Acabem l’any i amb ell la meva col·laboració en aquesta secció. En aquest relleu vaig recollir el testimoni d’altres veus nord-catalanes i el passo a qui el vulgui agafar. M’ha agradat fer memòria de dones, de fets i d’espais que ens han fet com som, però també parlar-vos de realitats i de lluites que ens projecten cap al futur.
He volgut recordar-vos i recordar-nos que les comarques nord-catalanes som Països Catalans històricament i culturalment, encara que molt sovint haguem de reclamar al sud, fins a l’exasperació, que aquesta realitat sigui reconeguda i es concreti en fets tan elementals com una presència normalitzada a tots els espais públics de comunicació (per a memòria el tancament, l’any 2013, de la delegació de TV3 a Perpinyà encara no s’ha revertit malgrat els darrers anuncis de la CCMA). O dir-vos que com a la resta de la nació, la nostra llengua ha patit i pateix tota mena d’atacs i que, en el nostre cas, gairebé només podem comptar amb les nostres forces militants i algunes iniciatives privades per a revertir la situació. L’administració, els poders polítics, van a remolc i porten 40 anys de retard que han anat trampejant donant subvencions perquè els hi anem fent la feina.
He volgut recordar-vos i recordar-nos que les comarques nord-catalanes som Països Catalans històricament i culturalment, encara que molt sovint haguem de reclamar al sud que aquesta realitat sigui reconeguda
Hem parlat d’exilis, de refugi, de rereguarda, de lluites compartides i de la necessitat per nosaltres, gent del nord, de saber que el nostre futur no depèn només dels canvis polítics a la resta dels Països Catalans, sinó sobretot de la nostra capacitat en trobar una estratègia per fer capgirar les polítiques centralistes d’un estat potent i repressiu com el francès, en el camí cap a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat francès i d’Europa, com ja es plantejava en la Carta de Brest, de la que l’any vinent celebrarem el seu 40è aniversari.
Les mobilitzacions han marcat també aquest any que deixem, sobretot en el marc de la lluita contra la reforma de les pensions, però també contra el desmantellament del servei públic –amb la pobresa de mitjans en el sector de l’ensenyament públic i la pauperització de l’assistència mèdica–, contra les polítiques centralistes que tanquen passos fronterers de circulació quotidiana entre els dos vessants del nostre Pirineu, en el marc d’una pretesa “lluita antiterrorista” i contra la “immigració il·legal”.
El nostre futur depèn sobretot de la nostra capacitat en trobar una estratègia per fer capgirar les polítiques centralistes d’un estat potent i repressiu com el francès
I aquest any hem arribat a la meitat del mandat del batlle d’extrema dreta a Perpinyà. I tot i que no se sent prou estimat i s’ha trobat amb l’oposició al carrer en algunes de les seves iniciatives com la reivindicació de noms destacats de l’OAS o el pla d’urbanització del vell Perpinyà, és evident que per a fer-los fora de l’ajuntament caldrà molta intel·ligència i generositat per part de les forces polítiques d’oposició per a fer possible una alternativa en les eleccions vinents.
I m’adono, mirant enrere, que si bé les dones han estat presents en aquests bocins de la meva mirada sobre Catalunya Nord no he parlat gens de les noves generacions, dels més joves, segurament per conjurar un dels nostres mals. Perquè també a Catalunya Nord, al capdavant d’entitats i organitzacions hi trobem massa sovint aquells (i no aquelles) que als anys 80 del segle passat van promoure iniciatives cíviques o polítiques que encara perviuen. Sembla que el tap generacional, que només ha acceptat successors a imatge i semblança seva, només saltarà per l’acció de la natura i que només aleshores s’imposaran les noves maneres d’entendre la militància, el món, el valor del temps, de la vida i de les cures. I malgrat no haver pogut agafar el testimoni, seguirà la cursa de relleus.
