“La ràdio associativa és l’hereva de les ràdios pirates, algunes ens sentim part d’aquell grup de gent que feia ràdio sense tenir moltes responsabilitats. Les coses han canviat una mica, però quan animem l’antena estem davant d’una taula d’enregistrament i a voltes recorda a pel·lícules com Ràdio encoberta [2009]”, explica Nine, treballadora a Radio Temps Rodez (RTR), a Rodés, Avairon (Occitània). A les ràdios associatives la definició de les línies editorials és cabdal i en elles juga un paper important la representació de la diversitat. Aquesta diversitat, tanmateix, s’emmarca en uns trets comuns a totes les ràdios: el respecte pels drets humans i el rebuig del racisme i de tota classe de discriminació. Aquest és el marc que el Consell Superior de l’Audiovisual de l’Estat francés va establir l’any 1982, quan es van legalitzar les ràdios pirates i van passar a ser ràdios associatives.
Un mitjà del segle XX
La ràdio s’instal·la a l’Estat francés en els anys vint del segle passat. A finals dels anys trenta, tres milions de llars estaven equipades amb aparells per poder-la escoltar. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest nou mitjà es converteix en una eina de propaganda, però també de resistència. Una anècdota que reflecteix bé aquesta situació és quan el 1940, els tècnics de Radiodifusió Nacional, amb l’ajuda del director de la torre Eiffel, sabotegen l’emissor del monument just unes hores abans que l’ocupant nazi prenguera París, per impedir als exèrcits de Hitler fer-ne ús.
En els anys cinquanta, el món de la ràdio havia evolucionat molt: la publicitat es difonia en antena amb l’aparició de la cadena Europa 1 i això va trencar amb els estils clàssics de les altres ràdios. D’altra banda, l’aparició del transistor va democratitzar l’accés a la ràdio, que es fa mòbil. Aquest fenomen s’acompanya de l’aparició del Nagra, una gravadora portàtil. A partir de finals dels anys cinquanta, Radiodiffusion – Televisió francesa (RTF) adquireix el seu estatus en tant que ens públic. És en eixe moment quan es crea France Inter, France Culture i France Musique, les úniques ràdios públiques del moment.
El control polític dels mitjans de comunicació heretat de la Segona Guerra Mundial provoca el naixement d’un moviment contestatari de creació de ràdios lliures o ràdios pirates. Aquestes ràdios, assetjades per les forces de l’Estat, sofreixen talls d’electricitat, confiscació de material i detencions de persones. La dècada dels setanta està marcada per l’herència de les idees del Maig del 68, amb una important influència europea del nord: tot això alimenta l’auge de les ràdios pirates. La censura va ser criticada fortament fins a esdevenir un tema polític emblemàtic, fins al punt que, el 28 de juny de 1979, François Mitterrand –del partit socialista– va trucar a la porta de Radio Riposte, la ràdio pirata del seu partit. Durant la difusió de l’emissió, les forces armades van assaltar la seu del partit. Aquesta polèmica converteix la qüestió de la lluita per l’alliberament de les ones i contra el monopoli de l’audiovisual, en un dels temes de la campanya electoral.
Perifèria radiofònica
El 1981, Mitterrand va guanyar les eleccions presidencials i l’any següent el ministre de Comunicació Georges Fillioud va autoritzar les ràdios anomenades “lliures” o “pirates”. És en aquest moment que sorgeix Ràdio Arrels, una emissora associativa que, gràcies a les seues quatre freqüències es pot escoltar a tot el territori de Catalunya Nord. Tal com explica el seu director actual, Albert Noguer, Ràdio Arrels “va néixer d’una oportunitat l’any 1981, quan va haver-hi una veritable explosió de ràdios lliures. Un grup de militants culturals de Catalunya Nord van voler crear una eina per demostrar que el català era una llengua que es podia fer servir per a parlar de tots els temes”. Noguer detalla que en aquella època el català era encara la llengua “dels avis, dels pagesos i dels gitanos”. L’objectiu de l’associació Arrels era fer entrar el català a les cases, i l’eina ideal pel context era la creació d’una ràdio.
El 1981 Ràdio Arrels i Radio Albigés es creen com a pirates, i un any després van passar a ser “ràdios locals privades”
Un altre cas que aprofita l’escomesa de les ràdios dites pirates just abans de la seua legalització és Radio Albigés, que “va sorgir amb la idea de promoure i difondre la llengua i cultures occitanes a Albi i els voltants”, tal com ens explica Arnaud Bancarel, un dels seus tècnics i presentadors. Així i tot, el projecte engloba també altres llengües i cultures “perquè en aquest territori conviu la llengua i cultura occitana amb la francesa, la d’Europa de l’est, la d’alguns racons del continent africà… I volem representar aquesta realitat”.
L’any 1981 apareixen Ràdio Arrels i Radio Albigés sota la forma de ràdios pirates, i un any després, el 82, el ministre Fillioud transforma una part d’aquestes emissores en “ràdios locals privades”, que, segons la llei, són totes obligatòriament associatives. L’aparició d’una autoritat reguladora de les ràdios lliures converteix en il·legals totes aquelles que no s’integren a la nova definició d’associativa, com és el cas de Radio Carbone 14. El 17 d’agost de 1983, aquesta emissora –amb els estudis a París– va cessar la seua activitat per la força quan la policia va ocupar la seu, fent fora els presentadors i periodistes i tallant la difusió. Aquesta neteja de la banda pirata va provocar el tancament de moltes altres ràdios durant l’estiu de 1983. Entre aquestes, Lumière 101, Made in Italy, Radio Tiers Monde, Radio Libertaire o Radio Panama.
Cultura i educació popular
Avui existeixen tres tipus de ràdio a l’Estat francés: les ràdios públiques, les ràdios comercials i les ràdios associatives. Tot i aquesta distinció, “les ràdios associatives tenen també una missió de servei públic”, afirma Pierre Étienne Vanpouille, president de Radio Temps Rodez, qui continua: “Aquest servei és la comunicació social i de proximitat”.
Albert Noguer, de Ràdio Arrels, considera que les emissores associatives són també actors culturals per elles mateixes
Les ràdios, en tant que mitjà de comunicació, són altaveus i mirall de què passa a cada territori. Però no només això. Albert Noguer, de Ràdio Arrels, considera que les emissores associatives van més enllà: són també actors culturals per elles mateixes. “És clar que les ràdios associatives són una eina de difusió, però també participem activament en el teixit cultural”, assegura Noguer. Una manera de teixir xarxa que es porta a terme mitjançant emissions des del territori al qual s’adreça. Arnaud Bancarel, de Ràdio Albigés, parla de l’impacte que tenen aquest tipus d’iniciatives a l’entorn: “És un impacte local de proximitat, si donem la paraula a les persones del barri, creem debats i participació col·lectiva”.
Bancarel està d’acord amb el fet que les ràdios fan la funció d’actors culturals i de vehiculadores de la xarxa local i afegeix una altra funció per a ell cabdal: “L’objectiu de les ràdios associatives és donar espai a les persones que no en tenen en els mitjans de comunicació convencionals, però també ens centrem en l’educació popular”.
“És obrir les portes a tothom, realitzar educació de la informació, contra les notícies falses”, explica el membre de Radio Albigés. A més, imparteixen tallers per a treballar l’oralitat: “Adonar-se de quin efecte pot tindre escoltar i treballar la veu pot ajudar-nos a comunicar-nos millor amb la resta”, diu Vanpouille, d’RTR. Els impactes que té el treball de l’oralitat sobre les assistents als tallers són diversos segons el que expliquen les treballadores i voluntàries de la ràdio: la inserció social i professional, la comunicació interpersonal, la dicció, l’escriptura o l’autoestima.
Aquest any, el Ministeri d’Educació francès ha posat en marxa una campanya que incita els instituts a desenvolupar projectes de ràdios en línia i a treballar l’educació dels mitjans de comunicació i de tractament de la informació. Tot i això, l’educació clàssica no dona l’espai necessari per a treballar l’oralitat. Segons explica Luana, treballadora a RTR, “en canvi, a la vida quotidiana ens trobem amb molts reptes orals: les proves d’accés o entrevistes, els tràmits administratius, etcètera. I les dificultats en l’oralitat són un factor de discriminació”. Luana ens detalla que abans de començar el voluntariat a la ràdio “tenia molts problemes d’angoixa per intercanvis orals quotidians: les presentacions escolars, com la majoria de gent, per exemple, trucar per telèfon o parlar amb desconeguts”. Crear emissions i treballar l’oralitat a través de l’activitat radiofònica l’ha ajudat a sentir-se a gust. “Un dia em vaig adonar que la meua veu ja no tremolava”. Ara, Luana forma part de l’equip de treballadores assalariades d’RTR.
