Estan a punt de deportar Carme, una companya treballadora de la llar, qui viu a València fa 17 anys i es troba injustament empresonada, a l’espera d’una deportació exprés. La seva realitat és una clara evidència del racisme institucional que il·legalitza a les persones, menysprea els seus orígens, violenta la seva dignitat, nega la seva llibertat amb els CIE, prohibeix la sortida de vaixells de rescat a la Mediterrània i criminalitza la solidaritat humanitària. On està el Pacte Mundial per la Migració? Va ser signat només per rentar la cara als governs racistes?
Com no assumir la lluita antiracista des de la resistència feminista? Com dir que som abolicionistes mentre no reconeixem que la Llei d’Estrangeria, a més del seu clar enfocament xenòfob, permet que les indústries proxenetes que trafiquen amb dones actuïn amb impunitat? La lluita feminista decolonial sempre ha estat en amplitud abolicionista i d’arrel, perquè pretén soscavar l’estructura opressora de poder colonial, la que per segles ha colonitzat cuerpas i territoris. Aquesta lluita té claredat de no caure en el parany colonialista de confrontació entre poblacions oprimides, perquè reconeix la diversitat d’estratègies de resistència i subsistència enfront d’aquest sistema.
Com negar-nos les feministes a denunciar la criminalització de centenars de dones, sobretot migrades, que per trobar-se en una situació de pobresa, són penalitzades llevant-los la tutela dels seus fills i filles? Aquesta aplicació de paràmetres eurocèntrics, racistes i classistes dels Serveis Socials ha d’acabar.
Com ser indiferents davant l’auge del feixisme que, avalat per una democràcia hegemònica, es permet demanar l’expulsió de 52.000 persones estrangeres, que pretén derogar les polítiques de prevenció i erradicació de la violència masclista i anhelen que les dones tornem a ser un objecte més de la casa?
I mentre les democràcies europees inverteixen milions d’euros per a la seguretat de les seves fronteres, dins dels seus territoris col·loquen en la inseguretat i desemparament més impunes a centenars de menors no acompanyats i els exclouen del sistema un cop arriben a la majoria d’edat, o simplement els deixen a la seva sort, perquè des que arriben ni els reconeixen el passaport expedit al seu país d’origen, els fan la prova radiogràfica tot i estar prohibida i els col·loquen en centres que ni poden ni tenen els recursos suficients per permetre’ls oportunitats en la societat de destí.
Mentre es parla de polítiques de convivència en els governs locals, es nega el dret a l’empadronament de la comunitat migrada i s’atempta amb el dret bàsic d’accés a l’habitatge
Mentre es parla de polítiques de convivència en els governs locals, es nega el dret a l’empadronament de la comunitat migrada i s’atempta amb el dret bàsic d’accés a l’habitatge. Com ser indiferents davant la dura realitat que impacta a les poblacions refugiades que, després de travessar la frontera, es troben amb traves, indiferència, sense lloc on viure i amb un Estat que les exclou mentre es permet el comerç d’armes que alimenta els conflictes i guerres en els territoris d’on fugen centenars de refugiades?
Com no ser feminista antiracista si hi ha l’estigmatització de la condició de migració de dones afectades per la violència masclista en tot el sistema de prevenció, protecció i recuperació?
I en l’arrel d’aquest sistema colonial, la seva opressió capitalista s’alimenta de l’exclusió de classe i la sobreexplotació, on els hotels de flamants estrelles es beneficien a costa de la salut i la vida de les dones, sobretot migrades, obligant-les a fer una mitjana de 25 habitacions per cambrera en sis hores, amb quatre llits en moltes de les habitacions. Mentre es protegeixen amb l’externalització que impedeix garantir la igualtat de contractació i incorporació i legitima el cessament il·legal de les treballadores.
L’opressió capitalista precaritza els treballs de cures i els ha convertit en una forma d’esclavitud moderna. Com feministes decolonials considerem fonamental que es facin realitat els contractes de treball i salaris dignes per a les treballadores de la llar i que la renovació de la targeta de residència no estigui vinculada a tenir un contracte. En aquesta vaga feminista direm “no” a la Esmena 6777 i exigim la ratificació del Conveni 189 de l’OIT per la dignificació de la feina de la llar i les cures.
Per què insistim que persisteix el sistema colonial? Perquè la seva opressió heteropatriarcal i racista ha implementat, en l’àmbit internacional, polítiques eugenèsiques contra les dones de les poblacions originàries, esterilitzant-les de manera forçada i comercialitzant els seus ventres. A més, es continua negant el dret al cos propi i a l’avortament legal i gratuït, i Europa implementa en el seu sistema de salut unes pràctiques d’atenció eurocèntriques que no tenen en compte ni la diversitat ni especificitats de les dones migrades i infantilitza la seva capacitat de decisió.
És un colonialisme que en essència s’extirpa els recursos vitals de la Pacha Mama, que basa el seu Estat de Benestar hegemònic en la concentració de riqueses i recursos a través de les seves transnacionals extractivistes i energètiques que, avalades pels governs europeus, operen al sud global violentant els territoris i a les persones. I com si fos poc, assassinen a defensores i defensors de l’aigua, la terra i de les seves comunitats.
La realitat de les germanes migrades que decideixen agenciar la seva economia en el treball sexual, com elles l’anomenen, no pot ni ha de ser indiferent a la resistència feminista
Exigirem drets per a totes, sense condicionants eurocèntriques, classistes ni racistes, ni heteropatriarcals. Les nostres companyes trans migrades tenen dret la igualtat de condicions en l’accés al mercat laboral i el reconeixement d’un document d’identitat sense condicionar-les al retorn al seu país d’origen. La realitat de les germanes migrades que decideixen agenciar la seva economia en el treball sexual, com elles l’anomenen, no pot ni ha de ser indiferent a la resistència feminista. Totes estem resistint, des d’estratègies diverses, l’opressió colonial, totes estem subvertint els seus mecanismes d’opressió, totes som imprescindibles.
Nosaltres volem una Vaga Feminista desafiant, coratjosa, sororitzada, sinèrgica, transformadora, poderosa, col·lectiva i diversa. Que sigui ferma, sense por en la seva denúncia al feixisme, al racisme, al classisme, l’heteropatriarcat, al capitalisme, a l’antropocentrisme; que promogui l’emancipació de les fronteres físiques i mentals, aquelles socialitzades per segles a la colonialitat del poder i del saber.
Volem posar en evidència l’opressor, les seves lògiques i estructures de dominació. Tenir clar que per vindicar no tot s’hi val, ni l’ús de la violència, ni faltar a la veritat, ni qüestionar les pràctiques de subsistència i resistència que tenen diversitat de companyes en el moviment. No cal difamar perquè et creguin, no cal insultar per callar a aquelles amb les que no estàs d’acord, no cal la manipulació i el victimisme. No cal posar per sobre de les altres els teus privilegis blancs i blanquejats per deslegitimar les veus de qui estem a la perifèria.
El realment transformador és reconèixer-nos com germanes en les resistències compartides. Superar la nostra identitat vindicativa i sumar per causes comunes. Tenim un llegat de sabers, aportats per antecessores, que van ser cremades i acusades de bruixes i filles de Satanàs, assassinades, desaparegudes, violades, culpabilitzades, empresonades, jutjades, apedregades i silenciades. Així i tot, milions d’elles mai van claudicar quan van pretendre dividir la seva lluita, al contrari van romandre unides i organitzades per protegir els seus cossos i territoris.
Totes anhelem una vaga feminista lliure del control d’ideologies polítiques partidistes, misògines, racialitzadores, lgtbifòbiques i classistes. Volem una vaga feminista de 24 hores, desestabilitzadora dels pilars de l’opressió colonial, que denunciï en primera línia la precarietat de la vida, la invisibilitat dels treballs de cures i afirmi la llibertat de les nostres autonomies, cossos i territoris. Serà una vaga feminista de consum que denunciï la gana voraç del sistema capitalista depredador. A més, una vaga de les que no poden fer vaga perquè treballen sense papers, tancades en cases com esclaves.
Serà una vaga feminista antifeixista i antiracista que pari l’amenaça de l’odi, del menyspreu, de la por a la diversitat i la diferència. Serà una vaga feminista amb esperança, que sumi voluntats, somnis i utopies. Perquè en aquest camí vindicatiu també ens mereixem somriures, abraçades de benvinguda, mirades sinceres, accions llibertàries, on la coherència entre el discurs i la pràctica es reconegui en la veritat, la sororitat i l’ètica feminista.
Finalment, a partir d’aquest any 2019, exigim que es deixi de celebrar el Dia de la Hispanitat. És un afront contra les poblacions que van ser colonitzades. No celebrem el 12 d’octubre perquè no hi va haver trobada entre cultures, hi va haver genocidi i colonització.
Sara Cuentas Ramírez i Arlene Cruz Carrasco són activistes feministes decolonials de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament, organització que forma part de la Comissió de Migració, Decolonial i Antiracista de la Vaga Feminista 8M
