“Diuen que no es pot parlar, en aquest país. Mira! Què veus aquí? I aquí? Gent! Parlen entre ells!” Ho diu amb els braços oberts, les llums de la ciutat al fons. “La gent no creu en déu, a Kigali. Pilipili és la meva església”. Parla Gatete Nyiringabo Ruhumuliza, periodista del New Rwandan Times i membre del think tank africà IPAR. S’acosta als quaranta i diu que es casarà aviat però que encara no té clar qui serà la seva dona. “A Kigali no pots casar-te. Hi passen massa coses”.
El mototaxista que m’ha dut aquí diu que ha d’estalviar molt per trobar una dona, i em pregunta si soc rica, perquè el Pilipili és de rics. Des del recinte hi ha vistes als turons de Kigali, i a la terrassa hi ha una piscina d’obra. Ningú s’hi banya. Els cambrers passegen safates plenes de Heineken i uniformes impecables. La clientela parla anglès o francès amb tocs de kinyarwanda. Són la diàspora que ha tornat a Kigali per passar-hi l’estiu. La gent és negra, culta, elegant i perfumada. Accents britànics i francès de Mont-real. El Gatete seu amb dos companys de taula vinculats al govern. Un d’ells, pare de família, treballa a immigració. Front ample, cos llarg, nas aguilenc.
La distinció entre hutus i tutsis no sempre és clara, perquè els matrimonis mixtos existien abans dels anys noranta tot i la violència del primer govern ruandès independent contra la minoria tutsi. Un document filtrat per Wikileaks signat per algú de l’esfera de la diplomàcia nord-americana pretén demostrar que Ruanda encara avui està governada per una elit tutsi, per més que Kagame hagi inclòs polítics hutu al govern. El Gatete em diu que aquesta notícia és falsa. “Jo no et diré a quin grup pertanyo. I en cas que t’ho digués, el que no faria mai és dir-te a quin grup pertany algú altre”.
Refugiat de segona generació, els seus pares ruandesos ja van néixer al Congo, on també va néixer ell i els seus cosins. Els avis van abandonar el país a la primeria del conflicte, que va començar a ser violent a finals dels anys cinquanta. Al Pilipili, algú que no conec em paga les cerveses. La filla del treballador d’immigració s’acosta a demanar diners al pare i el Gatete paga. Agafem el seu cotxe. S’atura a comprar vi negre i es disculpa; no hi ha menjar perquè el servent tenia el dia lliure. La seva terrassa també té vistes als turons de Kigali.
“Els africans estem tips que ens diguin què falla als nostres països o què hem de fer. He bloquejat molts occidentals a Twitter per fer-me comentaris insultants sobre el país i el nostre govern”
“Els africans estem tips que ens diguin què falla als nostres països o què hem de fer. He bloquejat molts occidentals a Twitter per fer-me comentaris insultants sobre el país i el nostre govern”. El cosí del Gatete arriba de la feina i s’asseu amb nosaltres. Ve d’un dels sis camps de refugiats de Ruanda on treballa, on acullen congolesos i burundesos. El Gatete parla, el Jack i jo escoltem. “Diuen que el govern aprofita el genocidi per censurar. És mentida. He anat al Parlament a demanar que s’escurci el mandat dels presidents i a demanar un canvi de president. Vaig poder impulsar el canvi en la constitució ruandesa. El mandat abans era de set anys i ara és de cinc. Però no vaig poder evitar que Kagame tornés a presentar-se”.
L’arpa d’Alice Coltrane i l’estesa de llumetes blanques de la nit de Kigali. Un mototaxista em va dir que la ciutat de dia és un infern però que conduir-la de nit és gairebé màgic.
“El vaig conèixer a l’avió. Vaig dir que venia d’un país que es diu Luanda, que els meus ancestres són goril·les i que acostumo a enfrontar-me a lleons. S’ho va creure i em va convidar al casament de la seva filla, a Texas. Vaig anar-hi […] però, tot i així, la primera vegada que vaig caminar per París, em preguntava: On són els animals? Quan vaig entrar a viure en aquesta casa hi havia aquest arbre. Per què hauria d’arrencar-lo?”.
En Jack passa llista de tots els locals de jazz de Nova York i sona “Take Five”, “the best song in the world”, diu el Gatete. El vi és negre i dolent perquè la seva única orientació a l’hora de comprar-lo és el preu. A Ruanda es beu cervesa des de sempre, però no s’hi fa vi. Passades les copes i la marxa d’en Jack, que està cansat i se’n va a dormir, el Gatete i jo ens quedem sols. Està escrivint una novel·la. Vagament basada en fets reals, diu. Una noia alemanya coneix un ruandès exiliat a Uganda i se n’enamora i l’acompanya a l’Àfrica. Es casen i envelleixen i ella diu al seu guerriller que s’alegra d’haver viscut aquesta vida revolucionària amb ell, que la revolució d’ell ha dotat de sentit la seva vida.
Em deslligo els cabells, llargs fins més enllà de la cintura. “Ara sí que tinc ganes de follar-te”.
