Vicent Alminyana tenia 18 anys quan va ser detingut i torturat en la caserna de la Guàrdia Civil del barri de Patraix de València. Junt amb ell, hi havia nou joves més, d’entre 15 i 19 anys. Un any més tard, en 1973, Maria Concepción Edo Gil va ser torturada per almenys dos agents del Cos General de la Policia espanyola en la comissaria de Pamplona. Edo tenia 19 anys, la mateixa edat que tenia Julio Pacheco Yepes quan, en 1975, el van detenir i torturar en la Direcció General de la Seguretat Pública a Madrid —organisme que exercia la funció de control de l’ordre públic durant la dictadura de Franco. Aquell mateix any, Xosé Ramón Reboiras era assassinat per agents de la Brigada Político Social a Ferrol.
Mig segle després, elles o familiars seues han presentat querelles per crims de lesa humanitat comesos durant el règim franquista. Totes quatre es dirigeixen contra membres de les Forces i Cossos de Seguretat de la dictadura: Guàrdia Civil, Policia Armada i la Brigada Político Social. Destaca la querella presentada per Julio Pacheco contra quatre membres de la Policia franquista, entre els quals apareix el nom de José Manuel Villajero Pérez, excomissari del Cos Nacional de Policia espanyol. Les querellants han comptat amb el suport de la Coordinadora estatal en suport a la Querella Argentina contra crims del franquisme (Ceaqua) i, al País Valencià, també amb Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme i la cooperativa d’advocades El Rogle.
Les quatre querelles presentades aquesta setmana són, junt amb la presentada en novembre de 2021 per les tortures que Carlos Vallejo va sofrir a la Via Laietana, les primeres que arriben als jutjats després de l’aprovació de la nova llei de memòria democràtica
Les quatre querelles presentades aquesta setmana són, junt amb la presentada en novembre de 2021 per les tortures que Carlos Vallejo va sofrir a la Via Laietana, les primeres que arriben als jutjats després de l’aprovació de la nova llei de memòria democràtica. Segons explica Aràdia Ruiz, advocada del Rogle i una de les redactores de les quatre querelles, la norma actual “atorga més legitimitat” a aquest tipus de procediments judicials, però manté la impunitat del franquisme. Per tant, “ens les podrien tornar a arxivar automàticament”, adverteix. És el desenllaç que han tingut les altres huitanta querelles criminals presentades per Ceaqua fins al moment.
Joves torturades a Patraix
Acusats de crear una agrupació de les Joventuts Marxistes Leninistes i de participar en diverses manifestacions i accions dutes a terme amb motiu del Primer de Maig de 1972, nou joves van ser detingudes en juny d’eixe mateix any per la Guàrdia Civil. Segons consta en l’informe redactat pel Servei d’Informació de la Guàrdia Civil, les encausades —set homes i dues dones— haurien llançat “pedres i còctels Molotov a entitats bancàries” i contra una estàtua del dictador Primo de Rivera, “ferint així els sentiments pàtries i ideològics de la població”; o haurien “agredit agents”.
Entre els detinguts, s’hi trobava Vicent Alminyana, que llavors treballava en una empresa de ciment i acabava d’iniciar la seua activitat política “participant en alguna acció o compartint algun pamflet o revista contra la dictadura”, recorda el seu fill, Ausiàs. A parer seu, la Policia es va llançar a buscar algú “a qui adjudicar la responsabilitat d’uns fets pendents d’esclarir”. De fet, segons va declarar Vicent Alminyana en el seu judici, mitjançant “pressions psicològiques” els agents van obligar-los a acceptar l’autoria d’alguns dels fets dels quals se’ls acusava. Vicent es referia a les “tortures, colps, insults i amenaces” d’almenys quatre agents de la Guàrdia Civil contra els quals ara Ausiàs s’ha querellat. “No sé si tindran recorregut, perquè mai s’ha trencat amb la dictadura i la justícia els protegeix”, lamenta.
Ausiàs Alminyana va compartir la història del seu pare aquest dimecres, en el debat i posterior acte de presentació de les quatre querelles al Centre del Carme de Cultura Contemporània, a València. Hi va participar també Maria Concepción Edo Gil, detinguda en 1973 junt amb deu persones més durant una vaga dels treballadors de Motor Ibérica SA. Van ser acusades de pertànyer al Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de posseir propaganda il·legal. Des del moment de la seua detenció, va sofrir tortures, colps i insults vexatoris pel simple de fet de ser una dona en contra de la dictadura. “M’insultaren dient-me ‘zorra’ o ‘guarra’. Em colpejaren com si fora una pilota i m’amenaçaren amb una pistola en la templa perquè assumira la responsabilitat d’uns fets en els quals no havia participat”, recorda. “Em van dir —continua— que em despullés perquè m’acariciaren els mugrons. Volien descarregar-me corrent elèctric”.
La querella presentada per Concepción Edo assenyala a dos agents de la Policia Nacional espanyola. “Ho faig per mi i per milers de persones que han sofert tortures durant la dictadura. És l’única manera de fer justícia”, assevera Edo
Concepción Edo va haver de ser hospitalitzada durant 20 dies en un hospital de Donosti, després de ser traslladada a la presó de Martutene des d’Iruña. El seu advocat va demanar que la deixaren en llibertat provisional a causa del seu estat de salut, però la van traslladar a la presó de dones de Yeserías, a Madrid, fins que es va celebrar el seu judici en el Tribunal d’Odre Públic (TOP), en desembre de 1974. Va quedar en llibertat a principis de 1975, però les seqüeles de les tortures encara romanen. “Tinc l’úter i la bufeta desplaçades. Patisc d’una incontinència crònica, sempre he hagut de portar compreses. M’han quedat neuràlgies i una necrosis als peus”, exposa.
La querella presentada per Concepción Edo assenyala a dos agents de la Policia Nacional espanyola. “Ho faig per mi i per milers de persones que han sofert tortures durant la dictadura. És l’única manera de fer justícia i que puguem morir en pau”, assevera Edo. El seu objectiu és que s’investiguen els fets que es denuncien i, si encara viuen els querellats, “que arriben a asseure’s en el banc d’acusats”.
El relat de la veritat judicial
Fins ara, els tribunals han arxivat totes les querelles sota els mateixos quatre arguments jurídics que va dictar el Tribunal Suprem en la sentència 101/2012: la llei d’Amnistia, malgrat que el pacte internacional de drets civils i polítics no permet amnistiar els crims del franquisme; el principi de legalitat penal, que diu que en el moment en què van ocórrer els crims del franquisme no existia cap norma que els tipificara, encara que ja estaven vigents els principis de Nuremberg i les convencions de la Haia; la prescripció dels crims, tot i que els crims contra la humanitat no prescriuen mai, segons ordenen diversos organismes internacionals; i les suposades morts de les persones victimàries, malgrat que mai s’ha investigat si hui dia alguns dels querellats encara estan vius. L’advocada del Rogle recorda que la majoria de les querellants no tenen intenció d’empresonar o d’asseure ningú al banc dels acusats. “Es tracta d’aconseguir un relat de la veritat judicial per restaurar el que va passar”, conclou.
Des de Ceaqua subratllen que ara es donen diversos elements que poden suposar un canvi en la deriva de les querelles. En primer lloc, els informes emesos per diferents mecanismes i experts del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i el Consell d’Europa. En segon lloc, els vots particulars de tres magistrats que es posicionaren a favor d’investigar les tortures sofertes per Gerardo Iglesias durant la dictadura franquista. Finalment, tot i que la nova llei de Memòria Democràtica manté intactes els quatre arguments que esgrimeixen els tribunals; Ceaqua considera que “hauria de facilitar, tal com han afirmat els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats que donaren suport a la llei, l’obertura de les causes penals, la investigació judicial i l’enjudiciament dels crims i els criminals franquistes”.
