La invasió d’Ucraïna per part de Rússia s’ha convertit en un bon moment per parlar de Palestina. Aquesta última embranzida bèl·lica ha mostrat d’una manera mediàtica la situació de vulnerabilitat absoluta de la població civil atacada. El tractament polític, humanitari i mediàtic del nou conflicte ha mostrat, a través de la no sempre adequada comparació, la nefasta resposta davant altres guerres i ocupacions habitualment oblidades. Però quan es coneix la situació de Palestina i quan s’ha tingut contacte recent amb la seva gent, la comparació, dolorosa, és inevitable. I tal vegada necessària. Les guerres, per l’extrem de les seves pràctiques i de les seves conseqüències, mostren amb una certa nitidesa el que amaga la condició humana, de bo i de terrible. I aquesta guerra ha posat sobre la taula debats socials ignorats, o que han estat fins i tot criticats, quan s’han intentat aplicar a altres territoris. Com ha de ser l’acolliment de les persones refugiades?, la població civil té dret a la resistència quan ocupen o ataquen la seva terra?, és una bona mesura el boicot comercial i econòmic a un país que envaeix el seu veí?
Aquestes preguntes per a les quals sembla que existeixen respostes unànimes i majoritàries, i davant les quals el dubte és catalogat de frívol o ximple, tenen contestacions gairebé oposades en altres contextos geogràfics. Per això la invasió de Rússia a Ucraïna s’ha convertit en un bon moment per parlar de Palestina. Perquè les seguretats amb què s’analitza l’últim conflicte esdevenen en múltiples peròs quan en els subjectes d’anàlisi entra Israel.
Aquesta guerra ha posat sobre la taula debats socials ignorats, o que han estat fins i tot criticats, quan s’han intentat aplicar a altres territoris
Sempre és un bon moment per parlar de Palestina, encara que els mitjans de comunicació només dediquin espai als territoris ocupats quan la violència és directa: és a dir, quan es bombardeja Gaza o quan la població gazatí respon. Parlem de Palestina, llavors. Parlem sobre el fet que no s’explica res de la violència estructural contínua i ascendent que viu la població palestina des de fa setanta anys ni de la resistència no violenta que es practica ara a Cisjordània, on va haver-hi un temps durant el qual la resistència violenta es va titllar de terrorisme. “Segons el dret internacional, podem usar la lluita armada com a eina de resistència per viure sota ocupació. La resistència no violenta no és tan fàcil com la gent pensa, crec que és més difícil. Ara fer servir una càmera està prohibit. Ara, si vaig a una manifestació i m’enxampen, aniré a la presó sis mesos. Cal veure com fer-ho, si tapant-te la cara; li vaig dir al jutge que tornaria a veure’m en una manifestació. Em va dir que no podia anar a una manifestació il·legal i li vaig dir que què significava il·legal i no va contestar. No és fàcil aquesta via amb tots els assassinats de palestins i les confiscacions de terres”, explicava el 2018 Munter Amira, dels comitès de resistència popular, després de sortir de presó, on va estar després de ser detingut en una manifestació.
Amira viu al camp de refugiats d’Aida, a Betlem. Va ser construït el 1950 per a acollir persones de 27 ciutats, expulsades després de la creació de l’Estat d’Israel. La construcció del nou país va suposar el desplaçament de 750.000 persones i la destrucció 560 pobles palestins. Set dècades després, gairebé sis milions de palestines i palestins viuen en 58 camps, repartits dins de Cisjordània i en països veïns. Continuen esperant exercir el seu dret al retorn. La condició de refugi està marcant l’existència de diverses generacions. Amb un passat de greuge i un present gairebé carcerari, el futur és complex d’esbossar.
La situació de Palestina és un mirall que reflecteix les grans dosis de cinisme de la comunitat internacional, i també de la societat. De nosaltres.
L’aplaudida resposta de la comunitat internacional a l’atac rus a Ucraïna mostra el doblec, la descaradura i el desvergonyiment d’un entramat que només es preocupa per unes vides i defensa unes normes quan li interessa
Fa uns dies, en una xerrada en línia amb l’organització palestina de drets humans Badil, Lubnah Shomlai va parlar de la situació de la població refugiada i desplaçada forçosament i dels crims i la violència que continua exercint Israel. Per què els grans mitjans no narren això?, es preguntava la defensora de drets humans, qui va oferir arguments irreprotxables perquè el focus mediàtic mundial miri més al seu poble. Si relatar les injustícies i qüestionar els poders és la finalitat del periodisme, llavors no hi ha excusa per no parlar de Palestina. Shomlai va exposar proves traduïdes en agressions constants, com la impossibilitat de l’accés a la terra (molta gent no pot conrear el seu terreny), del moviment lliure (els checkpoints assetgen la vida a Cisjordània i a vegades és impossible anar al poble del costat, sense oblidar que hi ha carreteres, dins de territori palestí, només per a israelians: això s’anomena discriminació, racisme i apartheid), acaparament de terres i d’aigua, dificultats d’accés a la sanitat o l’educació. “Hi ha violència estructural i un entorn coercitiu que obliga la gent a anar-se’n, mentre Israel implanta la seva població per substituir la població originària”, va subratllar Shomlai, qui va recordar que aquesta colonització comporta l’annexió de terres per la força, “un altre crim”. I no sé quants en van ja. Però hi ha poc escàndol, poques decisions polítiques i cada vegada més oblit.
Fins i tot les estratègies dels col·lectius civils, com el BDS (sigles de boicot, desinversions i sancions), són criticades. “És herència de la resistència no violenta i s’inspira en el moviment contra l’apartheid a Sud-àfrica i la lluita pels drets civils als Estats Units”, explicava a Ramallah Omar Barghouti, un dels impulsors del BDS, que va arrencar el 2005. “Tractem de fer conèixer al món la veritat d’Israel i no la imatge de liberal i progressista que vol donar. Volem convèncer que Israel no és un país normal, és un país tòxic”, afegia.
Serveixin les pinzellades d’aquests temes, població refugiada, resistència no violenta i BDS, per explicar que l’aplaudida resposta de la comunitat internacional, especialment de la Unió Europea, a l’atac rus a Ucraïna mostra el doblec, la descaradura i el desvergonyiment d’un entramat que només es preocupa per unes vides i defensa unes normes internacionals quan li interessa, no quan és just. Cal preocupar-se i ocupar-se d’Ucraïna, però no només. Hi ha moltes ucraïnes, hi ha molts territoris ocupats de manera il·legal i, tristament, el normal és que no importin. “Vivim una situació d’opressió i supressió. No volem caritat, volem que es reconegui que no estan fent bé les coses”, va cloure Lubnah Shomlai.
