Si qui respon a la pregunta que encapçala aquest article és el director d’una petita empresa industrial de 30 treballadors situada al Vallès, em dirà que “sí, és clar que pago prou impostos, i ni que me’n volgués escapar, no podria fer-ho” i tindrà tota la raó del món. Si la pregunta la faig al representant d’una empresa d’inversions financeres ubicada a Londres i que, arran del Brexit, es planteja traslladar la seva seu en algun país europeu, em respondrà: “És pràcticament una subhasta basada a veure quin país dóna més avantatges fiscals dins d’un marc regulador europeu. El problema és com explicar-ho en un context de pujada general d’impostos i retallades de despesa social en aquests mateixos països”.
La primera resposta és ben versemblant, la segona, encara que sembli falsa, és extreta d’una entrevista. Pagar o no pagar impostos sembla fet a voluntat de qui té poder econòmic. De fet els impostos que el petit empresari paga i que d’altres aconsegueixen eludir generen un greuge tan gran que el deixen en desavantatge competitiu respecte a la resta de competidors alterant d’aquesta manera les regles del mercat i generant una gran desafecció cap al funcionament general de l’economia i sobretot respecte als impostos i al sistema tributari. L’impost que grava els beneficis empresarials, l’impost de societats (IS), és motiu constant de discussió política i debat econòmic.
Un impost que no ha deixat de perdre recaptació
El primer que constatem és que aquest impost ha patit una caiguda notable en la seva recaptació els darrers deu anys. En termes relatius l’IS ha passat de representar el 21% del pastís d’impostos l’any 2007 a tan sols el 12% l’any 2016. En termes absoluts la recaptació ha passat de ser de 51.642 milions d’euros el 2007 a 25.582 milions el 2016, exactament la meitat. I això contrasta amb una activitat econòmica que, després dels primers anys de crisi, no ha deixat d’augmentar. De fet aquesta darrera setmana han estat àmpliament comentades unes dades de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal – AIREF – que constaten que estem recaptant en l’IS un import inferior al de 1999 moment en el qual les empreses tenien uns resultats comptables que eren la meitat dels actuals, és a dir, amb el doble d’activitat empresarial recaptem el mateix que fa vint anys.
En termes relatius l’impost de societats ha passat de representar el 21% del pastís d’impostos l’any 2007 a tan sols el 12% l’any 2016
La primera explicació la dona la caiguda del tipus nominal – el tipus teòric que s’hauria d’aplicar– que ha passat de ser del 35% al 25% en tan sols deu anys. Aquesta rebaixa va ser iniciada per un govern socialista, que pregonava que “abaixar impostos era ser d’esquerres” i continuada per un govern popular que va preferir abaixar el tipus nominal per acostar-lo a allò que realment pagaven les empreses i no obligar a les empreses a pagar el que els tocava.
Un segon element clau per entendre aquesta pèrdua de recaptació té a veure amb els anomenats beneficis fiscals. Es tracta del conjunt d’exempcions, deduccions i bonificacions que s’apliquen a l’impost, que no han deixat d’augmentar, i que sovint tenen caràcter regressiu, és a dir, se’n beneficien les empreses de mida més gran.
Segons la mateixa Agència Tributària el 2017 es va deixar d’ingressar un 8,7% de la recaptació de l’impost per raó de beneficis fiscals. És especialment flagrant el tipus impositiu especial de l’1% aplicat a societats d’inversió, tant les SICAV com les SOCIMI – criticades per facilitar l’especulació en l’àmbit immobiliari -, que han vist augmentar els seus beneficis fiscals un 173% de 2016 a 2017 i un 61% de 2017 a 2018. Aquest darrer any les SOCIMI han entrat en un epígraf propi dels pressupostos de l’Estat en augmentar el conjunt dels seus beneficis fiscals fins als 260 milions d’euros.
La conclusió a la qual arriba la Plataforma per una Fiscalitat Justa a l’informe Beneficis fiscals, beneficis per a qui? és que el 63% dels beneficis fiscals empresarials no es poden vincular a cap tipus de política concreta fent que les raons del seu establiment siguin difícilment justificables.
El resultat final ha estat que els conglomerats empresarials i grups consolidats a Espanya han pagat un tipus impositiu final sobre resultat comptable del 7,3% i la resta d’empreses han pagat un 12,2% en dades del 2015 segons dades de la mateixa Agència tributària.
La globalització en l’origen del canvi de cicle
Per últim cal parar atenció al gran impacte econòmic que ha tingut la globalització en l’IS. L’estudi The impact of globalization on tax structures in OECD countries del Centre for Economic Policy Research afirma que entre els anys 1994 i 2007, els països de l’OCDE van respondre a la globalització augmentant els impostos per a les classes mitjanes i reduint-los a les empreses i les rendes més altes.
Segons un estudi del Centre for Economic Policy Research, els països de l’OCDE van respondre a la globalització augmentant els impostos per a les classes mitjanes i reduint-los a les empreses i les rendes més altes
Es dóna en context global el que s’ha anomenat race to the bottom: la mitjana dels tipus impositius a empreses als anys vuitanta a la UE arribava gairebé al 50%, l’any 2000 el tipus mitjà a la UE28 era del 32%, i el 2016 ja era tan sols del 23%. En el cas de la UE destaca Irlanda que, amb un impost de societats de tan sols el 12,5%, s’ha convertit en el camp base de totes les multinacionals tecnològiques que volen operar a Europa.
Tot plegat en un context de cada cop més poder per part de multinacionals que arriben a tenir unes economies de la mida dels mateixos països. Apple té la mateixa xifra de negoci que els pressupostos de Bèlgica, o Amazon iguala ja a Portugal. Les empreses marquen el que volen o no pagar i el seu xantatge és capaç de modificar qualsevol política tributària.
Què podem esperar?
Tant els tipus a aplicar a les empreses com els beneficis fiscals que aquestes mereixen són un debat de política fiscal que depèn únicament de la voluntat política del govern de torn. Propostes com les recents de Pedro Sánchez d’establir un tipus efectiu mínim del 15% – és a dir, que l’empresa no pagui mai menys del 15% dels seus beneficis empresarials com a impost encara que hi hagués la manera d’eludir-ho – són bones mesures, però no deixen de ser una recepta per a atacar els símptomes – la fuga d’impostos – i no l’arrel del problema – un sistema fiscal mal dissenyat-.
Pel que fa al context global i a la lluita pel pagament d’impostos per part de les grans multinacionals ens toca ser més pessimistes, les actuals dificultats de governança global no ens permeten augurar un futur de control i límits a les pràctiques d’elusió fiscal de les empreses, ni d’aturar les facilitats que els atorguen paradisos fiscals i països de baixa tributació.
