Enguany se celebrava el 20è aniversari del festival més gran de la ciutat de Barcelona, el Primavera Sound (PS), enmig de més polèmiques que mai. Xarxes socials i periòdics es feien ressò de les cues per entrar i consumir beguda, els errors de l’app que havia d’utilitzar-se per a accedir al recinte, o la manca de personal i organització després de dos anys preparant l’esperat festival. Però hi ha problemes més enllà dels logístics: un model d’oci que continua fomentant l’impacte del turisme més destructiu i de borratxera o les dubtoses condicions laborals que van des de la subcontractació de seguretat amb baixos salaris a les barres a càrrec de persones portades de Portugal amb jornades extenuants. A més, els tentacles aquest conglomerat cultural que és la marca Primavera, s’expandeixen a través del món i el festival se celebra ja en cinc ciutats a part de Barcelona.
Alguns dels problemes comentats podíem sentir-los l’altre dia en Vosté Primer, el programa diari de Marc Giró a RAC1. Aquest compta amb la col·laboració d’Isa Calderón, famosa per l’èxit del magazín Deforme Semanal, recent premi Ondas i flamant fitxatge estrella de Ràdio Primavera Sound, la branca radiofònica de la marca Primavera. A mesura que succeïen les crítiques al festival per la mala gestió o el patrocini de criptomonedes, el riure nerviós de la Isa sonava com un intent de tapar un silenci. Un silenci produït pel segrest cultural que està duent a terme la marca PS i que suposa que cada cop més i més, qualsevol iniciativa del món de la cultura de Barcelona ha de passar pel filtre tendent al monopoli d’aquesta empresa. Que per cert, ja és en mans d’un fons d’inversió de risc propietat del multimilionari estatunidenc Ronald Burkle.
El que suposa el treball del Primavera Sound en l’última dècada és l’absorció de protestes socials i moviments culturals fins a convertir-los en estètica, mercaderia vendible i empaquetada
Fa unes setmanes es viralitzaven diversos articles sobre el tema, un dels quals el signa Ted Gioia, un dels musicòlegs més importants del moment. En aquest text parla de la inexistència d’un underground i alternativa a l’escena oficial, així com del monopoli cultural cada vegada més extensiu de grans discogràfiques i productores de cinema i entreteniment. Més enllà de l’obvi problema que suposa l’aglomeració corporativa que representen empreses com Live Nation, Disney, Tencent o Meta, hi ha una altra qüestió: com se’ns està negant la possibilitat de construir models alternatius i crítics al capitalisme de plataforma i la precarització vital que cada cop ens ofega més i més.
El que suposa el treball del PS en l’última dècada és això: l’absorció de protestes socials i moviments culturals fins a convertir-los en estètica, mercaderia vendible i empaquetada. No ens emportem a engany, clar que és genial que un macrofestival adopti mesures exigides per la lluita feminista, siguin els punts liles o l’equitat de gènere en el planter d’artistes. Però quan això es fa en un lloc ple de marques corporatives i que et convida a invertir en NFT, no puc deixar de pensar que les intencions són, com a mínim, espúries. I clar que és meravellós que arribin al corrent majoritari idees o discursos amb consciència social, feministes o obertament antifeixistes com les que podem escoltar en o Oye Polo en moltes de les xerrades del Primavera Pro (la sèrie d’encontres afavorides pel CCCB).
El creixement de la marca Primavera Sound porta amb si la privatització de l’espai públic i la monopolització del teixit cultural de la ciutat
Tanmateix, quan tot aquest discurs ve precedit del patrocini de Seat i té exclusivitat amb Spotify, totes dues empreses que mai han posat els drets laborals com a prioritat, com a mínim la cosa trontolla una mica. O fins i tot crea una dissonància semblant a la cagada aquesta del mural –tot imitant la pintada del mur de Berlín– de Colau fent-se un petó amb Ayuso que es va exhibir el primer cap de setmana al recinte del Fòrum. El segon cap de setmana, la imatge va ser substituïda per una que era més inofensiva, la de Guardiola i Mourinho fent el mateix, però aleshores ja havien instrumentalitzat la sexualitat fent-la passar per un acudit canallita per a tapar les vergonyes polítiques i administratives. Aquest és el nivell i crec que ja no cal explicar-li a ningú com funciona el purplewashing o el pinkwashing, així i tot, el problema del segrest cultural va més enllà. No es tracta que una gigacorporació que té pràctiques dubtoses amb treballadors es netegi la cara amb banderes arcs de Sant Martí.
La qüestió és com, a cop de talonari (i de subvencions públiques, tot sigui dit), aprofitant la falta d’estructures alternatives, la privatització del ciberespai pels gegants de Sillicon Valley i la precarització del sector cultural, corporacions internacionals com el Primavera es dediquin a comprar iniciatives amb potencial transformador i crític. Ha succeït amb programes com La Internacional o Bunyol TV, entre d’altres, doblegant així tota possibilitat de crítica al fet que, com a treballadors culturals, no poden mossegar la mà que els dona a menjar. Fa anys, el periodista Nando Cruz ja feia una crítica llarga en una sèrie de polèmics articles al model que suposava aquest festival. Però la cosa no ha fet més que créixer des de llavors, i molt poca gent pot permetre’s fer grans crítiques cap aquests conglomerats culturals, perquè la tendència és l’acumulació monopolística en aquests àmbits, especialment amb la digitalització de la feina. Com desenvolupar una crítica cap a la precarització de la vida dels agents culturals fora dels grans mitjans?
En un model de negoci que tot ho atrapa, les veus dissidents que apareixen sota la bandera del Primavera Sound acaben sent una altra mercaderia més
Si tot el teixit cultural actual depèn econòmicament de la mesquina economia de l’atenció creada per les xarxes socials, o directament d’aspirar o cobrar el xec del PS per poder pagar la pujada del preu del lloguer, la possibilitat que emetin una crítica a un festival i el model econòmic que promulga desapareix totalment. Perquè les treballadores han de menjar. I per desgràcia encara estem lluny de construir sindicats que protegeixin creadors de contingut o al sector artístic o periodístic, que segueix la tendència individualista. El creixement de la marca Primavera porta amb si la privatització de l’espai públic i la monopolització del teixit cultural de la ciutat, com hem vist durant una setmana en la qual les sales més importants de la ciutat acollien únicament concerts pertanyents al festival.
En un model de negoci que tot ho atrapa, les veus dissidents que apareixen sota la bandera del Primavera acaben sent una altra mercaderia més. No és que aquest sigui un problema nou, el capitalisme porta absorbent la dissidència des de sempre, però que siguem capaces de construir un espai autònom on poder criticar les pràctiques qüestionables d’aquestes corporacions és ara més urgent que mai. I no, no cal necessàriament abandonar ni renegar de l’altaveu que suposa el Primavera, que ha servit per a eixamplar els límits del discurs majoritari, visibilitzar unes certes lluites o per a acollir (sense deixar-li gaire espai, això sí) la iniciativa de la ILP per la regularització. Però paral·lelament, necessitem més Smac!, més ràdios lliures, més infraestructures culturals fora del circuit oficial que no depenguin econòmicament d’ell, que puguin desenvolupar-se sent crítiques sense por de perdre la seva independència. Perquè “indie”, l’etiqueta que tant li agrada al Primavera, és independent. I no pots ser independent mentre el teu treball estigui lligat a les marques que el patrocinen.
