En plena pandèmia del coronavirus, amb l’activitat laboral aturada per l’estat d’alarma i enmig d’una relativa discreció mediàtica, està tenint lloc un dels conflictes laborals amb més llocs de treball en joc de les darreres dècades. La plantilla de Nissan –motor industrial metropolità de Barcelona que ocupa més de 3.000 persones repartides entre les plantes de Montcada i Reixac, Sant Andreu de la Barca i el polígon de la Zona Franca– s’ha declarat en vaga indefinida i ha aconseguit aturar la producció que l’empresa intentava reprendre, tot i que poc després de decretar-se l’estat d’alarma havia enviat pràcticament la totalitat de la plantilla a casa per la via d’un dels efectes col·laterals de la crisi sanitària: l’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). La massa laboral del gegant automobilístic reclama a la matriu japonesa un pla industrial que en garanteixi el futur, un compromís que, de fet, el fabricant ja va assumir l’any passat (en un acord amb el comitè d’empresa que es va saldar amb 600 acomiadaments) però ara ha optat per desdir-se’n i deixar sense activitat les plantes catalanes.
El conflicte de Nissan i el d’altres gegants industrials –com el complex de Ford a Almussafes, on també s’anuncia una retallada de 450 treballadores– tenen cert alè de crisis laborals d’altra època, de les acaballes del segle XX: molts llocs de treball en joc per la decisió d’una multinacional amb capacitat per deslocalitzar la producció a voluntat segons els seus interessos. Però alhora arrosseguen algunes conseqüències del marc legal que ha acotat les relacions laborals des de la crisi financera de l’any 2008.
La tardor d’aquell any, la fallida del banc estatunidenc Lehman Brothers va arrossegar l’economia capitalista a un crac mundial sense precedents des del 1929. A l’Estat espanyol, en quatre mesos es van destruir més de 900.000 llocs de treball. La resposta de l’administració va ser doble. Per una banda, sota l’esperó de l’autoritat comunitària europea, una reforma exprés de la Constitució limitava al màxim l’endeutament públic i inaugurava l’era coneguda amb una de les terminologies clau de la darrera dècada: les retallades. Les polítiques d’austeritat pressupostària que se’n van derivar han suposat un deteriorament en la qualitat en serveis públics, com la sanitat o l’educació, però també han impactat en les treballadores públiques, sotmeses a congelacions salarials i a un empitjorament de les condicions de treball.
La disminució dels índexs d’atur ha estat a costa d’un increment exponencial de la inestabilitat i la precarietat laboral
Per altra banda, la segona resposta van ser les dues reformes laborals imposades pels governs de l’Estat espanyol entre juny de 2010 i febrer de 2011. Amb l’objectiu proclamat d’afavorir la contractació flexibilitzant les condicions a les empreses per fer-ho, es van implantar mesures com la rebaixa de les indemnitzacions per acomiadament a l’equivalent a vint dies per any treballat, els ERTO i les reduccions temporals de feina segons les necessitats de producció, l’acomiadament justificat per absentisme laboral o el contracte indefinit amb acomiadament no indemnitzat durant el primer any.
Des d’aleshores, la disminució de l’índex d’atur (situat en un 12% de mitjana al País Valencià, les Illes i Catalunya, segons l’Enquesta de població activa del 2019, quan al zenit de la crisi, l’any 2013, va superar el 22%) ha estat a costa d’un increment exponencial de la inestabilitat i la precarietat en el mercat de treball. El percentatge de contractes laborals temporals era, l’any 2019, del 21,9% a Catalunya, del 28% al País Valencià i del 28,5% a les Illes, segons un estudi de la Fundació BBVA.
El resultat ha estat l’hegemonització del que l’investigador anglès Guy Standing ha batejat com el precariat, un segment social transversal que té la inestabilitat i la pèrdua de les condicions de treball dignes com a pràcticament únic marc de referència. La precarietat té moltes cares, com l’increment de persones autoempleades, amb la variant perversa de les anomenades falses autònomes, treballadores que duen a terme una feina fixa per a un únic ocupador, tot i que aquest es desentén de la seva filiació a la Seguretat Social. Segons un estudi de CATAC-UGT, una de cada tres treballadores autònomes de Catalunya podria ser considerada falsa autònoma.
Falsejar el model cooperatiu
Una variació d’aquest model són les anomenades falses cooperatives, que han pres certa volada en alguns àmbits industrials (particularment el dels escorxadors, que majoritàriament ocupa persones procedents de les migracions), una pràctica en què s’imposa al personal donar-se d’alta en societats pantalla que tenen la forma jurídica de cooperativa, però sense cap mecanisme real de participació del personal, sense cap dret laboral ni sindical. En plantes càrnies com Esfosa o Le Porc Gourmet (a la comarca d’Osona), La Cope (a Torrent) o Productos Florida (a Almassora) arrosseguen una llarga conflictivitat per erradicar aquesta pràctica.
L’àmbit de les administracions públiques no ha quedat aliè a l’ona expansiva de la precarietat. Les externalitzacions i privatitzacions de serveis en àmbits tan essencials com l’atenció social a persones que requereixen cures ha fet créixer exponencialment empreses multiserveis que formen part de grans grups econòmics i que s’han especialitzat en l’acaparament de contractes públics d’adjudicació d’aquestes activitats. Només Clece –societat en l’òrbita de la constructora ACS, presidida per Florentino Pérez–, dedicada a tasques tan diverses com la neteja, el manteniment o l’atenció social, ha rebut en deu anys més de mil contractes de la Generalitat catalana i 85 de l’Ajuntament de Barcelona.
Sentències judicials han certificat que les ‘riders’ de Glovo o Deliveroo han de poder exercir els seus drets com a treballadores
La subcontractació ha estat un altre dels mecanismes d’enfortiment de la precarietat laboral, pràctica estesa en grans companyies que fragmenten la seva activitat en una teranyina societària on el personal perd força i capacitat de defensa dels seus drets. Una mobilització que va posar en el mapa mediàtic aquest fenomen va ser l’anomenada revolució de les escales, la primavera del 2015, protagonitzada per treballadores de manteniment d’instal·lacions d’empreses subcontractades per Telefónica que exigien les condicions laborals i salarials que havien perdut en ser disgregades de la matriu, i que va tenir l’ocupació del Mobile World Center de la plaça Catalunya de Barcelona com a punt àlgid. En aquell moment, el gegant de telefonia tenia treballant més de 80.000 persones fragmentades en una teranyina de 600 societats.
El boom de l’anomenada economia de plataforma, que centralitza la seva activitat a través de les aplicacions de dispositius mòbils, ha obert noves vies en el mapa de degradació de les condicions laborals. Aprofitant la manca de regulació, les empreses –sovint multinacionals– que les exploten actuen formalment com a meres intermediàries entre la clientela i una plantilla a la qual, a l’hora de la veritat, sí que imposen horaris i condicions. Així ho han certificat diverses sentències judicials contra noves companyies del sector del repartiment a domicili com Glovo o Deliveroo, que han reconegut que les riders han de poder exercir els seus drets com a treballadores de les empreses. El sector del taxi també ha protagonitzat grans mobilitzacions –un tall de diversos dies a la Gran Via de Barcelona el gener de 2019– en protesta per la “competència deslleial” de nous serveis de xofer gestionats des d’aplicacions com Uber o Cabify, que han obligat les administracions a regular-ne l’activitat.
Mobilitzar-se en l’era líquida
El descontentament ciutadà per l’escenari sorgit de les reformes laborals de fa quinze anys es va plasmar en tres vagues generals molt massives (entre els anys 2010 i 2012), però també en la irrupció d’un model de mobilització aleshores desconegut: el moviment del 15-M, que mitjançant l’ocupació de places públiques exigia radicalitat democràtica i apoderament d’una ciutadania que pagava les conseqüències d’una crisi en què les administracions havien optat per apuntalar el poder econòmic. Un moviment que, amb lògiques diferències, ha viscut cert emmirallament en la protesta de les armilles grogues que trasbalsa l’Estat francès des d’octubre del 2018.
El 15-M va palesar desafecció amb la classe política, però també amb les grans forces sindicals que històricament havien marcat l’agenda de les mobilitzacions socials. La crisi del sindicalisme hegemònic (que té la negociació amb la patronal com a principal marc estratègic) ha estat un altre dels efectes de l’escenari postcrisi, i s’ha evidenciat amb la creixent presència de forces sindicals de relat més rupturista en els conflictes laborals (CGT, CNT, COS, IAC o Intersindical-CSC).
També amb la irrupció de noves plataformes de treballadores, sovint de caràcter autònom i assembleari, sorgides per fer front a noves formes d’explotació laboral en sectors concrets. En algun cas, com el de les Kellys –que aplega dones que netegen cambres d’hotels o atenen persones dependents–, introduint a la seva reivindicació una mirada feminista integradora del treball en el conjunt de la vida.
