trobar-los sense bossa ni embolcall. Si el seu programa es fes avui, probablement vostè apareixeria dins una fantàstica bossa de primeros-brotes-verdes-no-necesita-lavado.
El cas és que, durant aquests anys, mentre ens anàvem dient que calia recollir les coses de terra i que calia reciclar (i tant que cal, no em malinterpreti), anàvem permetent que no es posés traves al sobreembalatge, a la proliferació de grans i mitjanes superfícies comercials (que necessiten més plàstic per transportar i emmagatzemar que el petit comerç), a importar aliments de l’altra banda del món per al consum quotidià. No només ho hem permès, sinó que hem combregat amb els preceptes que ens deien que impedir-ho era atemptar contra la llibertat, ojo cuidao. Hem anat permetent, a més, un dubtós sistema de reciclatge, gestionat en part per grans comercialitzadores de sobreembalatge, hem permès que la reducció, la reutilització no fossin els objectius centrals de la gestió de residus.
No em malinterpreti, li deia: no voldria amb aquestes línies donar oxigen a les excuses dels cínics que encara avui ho llencen tot al mateix cubell perquè diuen que la cuina és massa petita -més encara que la seva consciència?- o perquè es-veu-que-després-ho-barregen-tot-al-mateix-camió i mantres de l’estil, que encara se senten. Però, capità, en veure alguns capítols i consells seus, vint-i-cinc després, se m’ha quedat clavada una espineta (de lluç amb els seus microplàstics invisibles adherits) i m’he recordat de petita amb el cau, recollint brossa del bosc, i he vist les noves brigades de neteja ciutadana fent el mateix a les platges. I he recordat com era de tangencial llavors en els programes electorals i les accions de govern abordar els grans canvis necessaris i he pensat com de tangencial ho seguirà sent en l’enèsima convocatòria electoral que patirem. Com si la vida no anés de tot això, dels nostres cossos respirant aquest aire, ara i aquí, menjant aquests aliments, ara i aquí. Com si la política no fos això.
