“200 pessetes i vuit hores de treball. Per un sindicat democràtic obrer i universitari. Pel Dret a Vaga. Solidaritat amb els obrers bilbaïns. Per impedir els acomiadaments en fàbriques i tallers. Per la llibertat i la democràcia”. Aquestes eren les consignes que es podien llegir als pamflets de la manifestació convocada el Primer de Maig de 1967 a València. Entre la cantonada de la Glorieta i el carrer la Pau es respirava cert entusiasme al mateix temps que s’hi aplegaven centenars de persones per començar la manifestació, que transcorreria fins a l’edifici de l’avinguda Oest on hi havia la seu de les Comissions Nacionals Sindicals (CNS), actualment, de titularitat de la Generalitat Valenciana.
Aquell any, la manifestació va estar convocada per unes incipients CCOO, acabades de constituir, i que tot just havien estat il·legalitzades pel règim franquista. A més, van sumar-s’hi sectors com la HOAC, USO, el PCE o les Joventuts Comunistes. “Aquesta és la primera manifestació pública que es produeix en eixe context”, recorda Vicent Álvarez, advocat laboralista i polític valencià detingut en la mateixa manifestació. Així mateix, explica que “vam acudir gent de moltes procedències, era una data significativa i la gent tenia moltes ganes d’expressar reivindicacions i exigir canvis i reformes”.
“Van donar l’ordre de dissoldre i, com no va passar, la policia va carregar. A partir d’eixe moment, van començar a detindre alguns militants significatius o que els identificaven com a significatius”, recorda l’advocat laboralista Vicent Álvarez
Durant el recorregut de la marxa obrera, va produir-se una forta repressió per part de la policia armada. Tal com subratlla Álvarez, la manifestació estava desenvolupant-se amb certa normalitat, “però a l’altura del Poeta Querol, estava l’oficina franquista d’Ibèria, on va col·locar-se una barrera de policia armada, els grisos, que anaven amb porres i gorra”. En aquest sentit, Lucila Aragó, activista per la memòria democràtica i portaveu de la plataforma en suport a la querella argentina contra els crims del franquisme, també destaca el moment d’aquelles protestes quan s’estava plantejant eixir en altres parts de l’estat: “la policia en aquell moment tampoc s’havia enfrontat a manifestacions així”, assevera. Álvarez, a més, recorda els fets amb nitidesa: “Van donar l’ordre de dissoldre i, com no va passar, la policia va carregar. A partir d’eixe moment, van començar a detindre alguns militants significatius o que els identificaven com a significatius”.
Aquells enfrontaments, segons assenyalen les entitats memorialistes, van comportar un total de 23 detencions, de les quals, tretze persones van ser processades pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) –en funcionament des del 1963– i, a més, cinc d’elles, foren doblement jutjades i condemnades pels mateixos fets en un Consell de Guerra: Juan Montalban, Joan Castejón, Francisco Ventura, Salvador Ayala i Antonio Sanchis. En aquest sentit, Aragó aclareix que per les característiques de la manifestació, el règim va voler donar exemple i per això “foren condemnats pel Consell Militar”. A més, sentencia rotundament que la majoria d’ells foren “brutalment torturats en dependències policials per la Brigada Político Social (BPS) i la Policia Armada”. Per la seva banda, Álvarez, qui fou testimoni directe perquè va ser detingut, corrobora els fets: “A mi em tingueren incomunicat tres dies i vaig poder comprovar que havien comès molts maltractaments: nas trencat, hematomes en tot el cos, ferides en el cos, els havien maltractat, volien venjança perquè se’ls havia escapat la situació de les mans, no s’ho esperaven”, reflexiona, qui encara guarda en la memòria una frase d’un funcionari policial: “Como usted, siendo tan valencianista, se ha acercado a las masas obreras?”. I li va respondre: “por eso mismo!”
Reparar el dolor de les víctimes mig segle després
Cinquanta-cinc anys després dels fets de l’1 de Maig, des de l’associació Acció Ciutadana Contra la Impunitat del Franquisme, anuncien la presentació de sis querelles per tortures als tribunals valencians. Quatre de les persones que s’hi inclouen foren jutjades i condemnades en el Consell de Guerra. Des de l’associació –plataforma en suport a la querella argentina– porten des de 2018 promovent querelles en els tribunals valencians de casos de tortures i desaparicions forçoses “que considerem que demostren que la repressió durant el franquisme es va fer sistemàticament amb agressions i que representen crims de lesa humanitat per la dimensió que tingueren: tractar d’eliminar de totes les maneres possibles l’oposició i la dissidència al règim”, raona Aragó. Així mateix, remarca que aquestes querelles tenen com a objecte contribuir i aconseguir que es faja efectiu el dret de les víctimes a la veritat, justícia i reparació, tal com estableixen les Nacions Unides.
L’advocada de la cooperativa El Rogle i una de les redactores de les sis querelles presentades, Aràdia Ruiz, puntualitza que són per tortures en un context de lesa humanitat, remarcant que el context és important perquè dona sentit
L’advocada de la cooperativa El Rogle i una de les redactores de les sis querelles presentades, Aràdia Ruiz, puntualitza que són per tortures en un context de lesa humanitat, remarcant que el context és important perquè dona sentit. “La justícia espanyola tendeix a arxivar querelles del franquisme perquè entenen que ja estan prescrites, perquè les analitzen com a crims individuals, és a dir, no ho fan dins d’un context de crims de lesa humanitat. Si ho feren així, no podrien al·legar la prescripció perquè els crims de lesa humanitat mai prescriuen, atenent l’acord internacional. Aleshores, com volen evitar fer aquesta definició dels crims del franquisme, els individualitzen com si foren crims individuals” matisa Ruiz, qui posa com exemple casos com el de Paterna, on “hi ha fosses amb més de 200 afusellats, amb saques d’una cinquantena d’afusellats per dia i ho estan considerant com si foren casos individualitzats”.
En aquest sentit, detalla els quatre arguments jurídics que alega el Tribunal Suprem –a tenor de la sentència 101/2012– per “entrebancar” judicialment les querelles: llei d’Amnistia, principi de legalitat, prescripció dels crims i mort de les persones victimàries. “Com ja tenim els quatre arguments clars, pels quals ja sabem com ens ho van a intentar tombar, la querella bàsicament té quatre punts en els fonaments jurídics que van rebaten cadascun d’aquests arguments, tenint en conte tot l’argumentari dels mecanismes del dret internacional i la doctrina”, detalla la lletrada. Tot i així, exposa que el principal objectiu que tenen les víctimes del franquisme avui en dia, no es asseure a una persona en la banqueta, “el que necessiten és un relat de la veritat judicial, és a dir, que hi haja una instrucció que conte el que va passar, que n’estraguen més informació. El relat de la veritat és molt reparador”, conclou.
Homenatge i reconeixement públic
Aquest divendres 13 de Maig, en la plaça Nàpols i Sicília, l’associació Acció Ciutadana Contra la Impunitat del Franquisme i Comissions Obreres, amb el suport d’una vintena d’entitats socials, sindicals, partits polítics i administracions públiques han organitzat un homenatge per a reconèixer les víctimes represaliades pel franquisme i acompanyar les querellants a València. “Volem que siga un homenatge que els hi rendim la gent i les organitzacions que estem en aquesta batalla per la lluita pels drets de les víctimes del franquisme, i que reconeguem que gràcies a ells avui tenim llibertats i els acompanyem en el moment de presentar les querelles”, postil·la Aragó. Per a Álvarez, aquest acte és important perquè després d’aquesta història, “vaig decidir ser advocat laboralista i defensor en el tribunal de justícia. En este tipus de querelles contra la policia i els tribunals, hi ha un objectiu hipotètic de jutjar-los, però malgrat puga ser difícil i remot, es tracta de forçar canvis legislatius que restableixquen la dignitat de les persones víctimes de les tortures i d’alguna forma la justícia, perquè s’ha d’aclarir la veritat” sentencia.
Francisco Ventura, fou un dels treballadors represaliats que ara s’ha querellat. “Ens van jutjar en el Tribunal d’Ordre Públic i ens feren un Consell de Guerra. Vaig estar uns anys en València en la Model, i després ja ens van dividir, per un costat i per l’altre, que és el que feien els franquistes per a què les famílies no estiguessin a prop i pogueren visitar-nos”. Ventura, militant de les incipients CCOO, va estar quasi quatre anys detingut. “En comissaria em va pegar una genollada un gris i em vaig tirar quasi un mes sense poder caminar, tenia els ossos de la cadera fatal, anava coixejant d’un peu i em van colpejar l’altre per a què no poguera caminar. Tortures a manta”, relata a la Directa en una conversa telefònica. En la conversa l’acompanya la seva parella Ana Almagro: “Ens vam conèixer quan va eixir de la presó. Va estar en presó per demanar una jornada laboral de huit hores, per demanar drets laborals i per demanar democràcia. Jo pertanyia a les Joventuts Comunistes i al moviment democràtic de dones, i era molt jove quan ens vam conèixer en la nostra fase militant”, recorda. Almagro explica el procés de repressió que també van viure ja casats, amb fills i tot: “vivíem en un barri obrer en el parc Alcosa, i venia la Guàrdia Civil per fotos, que jo sempre els deia que vagen vostès a la presó, que allí teniu fotos de tots els colors. Venien a amedrantar-nos i fer-nos patir, era continua la persecució, i ells estaven a la presó per demanar el que avui ens sembla normal”, recorda amb ràbia.
“Recordo molt les mares, perquè vaig parlar amb moltes que han mort i mai ho van contar públicament, però ho tenien a cos”, explica l’Ana Almagro, que militava a les Joventuts Comunitats i al moviment de dones
Per a Ventura, l’acte és emotiu perquè el fa retrobar-se amb companys que no veu des del 1967. “Aquestes històries s’han d’explicar a tot el poble. Franco té milers de morts a les seues esquenes. I la fam que ens van fer passar!!! Ma mare estava treballant com podia per enviar-li diners a mon pare, que també va estar més de huit anys a la presó per ser republicà”. Almagro també conclou amb una reflexió: “les mares i les dones de persones com en Paco [Francisco Ventura], han patit doblement la persecució. Primer s’emportaren el seu home, que va estar huit anys en presó [a Santiago de Compostela] per ser republicà a Còrdova. Paco va conèixer a son pare quan tenia 8 anys. I ella va patir eixe dolor perquè era impossible per a una dona d’un camperol viatjar tan lluny, i després va tornar a viure-ho aquí a València quan van detindre el seu fill. El patiment de totes les mares que han patit la repressió. Ací tenim Paterna, eixes mares ho han patit doblement. Jo me’n recordo molt d’elles, perquè vaig parlar amb moltes que no ho han pogut fer, han mort i mai ho han contat públicament, però ho tenien a cos”.
