“Quan vingueu a Auschwitz recordeu que sou al lloc on més d’un milió de persones van ser assassinades. Respecteu-ne la memòria. Hi ha llocs millors per aprendre a fer equilibris sobre una biga que l’espai que simbolitza la deportació de centenars de milers de persones cap a la mort”. Amb aquest missatge del 20 de març de l’any passat, el compte oficial de Twitter del museu memorial d’Auschwitz-Birkenau deia prou a les fotos frívoles que molta gent que visita el lloc es fa per a exhibir-les triomfalment a les xarxes socials. Saber amb exactitud quanta gent fa el paperina en espais com aquest, que volen transmetre el testimoni d’una aberració de magnitud moral universal és segurament impossible, però és molt significatiu que des de l’Auschwitz Memorial hagin hagut de fer una queixa explícita.
De la mateixa manera, si el personal no s’abonés amb actituds d’aquesta mena, tampoc l’artista Shahak Shapira no hagués presentat a principis de 2017 “Yolocaust”, una actuació consistent en combinar fotos reals de camps d’extermini nazis amb les selfies amb què la turistada fa les més rocambolesques postures al Monument de l’Holocaust, a Berlín. Shapira pretenia, per damunt de tot, fer una invitació a la reflexió amb l’impacte que resultava de projectar la imatge/actitud actual sobre el record que pretén fixar el monument. A partir d’aquí cadascú és lliure, segons deia l’autor mateix, de fer el recorregut que li plagui, però almenys cal poder calibrar la significació exacta del lloc.
Ens indigna que “es jugui” amb la memòria?
Una de les cites més famoses de l’escriptor Milan Kundera proclama que la lluita contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit. En efecte, allà on triomfa l’oblit, la impunitat hi troba un terreny fèrtil per arrelar-hi i això es tradueix en una sòrdida porta oberta a la repetició d’injustícies i crims perpetrats en el passat. En un temps en què diverses actituds informals contribueixen a la banalització dels espais de memòria, aliant-se amb les eines i les inèrcies habituals que actuen contra la reparació dels mals comesos en èpoques pretèrites, la comprensió dels fets que es volen reportar en monuments, memorials i altres espais d’interpretació del passat pot quedar encara més enterbolida. Sense la comprensió del passat, com es pot construir i esmolar una mirada crítica sobre i des del present?
Un d’aquests entrebancs és la reïficació obscena d’aquests mateixos espais, per via sobretot de la turistificació indicada més amunt, fenomen d’un espectre d’amplitud global. Per citar un altre cas rellevant, a banda dels camps d’extermini, tampoc no se n’ha escapat Txernòbil i tota la zona d’exclusió visitable, convertida en estudi per a fotos que no només contribueixen a l’evanescència de la necessitat d’aprehendre el desastre gegantí que allí es va produir, sinó que posen en risc la salut mateixa de la gent que es dedica expressament a saltar-se les indicacions de seguretat en una autèntica cursa de mèrits per obtenir un premi Darwin. Fins i tot, els creadors de l’exitosa i notabilíssima sèrie d’HBO de títol homònim, conscients d’haver contribuït a la difusió en massa d’un episodi poc i mal conegut han fet crides a respectar el museu accidental a l’aire lliure nascut de la pitjor catàstrofe nuclear de la història.
Cal no abaixar la guàrdia davant dels mecanismes d’ampliació de la frivolitat, terreny adobat perquè floreixin les més variades literatures pseudocientífiques
En un món d’experiències sensorials accelerades, de necessitats creades destinades a alimentar la insatisfacció permanent sense arribar a atipar-nos, correm el risc de rebregar la memòria fins a convertir-la en una joguina obsolescent qualsevol.
I és una eina que no podem permetre’ns el luxe d’enterrar: de tornar a enterrar, si som precisos en el nostre cas.
Cal no abaixar la guàrdia davant dels mecanismes d’ampliació de la frivolitat, terreny adobat perquè floreixin les més variades i granades literatures pseudocientífiques, que volen fer entrar el passat a cop de mall per fer-lo encaixar als seus motlles partidistes i també –ai– crematístics. En aquest sentit s’han d’evitar els xamans que furguen –o més aviat potinegen– en el passat per explicar preteses teories sensacionals que no passen de boutades ahistòriques i que no resisteixen cap mínima sacsejada de credibilitat quan se’n grata el mètode [sic]. Ho patim a casa nostra, amb l’exacerbació del conflicte nacional amb l’Estat espanyol, que ha encoratjat neohistoricistes de diferents mides i histrionisme a proclamar la seva veritat revelada.
Memòria, present i futur
Paral·lelament, l’oblit casernari, els pactes de silenci forjats en despatxos ignots entre cúpules polítiques, empresarials i sindicals tenen plena vigència. Ho fan i és devastador. La “igualdad de todos los españoles ante el pasado” que denunciava Gregorio Morán a El precio de la Transición, quan encara tenia pretensions de burxar l’ordre establert, permet que a C’s (Who else?) s’hagin sentit ofesos per la placa que denuncia les provades i generalitzades tortures a la comissaria de Via Laietana de Barcelona. Però al mateix temps, aquesta placa no és altra cosa que filla i paradigma de la Transició espanyola, un tall històric en què tothom va deixar de tenir passat i va estar en disposició de fabricar-se un futur a mida, perquè, efectivament, n’hi va haver que van estar en molt millor disposició que d’altres. Si no fos així, la placa no parlaria d’aquesta comissaria, catau dels Creix, de Pedro Polo i d’altres bèsties del règim, com si el 1978 fos la fi de la història. L’esmena més sagnant al relat constitucional és precisament la vida democràtica que es desenvolupa a partir de l’ordenament jurídic del 78 amb tota l’estructura de l’edifici del règim intacte: policia, exèrcit, Església, premsa, elit empresarial i classe política, protagonista de conversions en les seves inquebrantables adhesiones, van poder continuar fent i desfent a partir de l’eliminació del passat que permetia deixar desbrossat un terreny incert a la mort de Franco, amb les temudes rèpliques que es podien derivar de la Revolució dels Clavells portuguesa de l’abril de 1974, que havia acabat amb una dictadura d’una longevitat només comparada a l’espanyola mateixa. La tortura exercida en democràcia pels mateixos esbirros que l’havien perpetrat en dictadura, però sota governs de partits antifranquistes és un dels defectes més estridents del sistema, però la tasca de selecció dels fets per a la construcció d’una nova memòria col·lectiva sembla obviar-ho, perquè és impossible admetre’n l’existència. Una garantia, doncs, per a la seva continuïtat, tal com testimonien els darrers quaranta anys des d’Intxaurrondo a les Canàries. Passant per la Via Laietana i per les tries dels noms de les operatives que protagonitza, tàcitament, la Benemèrita.
Certament, tota memòria –i quan diem tota volem dir tota– es conjuga en present, però la solidesa i la perdurabilitat d’aquesta memòria construïda avui està fortament entortolligada a la perspectiva del demà: com més just es projecti el futur, com més honestes i profundes siguin les reparacions escomeses, més garanties hi haurà de bastir societats justes, democràtiques i inclusives. Això, naturalment, exigeix revisar –que no per fer revisionisme– les societats actuals, i la seva construcció dinàmica d’identitat. Ens atansarem també a una mirada crítica i col·lectiva del passat colonial? Serem capaços de teixir per al futur, una memòria crítica de la frontera? O, dit d’una altra manera: Hi haurà mai un espai de memòria per banalitzar Moria, la tanca de Melilla o el CIE de la Zona Franca?
