Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Paulo Freire, esperança en temps ombrívols al Brasil de Bolsonaro

L'autor reivindica la figura, l'obra i el pensament del pedagog i filòsof Paulo Freire (1921-1997), de qui ara es reediten algunes obres al país sud-americà, i les seves formulacions en àmbits tan candents avui com les minories, el multiculturalisme, la tolerància o la utopia, que veu com a receptes molt necessàries per confrontar l'ideari ultradretà i geopolític que avui impera al país sud-americà

/ Borja Lozano

21 de gener de 2021, el Brasil passa de llarg de les 210 mil persones mortes per causa de la COVID-19 i, com tothom sap, en aquest país es lluita contra dos virus, el biològic i el polític, el segon amb nom i cognoms, Jair Messias Bolsonaro, més tots aquells que per interessos espuris el mantenen allà on és. La gestió d’aquesta pandèmia per part d’aquest desgovern d’extrema dreta és un desastre de proporcions històriques que mereixerà un estudi profund i minuciós. La negligència deliberada, primer en el negacionisme burlesc i després en la incompetència per posar a disposició del sistema de salut tot el que és necessari per obstruir l’hemorràgia, poden ser demostrades. El Brasil de Bolsonaro conforma avui un dels casos  més palmaris d’allò que el pensador camerunès Achille Mbembe va anomenar necropolítica, la política al servei de la mort, i aquest és un dels motius, només un, que fa que el president del congrés tingui sobre la taula més de 60 peticions per a destituir el president del país. I encara no s’ha mogut. Aquí hi ha molta gent amb les mans brutes de sang.

Mentre això passa, la vida continua, i no tot són males notícies. La històrica editorial brasilera Paz & Terra ha reeditat un grup important de llibres de Paulo Freire, entre els quals Pedagogia da esperança (1992) que, com el subtítol anuncia, és una retrobada, més de vint anys després, amb l’obra més important d’aquest educador, Pedagogia do oprimido (1968), un dels textos més influents en l’àrea de les ciències humanes del darrer mig segle. Aquesta avinentesa em permet reprendre el fil d’allà on el vaig deixar en un article del setembre de 2019 sobre el teòleg de l’alliberament, també brasiler, Leonardo Boff.

Podem dir sense por a equivocar-nos que, des de principis dels anys vuitanta del segle passat fins avui, el món –passant per la caiguda del mur de Berlin, les torres bessones i la revolució tecnològica– només ha anat aguditzant i fent més pregones algunes de les tendències més preocupants que aleshores ja estaven dominant la situació. És per això que, llegida avui, una ment lúcida com la de Freire expressa reflexions i idees que ens semblen tan pròpies d’ara com de fa trenta anys. Tenia clar, per exemple, que el discurs neoliberal, tan modern com sempre s’ha volgut, no té la força suficient per esborrar amb un cop de màgia l’existència de les classes socials, els seus interessos diferents o els conflictes i la lluita entre elles, perquè la lluita no és cap mite,  sinó una categoria històrica i social, i això sense menystenir la necessitat ocasional d’arribar a acords entre les parts per a la supervivència del conjunt de la societat. Per això Freire defineix la tolerància com la virtut revolucionària que consisteix en la convivència amb els diferents per tal de poder lluitar millor contra els antagònics. No és el mateix, sigui dit, un adversari polític que un enemic existencial com no és igual un conservador disposat al diàleg que l’autoritarisme d’un reaccionari. És clar que Freire no entenia que la lluita entre les classes socials ho pogués explicar tot i per això mai no va afirmar, com un marxista de pedra picada, que aquesta lluita fos el motor de la història, però alhora creia que durant molt de temps encara no seria possible entendre la història sense les classes socials i el xoc dels seus interessos com un dels seus factors més importants.

Freire defineix la tolerància com la virtut revolucionària que consisteix en la convivència amb els diferents per tal de poder lluitar millor contra els antagònics

En aquest sentit, Freire relata com, en un viatge de 45 dies al llarg dels Estats Units durant l’any de 1967, exposant-se com mai ho havia fet a la complexitat de la vida nord-americana, va reaprendre coses que li semblaven tan òbvies com que la unitat en la diversitat ha de ser la resposta eficaç d’aquells a qui se’ls nega la dignitat i la vida, d’aquells a qui se’ls prohibeix ser, a la vella regla dels poderosos: divideix i venceràs. De manera que les anomenades minories, totes, haurien de prendre consciència d’allò que en realitat són, la majoria, i per fer-ho haurien  de treballar-se les similituds que comparteixen, i no les diferències que els allunyen, i així anar creant aquesta unitat en la diversitat sense la qual no es pot construir una democràcia vertaderament substantiva i radical.

Deia Freire el 1992, i avui ressona amb força, que hi ha una postmodernitat de dreta, pragmàtica, segons la qual ja s’hauria instaurat entre nosaltres la societat triomfant sense classes ni ideologia (la famosa cantarella, ja gastada, de què no hi ha ni dretes ni esquerres) i una postmodernitat d’esquerra per a la qual un dels seus aspectes fonamentals és el del poder, la reinvenció del seu concepte que ultrapassaria el de la modernitat (i aquí podríem pensar en la superació de la idea de sobirania i de la geopolítica de l’Estat-nació), o el de la seva pura conquesta. En aquest sentit, Paulo Freire entenia les societats multiculturals no com una juxtaposició de cultures, menys encara a través del poder exacerbat d’una sobre les altres, sinó en la llibertat i en el  dret de cada cultura de poder-se moure amb el respecte garantit de les altres, sense por a la diferència i sense la tensió permanent provocades pel domini d’una sobre la resta. “És per això –assegurava– que no hi ha vertader bilingüisme, molt menys plurilingüisme, fora de la multiculturalitat, que no existeix com a fenomen espontani, sinó creat, produït políticament i treballat, amb esforç, al llarg de la història”.

Per a Freire, la lluita per la humanització, tot prenent formes distintes en cada espai-temps, demana indiscutiblement l’assumpció d’una utopia, allò que ell en deia l'”inèdit viable”

L’antropologia, la idea d’ésser humà, que anima les reflexions pedagògiques, polítiques i filosòfiques de Paulo Freire,  es deixa resumir en la capacitat que tenim homes i dones de desenvolupar la relació entre allò que ens és innat i el que hem anat adquirint en una vocació humanitzadora, que no és cap destí, ni cert ni predeterminat, sinó que s’ha d’anar constituint en el transcurs de la història. Per a Freire resulta clar que no podem existir sense interrogar-nos sobre el que vindrà, a favor i en contra de qui i de què, i que la lluita per la humanització, tot prenent formes distintes en cada espai-temps, demana indiscutiblement l’assumpció d’una utopia, allò que ell en deia l’”inèdit viable”, que no ha de ser cap castell en l’aire sinó quelcom de concret i que no serà possible sense un gust per la llibertat i sense l’esperança, privats de la qual cap lluita no se sosté.

Contra els interessos de la classe dirigent i del pragmatisme del discurs neoliberal, segons el qual hem d’adequar-nos als fets com si res pogués ser d’una altra manera, Freire reivindicava el llenguatge de la possibilitat, de la utopia i del somni possible, perquè estava convençut que “somiar no és només un acte polític necessari, sinó també una connotació de la forma històrico-social d’estar sent d’homes i dones. Forma part de la naturalesa humana que, dins la història, es troba en procés permanent d’esdevenir”. No hi ha canvi sense somni ni somni sense esperança, sense la qual tampoc hi pot haver educació, sinó ensinistrament per a un futur que ja està previst.

El 2015, en les manifestacions contra la presidenta Dilma Rousseff, que van fer caure un any després, es cridaven eslògans del tipus “prou adoctrinament marxista, prou Paulo Freire”

La figura de Paulo Freire, “patró de l’educació brasilera”, és una dels espantalls del bolsonarisme i de l’ampli espectre de la dreta reaccionària del Brasil. El 2015, en les manifestacions contra la presidenta Dilma Rousseff, que van fer caure un any després, es cridaven eslògans del tipus “prou adoctrinament marxista, prou Paulo Freire”. Si s’haguessin pres la molèstia de llegir-lo, haurien trobat frases com per exemple aquesta: “per mi, el que no servia de l’experiència de l’anomenat ‘socialisme real’, en termes preponderants, no era el somni socialista, sinó el marc autoritari – que el contradeia i del qual Marx i Lenin també en tenien culpa, i no només Stalin –, així com allò positiu en l’experiència capitalista no era i no és el sistema capitalista, sinó el marc democràtic en el qual es troba”. Però un exercici de matís com aquest estava lluny dels interessos dels qui aleshores es reunien als carrers de São Paulo per colpejar el tercer govern del Partit dels Treballadors, perquè la seva lluita ja es començava a situar fora del marc racional i dins d’una realitat alternativa als fets diaris i constatables, deriva autoritària que es consuma cada dia des l’octubre de 2018 amb aquest desgovern que des del seu primer dia ha treballat a favor de la mort.

“No penso autènticament si els altres tampoc pensen. Simplement, no puc pensar pels altres ni per als altres ni sense els altres.” És una afirmació de Freire que, pel seu caràcter dialògic, molesta invariablement els autoritaris a qualsevol lloc. La lluita d’aquest pedagog universal, entusiasta envejable contra l’acomodament i l’immobilisme, a favor de l’assumpció del significat profund de la presència de l’home i de la dona en la història, viatjava en paral·lel i compartia un dels temes generadors de la Teologia de l’Alliberament de Boff, Casaldàliga et.al., sintetitzat en el pensament amb el qual voldria tancar aquest convit: “el món ha de ser sempre recreat com a condició per a ser món i no com a simple suport sobre el qual aterrar”.

Articles relacionats