Avui les dones farem vaga, tornarem a prendre els carrers amb l’alegria de trobar-nos juntes i fortes, i traurem la ràbia continguda contra el patriarcat, el racisme, el colonialisme, el capitalisme, i totes les formes d’opressió. L’agenda feminista connecta amb les lluites socials i estem en un moment d’emergència social, econòmica i ecològica. La llista de vindicacions és llarga, tenim vuit mil motius.
I avui i cada dia exigirem la derogació de la llei mordassa i l’arxivament de totes les diligències penals obertes contra les companyes que han participat en les manifestacions feministes de tres anys ençà.
El 2018 va ser l’any catalitzador del me too, l’any que milions de dones d’arreu el món van sortir al carrer, l’any que les dones van perdre la por i van trencar la cultura del silenci: dones abusades i homes abusadors amb noms i cognoms. Per què va augmentar la repressió? Per què els espanta tant la força i la potència del moviment feminista? Potser perquè les lluites de les dones, a més de ser un desafiament polític, representen un desafiament a les normes culturals i socials que mantenen l’estatus de les relacions de poder.
Les lluites de les dones, a més de ser un desafiament polític, representen un desafiament a les normes culturals i socials que mantenen l’estatus de les relacions de poder
Feministes encausades per manifestar-se, per fer vaga, quan les vagues són mobilitzacions, són talls de trànsit, són piquets informatius, són accions directes; en això consisteix una vaga. Hi ha una deriva repressiva contra la reivindicació dels drets de les dones, contra la manifestació pública de les nostres exigències; un sol exemple, a la manifestació feminista de 2019 a Manresa, els Mossos van carregar contra el bloc no mixt mentre les dones es manifestaven de forma pacífica.
La policia identifica les dones aleatòriament, a voltes no tan aleatòriament perquè es prioritza la identificació de les dones més visibles del moviment feminista i dels moviments sociopolítics: multes, judicis per desordres públics, per desobediència, per resistència a l’autoritat o per ofensa als sentiments religiosos. Identificades i/o detingues companyes de Sant Cugat del Vallés, Horta, Sants, Tarragona, València; unes condemnades, altres absoltes i algunes pendents de judici. Esperant judici les set dones santcugatenques acusades de tallar les vies dels FGC durant la vaga de març de 2018 i per les quals la Fiscalia demana set anys de presó i una multa de 26.000 euros.
Altres casos es remunten als anys 2013 i 2014, quan la contrareforma de la llei de l’avortament: sis dones de Palma condemnades a un any de presó per ofensa als sentiments religiosos, una dona de Màlaga condemnada pel mateix delicte per la processó del Chumino Rebelde, totes acusades d’atacar les veritats immutables de la fe catòlica, en ambdós supòsits el fanatisme religiós exercint l’acusació popular, incapaços d’acceptar la llibertat individual i col·lectiva i d’entendre la simbologia no violenta de les accions performatives.
La filòsofa francesa Elsa Dorlin parla de la ‘fòrmula L’Òreal’, que diu a les dones : “tu ho pots fer tot perquè tu ho vals, però has de continuar sent objecte sexual”
En la mesura que el feminisme d’Estat ha integrat una part de les reivindicacions feministes ha reduït el feminisme a propostes d’igualtat: ajustar la bretxa de gènere i incorporar les dones al Consell d’Administració de les empreses. Com diu la filòsofa francesa Elsa Dorlin, es tracta de la fòrmula L’Òreal, que diu a les dones: “tu ho pots fer tot perquè tu ho vals, però has de continuar sent seductora, pots estudiar, però has de gastar molts diners per seguir sent objecte sexual”. Durant els dies al voltant del 8 de març es comprometen a equiparar salaris i a disminuir els índexs de desigualtat, i ens mostren llistats de les millors dones emprenedores, les millors cuineres, les dones ho podem fer tot.
Tanmateix, hi ha un altre feminisme, el feminisme revolucionari, antipatriarcal, que vol canviar les estructures d’estat i que a cada vivència individual d’una dona reconeix les manifestacions d’una condició històrica i social comuna.
El feminisme d’Estat no reconeix la lluita feminista, pretén que els drets i la justícia es demanin de forma amable, però els drets ens pertanyen, són nostres, no són una concessió i cal lluitar contra el sistema que ens nega la justícia i els drets; no és una revolució de butxaca, és una revolució històrica i permanent contra un sistema que te molta experiència en fer que el sofriment que provoca no sigui visible, un sistema que expropia el cos, els sabers i la reproducció de les dones (Silvia Federici).
La cadena genètica del feminisme ens vincula a la desobediència civil: les sufragistes van ser les primeres en practicar-la utilitzant el seu cos
L’autoconsciència feminista ha passat i passa per desobeir les lleis injustes; la proposta feminista és una proposta ètica de desobediència civil, que és consubstancial al feminisme perquè implica rebutjar el mandat patriarcal.
La cadena genètica del feminisme ens vincula a la desobediència civil: les sufragistes van ser les primeres en practicar-la utilitzant el seu cos. Cal significar també la pràctica de l’autoimputació dels anys 70 –“jo també he avortat”, “jo també soc adúltera”– fins a arribar a la força i la seguretat de la desobediència civil feminista del segle XXI: els milions de dones que surten als carrers perquè no consenten que es vulnerin els seus cossos ni que les seves veus siguin qüestionades o silenciades.
Les dones ens sentim més còmodes amb la legitimitat que no pas amb la legalitat, perquè estem acostumades a no ser ciutadanes de ple dret, a necessitar permisos per a gestionar les nostres vides
La desobediència civil és hereva del pensament democràtic, no renuncia a la democràcia sinó que posa de manifest les seves insuficiències i exigeix més democràcia. El problema és que construir més democràcia topa amb legalitats restrictives, per la qual cosa cal preguntar-se si la legalitat vigent amplia o limita la democràcia, preguntar-se què i a qui defensa la legalitat i a quins interessos serveix. Les dones ens sentim més còmodes amb la legitimitat que no pas amb la legalitat, perquè estem acostumades a no ser ciutadanes de ple dret, a necessitar permisos per a gestionar les nostres vides; la resistència i la desobediència civil són la legitimitat feminista.
I, finalment, la violència defensiva és una eina del feminisme, l’autodefensa és una eina política i necessària perquè el nostre cos és el nostre únic recurs L’autodefensa és un treball intern per identificar agressions i defensar els nostres cossos i no implica necessàriament l’ús de la força. Es tracta de transformar la ràbia en accions, canalitzar la resistència i la ràbia apel·lant a la revolta i a la solidaritat.
Enfront de les prohibicions i la deriva repressiva, cal seguir lluitant, més que mai, contra el patriarcat.
