Segons la meva experiència i criteri, les nevades tenen tres grans moments d’il·lusió: el primer és quan el termòmetre es conjura amb un cel que es va fent gris i uniforme i deixa entreveure que s’està preparant per a descarregar; el segon és quan comencen a caure les volves, de bona mida i sense pausa; el tercer és el d’anar a dormir i l’endemà, en despertar-se, anar directament cap a les finestres i balconeres per veure com el món ha estat cobert d’un bon gruix de blancor.
Portem tants dies de seca que diumenge passat, després d’una nit de pluja, vaig repetir el mateix ritual matinal d’anar corrents a veure com havia canviat el paisatge després de rebre una aigua que de tan esperada i desitjada ja es podria considerar beneïda.
L’esperança d’una bona regada creixia per moments amb la mania de mirar el mòbil abans de posar els peus a terra: mapes amb dades de precipitacions, vídeos de les calamitats de la península, però sobretot del sud de les Terres de l’Ebre que perdien força a mesura que s’acostaven a les nostres terres, i algun missatge de les amistats que també viuen pendents del cel i de la terra comentant la jugada.
Qui veu la copa plena brinda per les ampolles boníssimes que vindran, i qui la veu buida l’agafa temorós pensant en tots aquells ceps i pagesos que ja no aguantaran gaires anys més
En aguaitar el panorama més proper no vaig poder evitar una certa desil·lusió; ni els bancals estaven entollats ni pel carrer corria l’aigua, i ni tan sols el pluviòmetre del terrat estava ple a vessar. Van ser trenta-cinc litres ben benvinguts (com no podia ser d’altra manera, i més si es té en compte que encara n’haurien pogut ser menys o que haurien pogut fer més mal) i celebrats estoicament.
Mirat des del cantó optimista, potser havíem d’agrair la moderació del temporal. En bona part d’aquest tros de planeta que és el Priorat ja fa dies que estem vermant i després d’un any de disbauxa climàtica només ens hauria faltat una traca final que ho fes saltar tot pels aires.
Aquí vermar a l’agost és un rècord i serà un record. La pols ja no només és a les eres sinó que s’acumula per camins i ribassos, i les pampes s’assequen abans d’agafar colors grocs i rojos de tardor. A peu de vinya el got mig ple o mig buit es torna copa: qui la veu plena brinda per les ampolles boníssimes que vindran, i qui la veu buida l’agafa temorós pensant en tots aquells ceps i pagesos que ja no aguantaran gaires anys més.
A uns els costa assumir que les temperatures mai havien sigut tan altes durant tant de temps mentre veiem com es moren plantes i arbres (fins i tot los pins i les figueres no ho resisteixen!)
La magnitud de la tragèdia s’entreveu entre ambivalències i contradiccions. Hi ha qui prova de fer previsions científiques dels mesos que vindran i genera expectatives que fa massa temps que duren mentre que qui practica l’observació real avisa que pinten bastos, i ja se sap que qui avisa no és traïdor.
Així mateix, a uns els costa assumir que les temperatures mai havien sigut tan altes durant tant de temps mentre veiem com es moren plantes i arbres (fins i tot los pins i les figueres no ho resisteixen!) i als altres no els entra al cap que els conreus estan al límit de la supervivència perquè malgrat tot encara hi ha collita.
Amb tot, ja ha passat l’estiu, no l’astronòmic sinó el de les vacances. En qüestió de dies als pobles sembla que torni la letargia hivernal perquè passades les festes majors i altres esdeveniments socioculturals que omplen les setmanes, carrers i terrasses dels bars s’omplen d’espai, que no vol dir de buidor.
Si hom para l’orella i la vista uns minuts als grans mitjans de comunicació, tindrà la sensació que tornen les rutines de parlar de nous cursos, temporades i programacions, i de debats i conflictes eterns que ompliran hores i pàgines. Enmig d’aquest bombardeig catalogat com actualitat hi haurà informacions de vital importància que passaran desapercebudes.
Per als que vivim de la terra, l’any s’ha fet llarg encara que no s’hagi acabat, i més que s’ho farà si el temps, atzarós sempre, no canvia ben aviat
Tinc al cap un parell o tres de bandos d’ajuntaments de pobles dels voltants que avisen que la font del poble s’ha quedat sense aigua o que se’n repartirà d’engarrafada perquè la de l’aixeta no és aprofitable per a consum humà. L’emergència de l’escala local no és notícia, potser perquè una flor no fa estiu o potser perquè hi ha temes que per al clickbait –pescaclics en català– no acaben de funcionar.
L’alerta per l’aigua no para de sonar, plogui poc o plogui massa, i tal vegada l’hem deixat de sentir amb l’eufòria de l’agost. Per als que vivim de la terra, l’any s’ha fet llarg encara que no s’hagi acabat, i més que s’ho farà si el temps, atzarós sempre, no canvia ben aviat. Enguany, però, el lament té tots els números de ser compartit i generalitzat.
Les rogatives al cel ja fa dies que han perdut la credibilitat. Al seu lloc hi hem posat tot de paraules abstractes que a força de repetir-les ens fan pensar en solucions màgiques i ens calmen l’ànima pensant en un futur millor. La fe no mou muntanyes, però tenim tot de màquines que si fa falta ens ajudaran a perforar-les per extreure’n fins a l’última gota que corri pel subsol. Llavors tindrem el perill de caure al pou i que estigui sec, però abans, encara haurem pogut brindar amb el vi sofert d’enguany que si omple la copa ens farà mantenir l’esperança i la il·lusió.
