El 17 d’octubre, milers de persones van desatendre les prohibicions que s’havien imposat i es van manifestar contra una de les megabasses que s’estan construint a Sainte-Soline, un municipi situat a l’oest de l’Estat francès. Protestaven contra aquestes infraestructures agràries, unes construccions molt polèmiques de vuit hectàrees de superfície de mitjana que acumulen l’aigua dels aqüífers per regar els camps de blat de moro de l’agroindústria, en una regió que l’estiu passat va viure restriccions de consum a conseqüència de la sequera. Dividides en tres columnes, les manifestants van desbordar el cordó policial de més de 1.200 antiavalots i una part va aconseguir envair les obres. L’endemà, centenars de persones van tallar les canonades i van desmuntar tota una part del sistema de regadiu. L’episodi a Sainte-Soline és un exemple de com, a l’Estat francès, una lluita local de defensa del territori s’ha convertit en un nou símbol de la resistència a la destrucció del planeta.
A l’Hexàgon, com a la majoria dels països de la UE, tots els estudis destaquen que l’emergència climàtica és una de les principals preocupacions de la ciutadania i encara més del segment de la població més jove. Actualment, està sorgint una generació que combina ecologia i anticapitalisme i concep una nova forma de relacionar-se amb el món. Des de fa uns anys, gran varietat d’editorials, pòdcasts, diaris i revistes afinen aquesta visió crítica i difonen nous elements de comprensió de l’entorn. Gràcies a textos com els de Philippe Descola, Nastassja Martin o Bruno Latour, per exemple, es percep un trencament sensible. Però, malgrat que mai no s’ha estat col·lectivament tan ben informades, la sensació d’impotència és ben present.
En els últims anys, a l’oest del país, la lluita contra els grans dipòsits d’aigua construïts pel lobby agroindustrial ha esdevingut un front d’acció emblemàtic
Com demostra la batalla de Sainte-Soline, el territori francès està esquitxat d’una miríada d’associacions, agrupacions de ciutadania vigilants, grups de militància naturalista, de pagesia rebel agrupada –sobretot al voltant de la Confédération Paysanne (Confederació Pagesa)–, de persones amants del bosc, del riu, dels turons que tenen a prop… L’ecologia es desenvolupa al voltant de pràctiques múltiples, entre iniciatives d’habitatge comunitari, tallers col·lectius, autoconstrucció ecològica, reapropiació del savoir-faire i fuga massiva dels grans nuclis urbans cap a les zones rurals.
La irrupció emblemàtica de les ZAD
A partir de la dècada de 1960, l’Estat francès va preveure la construcció d’un enorme aeroport a Notre-Dame-des-Landes, a la Bretanya, prop de la ciutat de Nantes. Les parcel·les afectades es van qualificar de “zona de desenvolupament diferit” (ZAD). El projecte va veure de seguida la formació d’un fort moviment d’oposició local, principalment des del món agrícola. En una situació comparable a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, després de diversos plans abandonats, el projecte es va tornar a convertir en una prioritat per a l’Estat a l’inici dels anys 2000 i el moviment que s’hi oposava es va reprendre amb vigor renovat. L’any 2009, arran d’una crida a mobilitzar-se pel territori afectat, es van okupar les primeres cases, es van construir les primeres barraques i es van tornar a cultivar terres de forma col·lectiva. Al ritme de les estacions de l’any, es construïen estructures materials com a estratègies per al moviment crític i s’hi va establir una àrea autònoma de diversos centenars d’hectàrees. En resposta, l’Estat va posar en marxa una gran ofensiva la tardor de l’any 2012 amb 2.000 gendarmes mobilitzats per expulsar el que d’aleshores ençà seria rebatejat pel moviment com una “zona a defensar” (ZAD). Davant d’una resistència tenaç, les forces de l’ordre no se’n van sortir i les autoritats van decidir abandonar l’àrea a principis de 2013.
L’experiència de la ZAD va tenir gran ressò en els anys següents. Arreu del territori francès es van ocupar terres per frenar projectes amb impacte ambiental. A les ciutats, contra plans urbanístics com a Dijon o Besançon; a les muntanyes, com a La Clusaz, als Alps, per aturar la construcció de dipòsits d’aigua per produir neu artificial; als boscos, com el de Roybon (Isere), contra un projecte de parc d’atraccions… L’oposició arrela i les màquines s’aturen. Amb una combinació semblant d’estratègies jurídiques imaginatives i resistència radical, tots aquests projectes han acabat per abandonar-se. Aquestes victòries, entre d’altres, obren noves perspectives i alimenten l’imaginari de les lluites ambientals en curs.
Cap a un aixecament de la terra?
En un context de lluites locals en ebullició –des de les armilles grogues fins a la joventut pel clima–, la Xarxa d’Aixecaments de la Terra (les soulèvements de la terre, en francès) pren posicions. Es tracta d’una crida a prendre mesures per “acabar amb l’estrall climàtic, ajuntar-se per sortir de la impotència, per (re)posar les mans a la terra i, col·lectivament, intentar recuperar el control del nostre futur”, tal com afirmava el manifest fet públic el maig de 2021, amb suport de centenars de sindicats, cooperatives, explotacions agrícoles i entitats de tota mena.
El cas de Sainte-Soline és un exemple de com una lluita local de defensa del territori s’ha convertit en un nou símbol nacional de la resistència a la destrucció del planeta
Fer front a l’artificialització i la destrucció de les terres és un dels principals eixos estratègics de la plataforma. En aquesta línia, la xarxa va participar en accions d’ocupació massiva i sabotatge de les fàbriques Lafarge, principal productor de ciment del país i una de les indústries més contaminants. El juny de 2021 es va organitzar un cap de setmana contra Monsanto a Lió, on té la seva seu l’empresa. Gairebé 400 persones van intentar ocupar per sorpresa una fàbrica de fertilitzants químics. Tot i la presència policial i els enfrontaments, van aconseguir aturar temporalment la producció. A l’agost, mentre es reunia la coordinació nacional, es van organitzar unes collites sense permís a les vinyes propietat de Bernard Arnaud, titular de la fortuna més gran de l’Estat francès, per denunciar l’acaparament de terres. I així, cada dos o tres mesos, apareix una convocatòria d’abast estatal per donar suport a lluites locals i intentar ajuntar forces.
“Bassines, non merci”
En els últims anys, a l’oest del país, la lluita contra els grans dipòsits d’aigua (mega-bassines) construïts pel lobby agroindustrial ha esdevingut un front d’acció emblemàtic d’aquestes noves formes de mobilització. Les basses de rec s’omplen amb el bombeig d’aigua de les capes freàtiques durant l’hivern per regar els cultius de blat de moro i alimentar la ramaderia intensiva, un fet que accentua la sequera i soscava l’equilibri precari de zones humides riques en biodiversitat, com per exemple a les maresmes del Poitou. Com s’explicava a l’inici del reportatge, la primera mobilització amb suport de grups d’aixecament de la terra va reunir diversos milers de persones que van ocupar el lloc destinat a l’embassament i van “desarmar” la maquinària de construcció i les bombes. Més enllà de l’acció concreta, la potència d’aquestes actuacions rau en la capacitat per generar un debat públic sobre l’ús de l’aigua com a bé comú. Ecologistes, pagesia i hidròlegs denuncien el model productiu agrícola dominant i intenten difondre perspectives de pràctica agroecològiques més respectuoses amb l’entorn. La batalla de l’aigua s’ha convertit així en un tema explosiu per al govern francès.
Davant d’aquestes mobilitzacions, l’executiu d’Emmanuel Macron juga la carta repressiva. El ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, va arribar a qualificar aquestes protestes d’“ecoterrorisme”. La repressió s’ha traduït ja en condemnes severes i en el desplegament de diversos dispositius de vigilància (càmeres i GPS) en llocs emblemàtics del moviment i fins i tot en alguns vehicles d’activistes. Lluny de desinflar-se, la lluita continua, ara marcada per una crida internacional que ha de convergir el pròxim 25 de març en una nova concentració a Sainte-Soline.
