Era finals de juny perquè havíem acabat l’escola i era el vespre just abans de la nit de Sant Joan perquè hi havia molta llum. I llavors, una nena amb un ris molt ros que duia un carro ple de rocs que feia catacric-catacroc va passar rabent pel carrer major i ho va fer tan de pressa que no la va veure ningú excepte jo. I ho sé perquè jo vaig veure-la a ella i vaig veure els ulls de la gent del carrer i eren uns ulls que no havien vist res.
I ho sé perquè havia agafat un tamboret i havia tret el cap per la finestra. I és que jo tenia les cames curtes i sempre m’havia de posar un tamboret per arribar als llocs. I tots em deien Albertet camacurt quan pujava al tamboret, però a mi m’era igual perquè potser les meves cames curtes no servien per arribar a la finestra, però eren unes cames àgils, amb uns pèls suaus i, a vegades, tenien ferides amb crosta que es podia arrencar, i m’encantava arrencar la crosta.
I la vaig veure, des del tamboret la vaig veure. Corria tan de pressa i feia tant d’enrenou amb tots aquells rocs, catacric-catacroc, que vaig pensar que amb aquella pressa i aquell soroll només podia estar anant a fer una cosa: la foguera. I jo em moria de ganes de veure la foguera! I quan vaig demanar a la mama i al papa de baixar a la plaça a veure-la i em van dir que sí, vaig sortir disparat escales avall. Un esglaó rere l’altre, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cent en cent, perquè ja sabia contar fins a cent!
I en arribar a la plaça, se’m va parar el cor. Hi havia una foguera altíssima. I rere la foguera, una lluna grossa i plena. I entre flama i lluna, la nena del ris ros amb el carro ple de rocs que feia catacric-catacroc. Era la nena amb els rínxols més llargs que havia vist mai. Portava un tros de panxa una mica enlaire, i tenia una panxa i un melic rodons com una pruna. Una panxa de pruna. I unes mans robustes per agafar rocs i llenya. I unes ulleres que tenien la forma del cul d’un got petit. I ens vam fer bons amics perquè va venir a jugar amb mi i em va dir que es deia Gina, i jo li vaig dir que jo em deia Albertet-camacurt i ella em va dir que volia ser la Gina-ris-ros-catacric-catacroc. I així va ser.
I la Gina-ris-ros-catacric-catacroc em va abraçar i em va donar la mà i em va mirar i em va dir: “Albertet-camacurt, no vull tornar a casa”. I jo li vaig dir que ens podíem escapar. Que viatjaríem pel cel, que aquella nit soparíem nata i mores i que li deixaria la meva bicicleta, i que ella em podria ensenyar a fer trampes a la xarranca
Aquella nit, la Gina em va ensenyar a saltar la foguera perquè era la millor saltadora de fogueres de totes les saltadores de fogueres de la plaça. I l’endemà –quina sort!–, la mama va perdre una moneda del portamonedes i jo la vaig trobar i vaig anar a buscar la Gina-ris-ros-catacric-catacroc. La vaig veure fent cua a la paradeta de gelats de la fira. Em va deixar colar i amb la seva monedeta i amb la meva monedeta vam comprar un gelat de llimona groga com els seus rínxols i un de xocolata.
Després, mig de puntetes, ens van deixar pujar a la roda. Era tan grossa… Era grossíssima! Era una roda que feia un catacric-catacroc com el catacric-catacroc de milers de rocs junts. I nosaltres érem minúsculs, un puntet de pols. Ens vam enlairar cap al cel, just a tocar de les estrelles, i allà enmig vaig mirar la galta tova de la Gina i crec que li vaig fer un petó. Un petó d’amor. Dels petons d’amor que es fan els amics que s’estimen. Dels amics que ho seran per sempre. Perquè jo ho sabia, que seríem amics per sempre més. Perquè el cor em bategava d’una manera especial: em bategava fort i carnós i content. Era un cor fent-se amic d’un altre cor.
I la Gina-ris-ros-catacric-catacroc em va abraçar i em va donar la mà i em va mirar i em va dir: “Albertet-camacurt, no vull tornar a casa”. I jo li vaig dir que ens podíem escapar. Que viatjaríem pel cel, que aquella nit soparíem nata i mores i que li deixaria la meva bicicleta, i que ella em podria ensenyar a fer trampes a la xarranca. I la vaig mirar, i li vaig dir que tenia moltes pigues. I ella em va dir que sabia on podíem robar cireres. I l’endemà vam tornar a quedar. I l’altre. I l’endemà de l’altre. I no vam deixar de veure’ns mai més. Vam créixer junts: ella va veure com es van allargar les meves cames curtes i jo com se li van caragolar i descaragolar els rínxols. I em va arrencar les crostes i jo li vaig arrencar a ella.
I un dia, la panxa de pruna de la Gina es va convertir en una panxa grossa de lluna. De lluna plena. I a dins, hi va créixer un cigró. I jo, cada nit, mirava la panxa camallarga que dormia al meu costat i pensava que potser, allà, algun dia també hi veuria créixer una llavor. I que cigró-catacric-catacroc i llavor-camallarga-camacurta podrien arrencar-se les crostes tota la vida.
Com ho fèiem la Gina i jo.
