Segons un article de la revista Nature, a finals de 2020, la massa total de les construccions humanes a la Terra va superar per primer cop la dels éssers vius existents. Així, l’estat de la biosfera és extremament precari, i l’àrea metropolitana de Barcelona no s’escapa d’aquesta realitat. Encara menys, el delta del Llobregat.
Tot i el valor cabdal per a la biodiversitat i la provisió d’aigua i aliments per a la ciutadania d’aquesta fèrtil plana deltaica de 95,5 quilòmetres quadrats, l’amenaça constant del creixement urbanístic hi és sempre present. Les dades del projecte BCN Smart Rural evidencien un panorama ben preocupant: les 6.000 hectàrees de conreus del Barcelonès i el Baix Llobregat podrien alimentar una població de tan sols 19.000 persones. Però en lloc d’aliments i vida, més del 60 % de la superfície del delta està coberta de polígons industrials, de projectes d’expansions urbanístiques i de grans infraestructures com el port i l’aeroport de Barcelona.
Aquestes dues últimes construccions s’han ampliat reiteradament al llarg de la seva història (avui el port ja ocupa unes 1.100 hectàrees, i l’aeroport segella unes 1.300 hectàrees més de sòl), han causat i causen molts impactes al territori. A continuació, alguns de força destacables.
Les administracions ometen irresponsablement tots els efectes que tenen en el medi natural, i continuen plantejant més infraestructures
Quant al port, els espigons aturen el transport longitudinal de sediments, fet que accentua la regressió dels terrenys deltaics pròxims a la desembocadura del riu Llobregat (més de 300 metres retrocedits en els últims cent anys) i els fa més vulnerables davant de l’augment progressiu del nivell del mar. La construcció de l’anomenada dàrsena interior va comportar la salinització de l’aqüífer profund del delta, vital en èpoques de sequera per no patir restriccions. Per “solucionar” aquest problema s’ha creat una gran barrera hidràulica amb la qual, mitjançant una caríssima infraestructura de purificació i canalització d’aigua des de la depuradora del Prat de Llobregat, s’injecta aigua ultrapura a l’aqüífer per mitjà d’una quinzena de pous a més de seixanta metres de profunditat. La darrera ampliació del Port va implicar el desviament del Llobregat (declarat nul en el seu dia pel Tribunal Suprem) i la pèrdua d’un valuós espai agrícola i natural per donar pas a una zona logística on participen grans capitals immobiliaris. Però les administracions ometen irresponsablement tots aquests efectes, i continuen plantejant més infraestructures per al port: és el cas del nou Pla Director Urbanístic (PDU), que implica, amb l’excusa de reforçar el transport ferroviari de mercaderies, la construcció de més accessos viaris/ferroviaris i la destrucció definitiva de l’antiga llera del Llobregat. Aquest indret, malmès intencionadament, és llar de gairebé un centenar d’espècies d’ocells i presenta fins a sis hàbitats d’interès comunitari.
Tornant a l’aeroport, l’enorme superfície urbanitzada afebleix la capacitat de recàrrega dels aqüífers, anul·la la capacitat de fixació de CO2 del sòl i impedeix l’entrada d’aigua dolça a la llacuna de la Ricarda, fet que en provoca el deteriorament progressiu. Un estudi de Barcelona Regional apunta que l’activitat aeroportuària del 2019 va generar 8,4 milions de tones de CO2e, més del doble que les produïdes per la ciutat de Barcelona. I cal recordar que Aena (gestora de l’aeroport) va construir tres pàrquings per a vehicles en plena Xarxa Natura 2000 i sense cap estudi d’impacte ambiental. Gràcies a la gran labor de Depana, la Fiscalia va requerir el 2017 a la Generalitat que corregís aquesta irregularitat, però encara no s’ha fet la renaturalització pendent d’aquest espai, que no s’hauria d’haver asfaltat mai.
El transport aeri i marítim haurà de decréixer per les crisis globals (ambiental, energètica i de materials) que ja vivim, i quan la garantia de les necessitats més bàsiques, com l’alimentació, està compromesa, és del tot forassenyat plantejar ampliacions de grans infraestructures. L’ideal hauria de conduir cap al decreixement ordenat de l’economia i de la nostra manera de viure, a fi d’assegurar que els fruits de la terra puguin ser compartits per tothom. Que s’obligui a fer el primer desasfaltatge i renaturalització d’un petit terreny deltaic és una bona notícia per a tots els éssers vius, i no hauria de ser un fet puntual. Al contrari, hauria de representar l’inici del viatge cap a la reconnexió humana amb la natura.
