És juliol. A trenta i massa graus parem el sol mentre pugem bales d’herba en un remolc. Al fons alguns arbres han agafat un to marronós i els pollancres deixen anar fulles grogues que volen amb el vent com si fos una tarda d’octubre. El camp on carreguem bales és a l’altra banda del riu, que ara és una corrua de còdols blancs secs. És estrany veure’l així, però potser ens hi haurem d’acostumar entre l’aigua que no cau del cel i la que s’emporten per sota.
Avui m’han demanat un cop de mà i sóc en un camp d’un veí ajudant-lo. A pagès quan hi havia menys màquines les feines demanaven mans i era normal anar a ajudar a casa els veïns. Això obligava a fer vida junts, parlar, conèixer-se. Han passat els anys i ha arribat la tecnologia, però hi ha coses que no han volgut marxar: també ens coneixem avui i ens ajudem malgrat que costi demanar ajuda a qui saps que ja va massa carregat de feina. No volem molestar perquè ens hem empassat amb tres cullerades de sucre l’individualisme agrari i pensem que amb bones màquines i pagant treballadors cada pagès pot fer la seva. Que ha de fer la seva. Però sempre ens acabem necessitant i quan dónes un cop de mà és quan veus que potser tu també necessites ajuda.
Sempre ens acabem necessitant i quan dónes un cop de mà és quan veus que potser tu també necessites ajuda
El camp on hi ha les bales és al marge de la finca, a tocar del bosc. Si un dia deixen de dallar l’herba, el bosc entrarà cap aquí i se’l farà seu com ja s’ha menjat altres feixes que hi havia a la muntanya. Tota és plena de murs de pedra seca que emergeixen entre les arrels i ens recorden que algú va posar aquelles pedres i aplanar aquell terreny. Moltes mans, molts esforços i molt de patiment que ha quedat oblidat sota les capçades d’arbres que ara passen set. Amb el bosc avançant lentament també avança el risc que un dia se’ns cremi tot.
Mentre torno cap a casa veig els cartells electorals. Les enèsimes eleccions espanyoles omplen les notícies i a mi tot plegat em genera indiferència. És clar que em fa por l’ascens de l’extrema dreta: sabem que aplicaran el seu projecte uniformitzador allà on arribin sense miraments i a costa de qui sigui, però ja fa dies que dono voltes a totes les coses que he vist fer a governs del PSOE a Espanya i m’esgarrifo, la més recent (amb Podemos al govern) infiltrar policies als moviments socials i a l’independentisme d’esquerres als Països Catalans.
Com el camp, que quan es deixi de dallar se’l menjarà el bosc, penso que els espais polítics que no ocupem nosaltres els ocuparan altres i decideixo anar a votar sense ganes. Pensant si a Espanya hi ha cap esquerra realment capaç de transformar alguna cosa o de si l’independentisme català sabrà trobar mai alguna via per avançar. A mi la il·lusió se m’ha anat tornant en desànim, avorriment i molt de recel envers la política institucional.
Si l’avanç del feixisme fa por, encara en fa més veure com, abanderant-se de certs valors com la tradició o la caça, han sabut atreure la simpatia de massa gent de pagès
Si l’avanç del feixisme fa por, encara en fa més veure com, abanderant-se de certs valors com la tradició o la caça, han sabut atreure la simpatia de massa gent de pagès. Però l’extrema dreta no defensa la pagesia: és pura estètica. L’extrema dreta és forta als nuclis urbans i quan té l’oportunitat vota amb els senyorets i terratinents. Els grans perceptors de la PAC: els rics. Perquè no tenen gens d’interès en els pobles i les seves tradicions. Sempre de bracet amb els de les mans fines i netes. Però el discurs queda. I l’estètica tristament pesa malgrat que aquesta façana de cartó pedra barat és només per tapar el classisme i el racisme i hauria de ser fàcil de fer caure amb quatre dades. A més, a l’altra banda, la major part de l’esquerra predica amb cert paternalisme un ecologisme pensat des de les ciutats que arracona la pagesia o directament la criminalitza.
I és clar, enmig de tot això a vegades costa mantenir una posició d’esquerres a pagès. Voldria explicar que es pot abraçar la tradició sent alhora inequívocament antiracista i feminista: que el tradicionalisme no és perpetuar certs valors sinó estimar d’on venim i el que ens ha fet qui som sense renunciar a un futur millor. Que radical ve de les arrels. Que en la cultura popular hi ha l’ànima dels pobles, la gent i el treball en comú. Que la nostra revolució va en la mateixa línia que el cristianisme de base. Que la lluita de classes comença a la terra i a les mans que la treballen.
Si les nostres vides han de ser millors, hem de saber com. Ho hem de poder tocar amb la punta dels dits per saber que sí, que volem anar cap allà
Si explicar-ho costa, fer-ho palpable encara més. I si no podem viure-ho, difícilment ens llançarem mai a cap proposta incerta. Si les nostres vides han de ser millors, hem de saber com, ho hem de veure ara, ni que sigui un bocinet petit. Ho hem de poder tocar amb la punta dels dits per saber que sí, que volem anar cap allà.
Amb les mans cansades de carregar bales em trobo gent pel carrer. A l’estiu sempre hi ha més vida al poble. Mentre parlem torno a pensar en el riu sec i els pollancres grocs. En el tractor carregat de bales. En la campanya electoral, els partits i els discursos, en com viuen uns i altres.
Les cadires a la fresca, anar a treballar a casa el veí, les converses al carrer.
Potser era això i no ho sabíem.
