La llengua catalana fa més de 366 anys que és perseguida, provada de fer desaparèixer i precaritzada per imperis, estats, capital, administracions —incloses les pròpies— i personatges de tota mena. Cada vegada és més difícil tindre el català com a llengua d’ús habitual fora d’alguns territoris, tal com mantindre’l en determinades situacions i àmbits com la justícia, la sanitat —contràriament al que la companyia Esas latinas plantejava a la performance de presentació de l’Informe de les Discriminacions de l’Ajuntament de Barcelona— i l’ensenyament. Acomplexadis, les catalanes tenim lo cap tan colonitzat, de fet, per la influència del (neo)liberalisme ianqui, els estats espanyol, francès i italià i la modernitat colonial i capitalista, que a la mínima que podem, l’intuïtiu per a totis i cadascuna, és dixar de parlar-lo, o progressivament anar dixant de gastar les formes més pròpies de la parla pròpia i emprar les més paregudes a les llengües que, a base de dècades de foc, sang i lleis, s’han imposat als territoris.
La llengua no és només un instrument de comunicació, és història, és dignitat, és saviesa, és ciència, és consciència, és cultura, és tradició, són valors. És la raó de ser d’una comunitat. Els seus dialectes, les seves diferents fonètiques, donen color a aquesta llengua. La fan vibrar (Ngũgĩ wa Thiong’o). I este tresoret —que tota llengua n’és un— que tenim se va uniformitzant, colonitzant i assemblant, cada cop més, a un dialecte del castellà, el francès o l’italià.
La llengua no és només un instrument de comunicació, és història, és dignitat, és saviesa, és ciència, és consciència, és cultura, és tradició, són valors. És la raó de ser d’una comunitat
En els últims anys, després de la frustració de l’1 d’octubre particularment, però també en un context previ post crisis i d’híperglobalització en el qual les nostres vides s’han anat precaritzant més i més, i molt ràpidament, hem normalitzat que el dol per aquesta situació, així com la incapacitat política —per ara— de canviar-ho, se convertisque en la frustració de tirar-nos els plats pel cap, acusar-nos de qui sap què; ens intercanviem acusacions de l‘“i-tu-més” i seguim escarxofadis cadascuni en la comoditat de les nostres veritats inamovibles. No parant l’orella a com riuen mentrestant els nostres opressors comuns. Encara que aquell fet, aquella acció, aquella cosa que ens permet eliminar un gran dolor, la catarsi no arriba.
Vivim en un sistema econòmic titllat de patriarcal, capitalista i colonial del qual rebem uns inputs culturals on ser competitiu, agressiu, individualista i, fins i tot, egòlatra puntua a l’alça. Però després dels estralls de la pandèmia, de com la comunitat va arribar allà on no arribaven els governs, s’obren camins que transiten per potenciar el treball cooperatiu, les xarxes de suport mutu, la defensa dels béns comuns per a la pròpia comunitat, el reconeixement de la dependència d’uns amb els altres i de tots nosaltres pel benestar dels ecosistemes.
Ara parlem de descolonitzar la nostra ment, que ens ajudi a descolonitzar la política colonial eurocentrista que ha dissenyat un poder de dominació racial que es manté des de fa segles. Dibuixem una línia recta de dreta a esquerra o viceversa. Per damunt de la línia tenim els europeus blancs considerats els éssers més hípers humans, on la seua manera de ser i d’estar en el món és la manera adequada de viure la vida. Davant de conflictes que surten en aquesta part de la humanitat se’ls oferix regulació, emancipació de drets, reconeixement de la igualtat, fraternitat, llibertat… Pocs cops s’utilitzarà la violència. Encara que precària, la vida es podrà mantenir. Diguem que és la zona de l’Ésser.
Ara anem a veure què tenim a sota d’aquesta ratlla imaginària. Són els grups considerats subhumans o ja directament no humans. Deshumanitzats, com eines per a dominar-los s’utilitzarà la violència i la despossessió. Les condicions de vida s’agreugen. La mort serà prematura. És la zona del No Ésser.
El racisme va més enllà de ser un prejudici que es pugui superar amb més educació, implica moltes més coses, la majoria de les quals materials: com el dret a viure o no
El racisme va més enllà de ser un prejudici que es pugui superar amb més educació, implica moltes més coses, la majoria de les quals materials: com el dret a viure o no. I totis som víctimes d’aquest sistema de dominació racial, però uns més que d’altres, i hem d’anar amb compte que la nostra moral no sigui fruit de la política eurocentrista colonial.
La modernitat per uns pot implicar viure millor que els seus pares, per altres pot implicar viure una vida pitjor. Aprenguem a escoltar-nos, és necessari que ens escoltem. Quan ho fem, sentirem un munt de dolor. El dolor d’esta gent que ve a viure al nostre territori perquè, racialitzada, habita per sota de la línia de l’ésser, on —per diners que tingues al compte corrent— la vida val menys que la bala que te la talla. El dolor de qui ha de fer milers de quilòmetres per esdevindre la mà d’obra barata que el sistema necessita per precaritzar encara més la gent que habita la zona de l’Ésser. El dolor de qui no arriba a Melilla, o de qui aterra i de cop i volta veu anul·lats i sense convalidació els anys d’estudi i l’arrelament de casa: o el dolor de la dona que té cura d’una persona gran o “és la xica” que mai la seua família troba el moment perquè torni al seu país, perquè perdria aquells ingressos tan valuosos.
Si féssim un segon silenci i ens escoltem, sentirem un munt de dolor. El dolor de qui veu com desapareixen les tradicions i expressions culturals genuïnes i ja no es reconeix en qui creia que érem
Si féssim un segon silenci i ens escoltem, sentirem un munt de dolor. El dolor de qui veu com desapareixen les tradicions i expressions culturals genuïnes i ja no es reconeix en qui creia que érem. El dolor de qui cada vegada que intenta gestionar allò que té més a prop i li és necessari per viure amb dignitat —els trens, els impostos, els avions, l’administració— li prenen el pèl, l’insulten o li envien dispositius policials per reprimir-lo i humiliar-lo. El dolor de qui ha vist desaparèixer en quatre dies tota una generació —i seguim sumant-hi generacions— que ha migrat a l’estranger, que ha vist desaparèixer la seua sobirania i una qualitat de vida que es donava —innocentment, potser cal dir-ho— per suposada.
Més. Al pol oposat, entre les frustracions i els falsos bàndols (migrats o catalans, autòctons o nouvinguts, moros o cristians), si fem silenci un segon i escoltem, sentirem de fons l’alegria de la ultradreta, les rialles del supremacisme blanc i la resta de dispositius de la modernitat colonial, de l’Estat Espanyol i de la resta d’imperis en descomposició.
Necessitem treballar plegats. Com ho fem? Des d’on creem pensament crític?
Ramón Grosfoguel ens explica que la zona de l’Ésser i la zona del No Ésser necessiten crear un marc categorial propi. S’ha de treballar conjuntament sense destruir el pensament crític de cada zona. S’han de construir punts d’unitat i de lluita, tenir un diàleg interepistèmic i crear estructures pluriuniversals a cada banda de la dominació racial. Des de la crítica, des de l’escolta, des del lloc de cadascú, però evitant una divisió indefinida i inacabable.
Necessitem una aliança entre treballadors immigrants i racialitzats i el proletariat autòcton. Hem de lluitar plegades. Necessitem totes juntes derogar la Llei d’estrangeria espanyola i pujar el sou base dels convenis
Necessitem una aliança entre treballadors immigrants i racialitzats i el proletariat autòcton. Hem de lluitar plegades. Necessitem totes juntes derogar la Llei d’estrangeria espanyola i pujar el sou base dels convenis. Els autònoms i els col·lectius de persones migrades que tenen negocis propis han de treballar plegats per regular els impostos, les ajudes i l’atur. Hem de lluitar plegats. El món de les cooperatives i els migrats que volen treballar organitzant-se en cooperatives han de lluitar plegades per tenir un espai en els concursos públics de serveis i això s’ha de fer plegades. Les dones racialitzades que tenen cura de persones han de lluitar amb les dones del Servei domiciliari i el Sindicat de Cuidadores perquè es desplegui totalment la llei de la Dependència i això s’ha de fer plegades. Hem de lluitar plegadis. I per últim un altre exemple: tothom necessita un habitatge on viure i que no ens costi tot el sou. Demanar una política d’habitatge públic és cosa de tots, totis i totes, perquè patim esta falta d’habitatge. I això ho hem de lluitar plegades.
Treballem plegats, com més millor. Organitzem-nos, respectem-nos en la diversitat. Respectem les lluites del nostre país i les que portaran a la motxilla les persones nouvingudes. Creem aliances amples de treball i de lluita que poden començar a espantar a la colla d’opressors que tenim en comú.
Treballem plegats, com més millor. Organitzem-nos, respectem-nos en la diversitat. Respectem les lluites del nostre país i les que portaran a la motxilla les persones nouvingudes
Podem exercir la sobirania comuna que necessitem i, des de les eines d’un estat propi, enfortir i normalitzar la llengua catalana i que continue sent una llengua de cohesió social. Que este estat propi sigue un racó des del qual puguem, també, reparar les injustícies i desequilibris colonials que tot i no haver-les propiciat, en són la nostra base econòmica. Que no sigue un Estat nació més al costat de les elits de torn, sinó un punt de partida per al nou món en el qual tot això sigue superat.
Des de les eines d’un estat que —desenganyeu-vos— no assolirem sense tota aquesta gent nouvinguda que enriquix la catalanitat.
Com podem fer un reconeixement i reparació per a les persones migrades i racialitzades, com ens demostrem solidaritat els uns i els altres, amb les respectives lluites? Una complexitat que només es pot resoldre amb generositat, mirada de llarg termini i també des del dia a dia —per favor, que totes aquestes energies que tenim per al conflicte es conjuguen en quotidianitats de col·laboració i acollida, d’associació i discussió política comuna, per en contra de tant de dolor i moralisme vingut des de dubtós origen.
Tot plegat és difícil, més difícil que seguir jugant a les Olimpíades de les opressions, que al capdavall, a més de temptador és fàcil i catàrtic. Però també és més interessant crear aliances i sobretot fer política. I d’això es tracta: no de morals, greuges i dolors, sinó de —reconegut això, i situat tothom— fer política. De reconèixer-nos descolonials colonials o colonials descolonials i canviar-ho tot. D’incomodar-nos; de desplaçar-nos. De coexistir i alliberar-nos plegades.
