El noi carrega una motxilla i una ampolla d’aigua. No portava gaire cosa més quan travessava el desert del Sahel en el seu camí a Europa des del Camerun. El sol bada les pedres i encara són dos quarts d’onze del matí. Travessa la carretera sense gaire trànsit, salta la barana i s’endinsa en olivars que envolten el que queda del camp de Mória, a l’illa grega de Lesbos. “És l’única manera que tenim d’anar a comprar aigua i menjar. La policia no ens deixa sortir de la carretera a Mória”, explica mentre esquiva els tolls caminant sobre taulons.
Les dues carreteres que comuniquen Mitilene, la capital de Lesbos, amb el que queda del camp de refugiats més gran de la Unió Europea estan tallades per la policia des de dimarts a la nit, quan van començar els incendis. A mesura que empitjoren les condicions de les més de 13.000 persones que, com es presenta Abdou, ara són també sensesostre, les institucions augmenten el perímetre al qual, oficialment, tampoc té accés la premsa. En un primer control policial, diversos agents barren el pas. En un segon, una vintena de soldats i una desena de policies vigilen plantats rere dos autobusos travessats a la via. Això ho veuré més tard, des de l’altre costat, on no hauria pogut arribar si no hagués estat per Françoise Unzú. Aquest noi de 25 anys, segons relata, va ser obligat a fer la guerra a l’oest del seu país, té una arracada a l’orella dreta i una necessitat imperiosa de verbalitzar les injustícies que ha viscut durant els tretze mesos que porta atrapat a l’illa de Lesbos.
Per a alguns refugiats, sobreviure aquests dies ha tornat a ser una qüestió de clandestinitat: saber com moure’s per la muntanya, com racionar l’aigua i els aliments, cridar poc l’atenció per no acabar tenint problemes amb la policia o amb altres refugiats
“Vaig fer l’entrevista per demanar asil fa més d’un any i encara no m’han contestat. I la següent cita la tinc el juny de 2021. La Unió Europea ha de treure’ns d’aquí, hi ha gent que porta tres anys”, relata mentre un treballador d’una fàbrica al costat de la qual passem ens mira insidiosament mentre truca per telèfon. Avancem més de pressa quan tres homes apareixen zigzaguejant muntanya avall. Inicialment, desconfien. Saben que hi ha grups de grecs xenòfobs i d’extrema dreta impedint que veïns i activistes puguin auxiliar les persones refugiades. Quan els afganesos veuen que Françoise és negre, deixen de témer i ens expliquen el que ja sabem: “Portem dos dies dormint al carrer, sense menjar ni aigua. I l’única manera d’aconseguir-los és per aquí”.
Per a alguns refugiats, sobreviure aquests dies ha tornat a ser una qüestió de clandestinitat: saber com moure’s per la muntanya, com racionar l’aigua i els aliments, cridar poc l’atenció per no acabar tenint problemes amb la policia o amb altres refugiats… Des d’un punt elevat, contemplem un petit reguer de punts movent-se per les muntanyes. De nou, la fugida.
Un home ens recrimina des de la seva moto que estiguem en una propietat privada. Una mica més endavant, ens trobem amb un jove de Gàmbia ajupit en una volta del camí, que està emplenant en un rierol ampolles d’aigua que ha recollit de les escombraries. Al seu costat passa un congolès carregant un bidó al cap. És l’única manera que tenen de poder dutxar-se, a Grècia, a la Unió Europea.
Si no hagués estat pel paper d’ONG com la basca Zaporeak, que ha gairebé duplicat el nombre de racions de menjar repartides al dia, més de 3.000, la crisi humanitària a la qual assistim seria substancialment pitjor.
Després d’una hora pujant i baixant vessants, arribem a la carretera on porten dos dies tirades milers de persones. Exactament a 200 metres d’on està el control policial pel qual no hem pogut accedir directament. Aquí, el més preuat és una ombra, per la qual cosa els baixos de camions, els túnels i els arbres s’han convertit en les seves noves tendes de campanya. I els aparcaments dels dos supermercats on milers de famílies es van haver de deixar bona part dels seus estalvis durant aquests mesos –o fins i tot anys– d’espera a Mória, en el seu nou camp de refugiats.
“Per què han tancat els supermercats? Per què?”. Hi ha molta ràbia entre els desplaçats per l’incendi. Una ràbia que ja resultava evident al camp de Mória i que aquest abandó institucional fa incontenible. Abans, per menjar, havien de fer interminables cues per recollir unes safates de servei d’àpats que, com hem constatat, resultaven bastant incomestibles. Per aquest motiu, molts es gastaven en aquests dos supermercats els estalvis que els quedaven, els pocs diners que els poguessin enviar familiars o els 90 euros que els ingressa mensualment l’Alt Comissionat per als Refugiats de les Nacions Unides en una targeta de MasterCard –per descomptat, amb els seus respectius logos. Si alguna cosa no faltava a Mória, eren els logos estampats en cada lona, motxilla, samarreta… reduïts ara a cendres. Una de les queixes de la població local de Lesbos és que la gran beneficiària econòmicament de l’arribada dels refugiats ha estat la cadena alemanya Lidl, mentre que bona part dels seus comerços locals han fet fallida per la crisi econòmica que continua assolant Grècia.
Així que quan dijous a la tarda aquests dos centres comercials van tancar les seves portes, la sensació que es va estendre va ser, una vegada més, la de vexació i aïllament total. Que ens sobrevolés a baixa altura un helicòpter militar de doble hèlix, a persones que han fugit en molts casos de la guerra, no hi va ajudar.
Houda sosté un extrem de la manta en una de les estaques clavades a la llengua de gespa que flanqueja la carretera. El seu marit la va tibant, construint així una petita carpa per protegir del sol els seus quatre fills: el més petit, de tan sols divuit dies. La mare, de 33 anys, m’assenyala el ventre: encara s’està recuperant de la cesària. El nounat, embolicat en una manta taronja lligada amb un cordó, passa dels braços d’un germà a l’altre. Continuen sent una família preciosa de Síria, encara que els petits portin dos dies menjant tomàquets crus a mossegades. Com ara. Sorprèn la perícia desenvolupada per una nena de cinc anys perquè no li caiguin dolls de suc per les mans.
Desenes de persones s’amunteguen en un túnel que desemboca a la platja, des de la qual contemplem la costa turca d’on van partir tots ells en pastera: a tan sols setze quilòmetres de separació i tones de dolor
En aquest moment, unes furgonetes d’un servei d’àpats local obre les portes i comença el repartiment de les reconegudes carmanyoles, amb el respectiu logo de la Unió Europea. I paquets d’ampolles d’aigua. Són els mateixos refugiats els que organitzen el repartiment. La congolesa Patricia avança amb un carretó del supermercat que ha omplert d’aigua, tomàquets i ous. “Anem a un lloc una mica apartat”, ens adverteix. Desenes de persones s’amunteguen en un túnel que desemboca a la platja, des de la qual contemplem la costa turca d’on van partir tots ells en pastera: a tan sols setze quilòmetres de separació i tones de dolor. Per això molts d’ells no volen parlar, perquè ja s’han vist forçats a contar una vegada i una altra les seves vides, intimitats i gestes pea arribar fins aquí en les sengles entrevistes amb institucions i ONG. I la vida continua anant sempre a pitjor.
“Per què t’hauria de contar el meu sofriment? Per al deler del món sense que ningú hi faci res? No hi ha paraules per descriure el dolor de tots aquests anys. Aquí ens tracten pitjor que als animals. Tothom ho sap. Per què repetir-ho per a gent que aquesta nit tindrà on dormir i què menjar?”, m’etziba Sandrine, una camerunesa de 25 anys amb la fúria saltant-li dels ulls. No vol ser gravada en vídeo, però sí que se sàpiga el perquè.
François m’acompanya mentre continua contant la seva història. “D’aquí només en surt qui té advocat. Jo no n’he tingut en cap moment i fa un any que vaig fer l’entrevista d’asil”. I em mostra els seus papers: els que els volen clandestins els anomenen ‘sensepapers’, tot i que ningú es mou amb tants documents com ells. La seva sol·licitud d’asil està en grec, així que no sap si el que ell va signar, sense possibilitat de tenir una còpia en francès o que algú li ho traduís, són realment les raons que ell al·lega. Fonamentalment, que no vol veure’s forçat a matar en una guerra per a la qual va ser reclutat forçosament durant tres anys.
Quan arribem a l’aparcament del supermercat Lidl, altres refugiats havien agafat part de la plaça d’aparcament, delimitada amb pintura a terra, que François compartia amb dos camerunesos més. Era qüestió de 40 centímetres, els que marquen la diferència entre tenir un sostre o no, encara que sigui una tela plàstica semitransparent. La discussió va acabar en concòrdia, amb la retirada a la seva posició inicial del pare de família de l’Afganistan.
Un matrimoni amb aspecte ancià però que no supera els 50 anys, recull al costat dels seus fills totes les escombraries acumulades a les papereres: “Dormim aquí. Totes aquestes restes de menjar són un perill per la COVID-19”, explica el pare. Els riures dels nens i nenes jugant en aquesta espècie de pati escolar resulten tan discordants amb l’ambient com la certesa que, malgrat tot, són els últims que s’apaguen. Quan deixen de sentir-se és que ja només queda terra erma enrere. Com la que van deixar darrere seu moltes d’aquestes famílies a Síria, el Iemen, l’Afganistan… En el camí de tornada, a mesura que es pon el sol, els pares i mares se m’acosten per tornar a ensenyar-me ferides, picades i inflors en els petits cossos dels seus fills. Busquen metges. Els dirigim a l’aparcament del Lidl, nou centre neuràlgic de les seves vides. Però, sobretot, necessiten informació.
“Vostè sap on se les emporten?”, em pregunta un home assenyalant les dones que són pujades a un autobús. És el nou grup de població que està sent evacuat: després dels menors no acompanyats i les mares monomarentales, ha arribat el torn de les dones que viatgen soles. No saben on van: si a un centre a l’illa, a Atenes o a un altre país europeu. La Marea tampoc ha pogut confirmar aquest extrem.
L’ecosistema mediàtic que sol construir-se al voltant d’aquesta mena de crisi comença a florir, amb un retard de 24 hores per les limitacions imposades per la pandèmia de coronavirus
L’ecosistema mediàtic que sol construir-se al voltant d’aquesta mena de crisi comença a florir, amb un retard de 24 hores per les limitacions imposades per la pandèmia de coronavirus. Per viatjar a Grècia fa falta una prova de PCR negativa, la qual cosa està retardant l’arribada de mitjans internacionals. Així i tot, hi ha les agències, que ara graven com una delegació de membres de l’Europarlament i del Parlament hel·lè de Syriza avança per la carretera. Nens i nenes s’acosten als polítics, que els saluden i escolten encara que no puguin entendre’s per la diferència d’idiomes. Un periodista local insta els representants que facin tot el possible perquè les institucions locals i nacionals, governades per la dreta, treguin aquestes persones d’aquí i els donin condicions dignes, mentre un grup de camerunesos se m’acosta per preguntar-me qui són.
No saber constantment, que les institucions d’un estat de dret donin per descomptat que no han d’informar-te sobre les qüestions que t’afecten de la manera més transcendental, que per no tenir no tinguis ni a qui preguntar, és una de les violències més quotidianes, constants i desestabilitzadores que sofreixen des de 2015 les persones bandejades a Mória.
*Article publicat originalment a ‘La Marea‘, dins la sèrie “Especial des de Lesbos”
