Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ensenyament públic de qualitat, un lema que pugna per fer-se real

Deixem enrere un període de desinversió, segregació, elitització de l’ensenyament i pèrdua de democràcia en la direcció dels centres. La comunitat educativa alerta de quins retrocessos s’haurien de revertir

/ Chema Peral

SOS. Ensenyament públic de qualitat fou l’eslògan amb el qual la comunitat educativa es posicionà, des del curs 2010-2011, contra l’austericidi a Catalunya i contra la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE) del ministre José Ignacio Wert (PP). Al País Valencià, la protesta amb més impacte fou la coneguda com a primavera valenciana (2012) i a les Illes les marxes es van tenyir de color verd. Després d’un quinquenni de recuperació econòmica (els pressupostos més minsos es van patir entre els exercicis 2012 i 2014), les conselleries d’Ensenyament –a mans de formacions progressistes– han tornat a incrementar la despesa, però encara sense recuperar la capacitat de servei d’una dècada enrere. El pressupost per alumne a Catalunya segueix sent un 22,3% menor.

A Catalunya, l’aprovació dels primers pressupostos en tres anys el 24 d’abril, i en plena activació de l’estat d’alarma, ha fet saltar de nou la preocupació d’activistes per la manca de transparència i cooperació del Departament d’Educació encapçalat per Josep Bargalló (ERC). Ramon Font, del sindicat de professorat USTEC·STEs (IAC), qualifica de “propaganda pura l’estratègia del govern efectiu”. Font denuncia que “totes les millores en inversió ja les preveia l’administració del 155, però dels incentius professionals que requereixen més despesa ni parlar-ne”.

S’ha incrementat la despesa, però encara sense arribar a la capacitat de servei d’una dècada enrere

Des de la mateixa Generalitat de Catalunya es van implementar els decrets de direccions i de plantilles, que substitueixen els claustres assemblearis i, segons Font, promouen “una cadena de transmissió política”. I adverteix: “Comences canviant els actors de dalt i acabes seleccionant el professorat a dit”. A les Illes o al País Valencià no hi ha una llei d’educació autonòmica i es regulen per la LOMQE, que estableix una jerarquia similar.


Els atacs a l’ensenyament en català

La manifestació més gran a la història de les Illes fou el setembre de 2013 i aplegà més de 80.000 persones. Defensaven el dret a ser educades en català, en contra del model trilingüe del tractament integrat de llengües (TIL) del govern de José Ramón Bauzá (PP). Després de quatre cursos de marxes verdes i de recursos judicials, el Tribunal Superior de Justícia balear acabà per tombar el decret. Amb l’arribada del nou govern progressista es recuperà el decret de mínims, que estableix que les escoles han de fer un mínim del 50% de les hores lectives en llengua catalana.

També va caure el polèmic apartat de la llei Wert que, en paraules del ministre, serviria per “espanyolitzar els alumnes catalans”. El Tribunal Constitucional, després de grans protestes, va disposar a favor de la Generalitat de Catalunya per mantenir l’estatus de les llengües cooficials.

Al País Valencià, el PP va eliminar l’opció immersiva l’any 2012, que deixa a criteri de les famílies l’elecció entre dues línies plurilingües. “En dotze anys de govern no es va facilitar el compliment de les hores obligatòries”, es queixa Marc Candela, del sindicat valencià STEPV. L’any 2018, la llei del plurilingüisme fixa una sola línia que assegura un 25% mínim d’hores en valencià i un 25% en castellà.

A la Catalunya del Nord, “cada cop hi ha més gent que demana l’ensenyament en català per als seus fills”, explica Nicolau Caveribere, professor de l’escola Arrels-Vernet i membre de SUD Éducation; “més del que l’Estat facilita”, puntualitza fent referència als divuit grups que encara els falta mestre bilingüe. Actualment l’ensenyament públic permet una opció bilingüe del 50% en català, si ho demanen les famílies, sempre que es mantingui com a mínim una línia per centre totalment en francès. L’Escola Arrels ofereix els dos únics centres públics d’ensenyament immersiu.


El perill de la segregació

Els moviments de la marea groga –i també les assemblees grogues– es van fer forts inicialment a les escoles de l’extraradi barceloní, on veien en el deteriorament de l’educació pública una greu amenaça per a la inclusió i el desenvolupament de gran part de la població treballadora. Segons dades de 2019 de l’Observatori del Treball i Model Productiu, el perfil més comú de la població jove ocupada és el d’un home (51%), amb estudis superiors assolits (47%) i d’origen nacional (80%). El mateix any, l’Estat Espanyol seguia encapçalant el rànquing europeu de fracàs escolar segons l’Eurostat, amb un 17,3%, en comparació amb el 10,2% de mitjana del continent. Segons el Ministeri d’Educació espanyol, les Illes són la comunitat autònoma amb un abandonament escolar més alt (24,4%), el País Valencià la setena (20,2%) i Catalunya la novena (17%). Biel Caldentey, del sindicat balear STEI, recorda que “una societat educada és més crítica i difícil de manipular”.

Els copagaments amb els quals les famílies supleixen la desinversió, destinats al funcionament i manteniment de centres –54,45 milions d’euros l’any–, generen diferències en la qualitat educativa en funció de la renda familiar, com també està demostrant la bretxa digital durant la crisi de la COVID-19.

Les Illes són el territori amb més abandonament escolar, xifrat en un 24,4%

L’any 2018, es va tombar per pressió popular el decret de servei de menjador escolar, però es va substituir per la llei de contractes de serveis a les persones. Aquesta darrera proposta, coneguda com a llei Aragonès, privatitza àrees de l’espai educatiu, el qual esdevé un negoci milionari que atreu multinacionals com ACS, de Florentino Pérez, en comptes d’apostar per la gestió local o per cooperatives de proximitat en menjadors escolars, espais d’acollida, extraescolars o escoles bressol.

La Federació d’Associacions de Famílies de Catalunya (FaPaC) assegura haver constatat com des del Departament d’Educació es planifiquen erròniament les places escolars públiques respecte al creixement demogràfic, en paral·lel a un finançament a l’alça de les escoles concertades. En tres anys, la concertada ha perdut 4.456 alumnes, però s’han destinat 84,8 milions d’euros més a concerts educatius. “Vuitanta-dues de cada cent vegades, el tancament d’un grup-classe l’assumeix l’escola pública”, alerta la presidenta de la FaPaC, Belén Tascón, qui denuncia que “el decret de la lliure elecció de centre reprodueix la segregació dins dels barris i posa en perill el dret a la universalitat de l’educació”. El govern del Botànic ha intentat revertir aquesta tendència, però el Tribunal Superior de Justícia valencià ha acabat donant la raó a l’escola concertada.

“Per sort, l’escola pública segueix mantenint uns paràmetres de qualitat que les famílies encara tenen en compte”, defensa Tascón. “Al final, és més democràtica i inclusiva que la concertada. El 80% de l’alumnat amb necessitats educatives especials està escolaritzat a la pública”. I assegura que “l’única manera de revertir la tendència dels darrers anys és a través del compromís de la ciutadania”.


Pla Bolonya, crònica d’una mort anunciada

El pretext: la creació d’un espai europeu universitari homogeneïtzat per facilitar l’homologació de titulacions, la mobilitat intercomunitària i l’increment de les possibilitats d’incorporació laboral a través de la hiperespecialització. Les conseqüències, confirmades amb el pas del temps, que les veus crítiques advertien: mercantilització progressiva de l’ensenyament superior i de la recerca científica, precarització del professorat i encariment desmesurat de la vida universitària.

Entrà en vigor durant el curs 2007-2008, poc abans d’esclatar la crisi econòmica que esvairia qualsevol rastre d’aires europeus. L’augment de taxes més elevat es va produir l’any 2012, amb un increment del 66% impulsat per Wert, amb el suport de la Generalitat de Mas, i que col·locava Catalunya com la comunitat autònoma amb els preus universitaris més elevats de l’Estat espanyol. Bolonya despertà el moviment estudiantil, que va sacsejar les universitats públiques durant tres cursos. Facultats i rectorats ocupats durant setmanes, llargues assemblees i jornades de formació, càrregues policials dins dels campus, centenars de persones ferides, desenes de detencions, expulsions d’alumnes i causes judicials obertes encara avui.