Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un jubilat de la Safor porta dos anys a l'espera de judici acusat per un policia d'agredir-lo en un desnonament

Hui fa dos anys, Oliva (la Safor) va viure un desnonament que va comptar amb l'actuació de la policia local i la Guàrdia Civil, les conseqüències del qual arriben avui. Les activistes pel dret a l'habitatge no van poder evitar que Bankia expulsés una família amb quatre menors i, a més de rebre cops, Joan Cogollos, mestre jubilat i una de les cares més visibles de la PAH Safor-Valldigna, va rebre una denúncia d'un agent de la policia local que l'acusa d'un delicte d’atemptat contra l’autoritat. El judici encara no té data però l'acusat s'ha negat a pactar una sentència amb una pena menor, tal com li va oferir el jutge el 3 de setembre passat

El 14 de setembre de 2018 es va executar el desnonament a Oliva que ha derivat en el processament de Joan Cogollos / Arxiu

Era un divendres de setembre qualsevol a la costanera localitat d’Oliva (la Safor). El barri de Pinet es despertava amb la monotonia de sempre, gent que passeja i se saluda pels carrerons d’aquest antic barri de costeres i cases blanques. Era un dia normal excepte per a la família del número 16 del carrer Aurora. Dins d’aquella casa de dues plantes tot eren tràfecs amunt i avall. Es debatia entre empaquetar-ho tot o tornar-ho a deixar on estava. Bankia els havia enviat una ordre de desnonament que s’executava eixe mateix dia, tot i que abans l’ajuntament havia tractat de comprar-li la casa al banc. S’havien esgotat totes les opcions i només en quedava una: que les persones que lluiten contra els desnonaments a la comarca de la Safor-Valldigna, l’aturaren. L’actuació policial va aconseguir executar l’ordre.

El regust amarg d’aquell dia ha acompanyat les activistes fins ara. Mesos després d’aquell desnonament, abans d’acabar l’any 2018, Joan Cogollos, mestre jubilat de 73 anys, activista conegut a la comarca i una de les cares més visibles de la PAH Safor-Valldigna, va rebre una denúncia d’un agent de la policia local d’Oliva per un suposat delicte d’atemptat contra l’autoritat. L’escrit de la denúncia diu exactament que l’activista va “abalançar” l’agent contra la paret, produint-li danys a la seva espatlla i uniforme. “Aquell dia vam viure una situació d’extrema violència, totes les que hi vam ser encara tenim eixa sensació al cos i cap explicació de per què va ser tan exagerada”, recorda Cogollos a la Directa, “l’únic que vaig ser capaç de fer, si se’m vol acusar de plantar cara a la policia aquell dia, va ser mirar als ulls a un agent i dir-li que ja estava bé. En tot moment, jo vaig estar demanant diàleg i no vaig tindre contacte físic amb cap agent”, assegura.

“L’únic que vaig ser capaç de fer, si se’m vol acusar de plantar cara a la policia aquell dia, va ser mirar als ulls a un agent i dir-li que ja estava bé. En tot moment, jo vaig estar demanant diàleg i no vaig tindre contacte físic amb cap agent”, recorda Cogollos

Fiscalia demana una condemna d’un any i mig de presó i un multa de 600 euros. Tant la PAH comarcal com la de València s’han bolcat en donar-li suport emocional i legal. Així mateix, s’ha iniciat una campanya de suport sota els lemes “Jo també sóc Joan” i “Stop Repressió, Stop Llei Mordassa”, a la que s’han sumat, a 14 de setembre, unes 293 persones a títol individual i més de 30 moviments socials, sindicats i partits del País Valencià i de l’Estat espanyol. Amb tot, s’ha fet molt visible el seu cas. Cogollos se sent afortunat: “Jo he tingut eixa sort i em sap mal perquè hi ha molts casos que passen desapercebuts, per això, seguiré difonent la situació de totes eixes persones, el patiment que viuen totes elles. La meua finalitat és fer-lo visible per poder actuar amb cures i animar la gent a lluitar juntes contra eixa maquinària”.

El passat 3 de setembre Cogollos va ser citat pel jutge, que va oferir-li l’opció d’establir una sentència de conformitat amb el denunciant, que comporta reconèixer-se culpable, amb una rebaixa de pena, i així evitar el judici. “La meua advocada i jo vam decidir no presentar-nos i enviar un escrit que ho justificara”, explica l’activista. Encara no hi ha data per al judici i Cogollos està molt tranquil: “no estic neguitós, sé que no he fet res i no tinc res en la consciència que no em permeta dormir, per això no pense declarar-me culpable”, sentencia.

Cogollos afirma que és la primera vegada que té un judici: “passe el que passe, jo ja he guanyat. El suport que he rebut, el ressò que s’ha fet sobre el que és la repressió i com és que està a l’ordre del dia… hem obert moltes consciències |Paula Duran

Cogollos afirma que és la primera vegada que té un judici: “passe el que passe, jo ja he guanyat. El suport que he rebut, el ressò que s’ha fet sobre el que és la repressió i com és que està a l’ordre del dia… hem obert moltes consciències, molta gent ha entés el que està passant al seu voltant, el patiment de les persones per ser pobres i per tindre la repressió voltant-les. Si açò ha servit per posar un granet més en aquesta lluita col·lectiva, que pateixen tantes i tantes persones invisibles, ja estic content”.

 

Crònica d’una actuació policial

El 14 de setembre de 2018, membres de la PAH, de col·lectius anticapitalistes de la comarca i activistes de la comunitat gitana es donaren cita al número 16 del carrer Aurora. Hi arribaren una hora abans de la que indicava l’ordre judicial, perquè precisament feia uns mesos anaren a aturar un altre desnonament al mateix barri, la Guàrdia Civil ja havia fet barrera humana i els impedia l’accés al carrer i a la porta de l’immoble amenaçat. Quan arribaren al carrer Aurora, a una de les entrades del curt carreró ja hi havia policia local i tres guàrdies civils d’incògnit.

Durant aquella hora d’espera, a les portes de la casa, les activistes pogueren intercanviar unes paraules amb les familiars. La majoria no es coneixien, no s’havien vist mai, però totes hi eren decidides a defensar el mateix, el dret a l’habitatge. Allà també hi havia Joan Cogollos, qui tractava de calmar i animar les familiars, donant-los un mínim d’esperança. Era la primera ordre de desnonament, encara es podia maniobrar, els últims dos desnonaments al barri s’havien aconseguit aturar, almenys durant un temps.

Aquell immoble duia abandonat molts anys quan hi entraren a viure i d’allò ja feia sis anys. Eren huit persones, quatre, menors. L’habitatge no es trobava en les millors condicions però tot i així, s’havien apanyat per fer-ho sa casa. Encara no es podien creure que Bankia les volguera fer fora d’allà tan ràpid, que ningú haguera pogut aturar-ho, fins i tot amb quatre menors.

L’immoble duia abandonat molts anys quan les seues habitants hi entraren a viure i d’allò ja feia sis anys. Eren huit persones, quatre, menors. L’habitatge no es trobava en les millors condicions però tot i així, s’havien apanyat per fer-ho sa casa

La situació era tensa i al carrer se sentien murmuris. Les activistes formaren barrera humana al voltant de la porta número 16, alguns familiars s’hi sumaren. Passaven els minuts i de sobte, dues membres de la comissió judicial i la procuradora de Bankia arribaren a l’entrada del carrer, on també eren agents de la policia local, les guàrdies civils d’incògnit i uns quants operatius de la benemèrita uniformats que s’hi havien afegit feia poc. Llavors, Joan Cogollos i una de les familiars, amb el seu fill en braços, van abandonar la concentració per eixir en la seua direcció i demanar-los una mediació, encara que semblaven impassibles. Aquelles persones li negaren la paraula de manera tallant, els tractaren –recorden– com si foren perilloses, com si ella, el seu fill i Cogollos foren persones violentes, tant com perquè un agent de la policia local reaccionara immediatament i els impedira la paraula i la insistència, obligant-les a marxar d’allà.

Quan tornaren cap a la barrera no digueren res, les seues cares deixaven entreveure la frustració. Des de la barrera tothom mirava el final del carreró on s’hi acumulaven els cossos policials, aguaitaven el serraller. Si aquest no apareixia, es podria suspendre el desnonament. Era l’última esperança. Llavors uns quinze agents de la policia local i la guàrdia civil van començar a avançar cap a la porta on hi eren les activistes fent dues files de barrera humana. Aquestes, acostumades a aquesta manera de procedir, ja s’esperaren el pitjor i començaren a cridar càntics d’ànim i lemes en defensa del dret constitucional a l’habitatge, als que s’hi uniren tota la resta. Llavors tot va passar molt ràpid.

Un grup d’agents de la policia local es llançaren a sobre de les familiars i les activistes, que aguantaren la primera envestida. Els agents de la policia local augmentaren la pressió de les empentes i els cops dissimulats per tractar de trencar la cadena

Un grup d’agents de la policia local es llançaren a sobre de les familiars i les activistes, que aguantaren la primera envestida. Els agents de la policia local augmentaren la pressió de les empentes i els cops dissimulats per tractar de trencar la cadena. Familiars i activistes, entre crits de desconcert, es resistiren a soltar-se, però els agents augmentaven la pressió i la intensitat a cada minut que passava. Tothom cridava als agents però no hi havia res a fer, les ordres semblaven clares. Els agents de la policia local seguiren exercint pressió i provocant una situació de violència desmesurada a sobre de la cadena humana. Alguns agents van perdre els nervis durant alguns segons, responien amb comentaris fora de to al que els deien des de la barrera. Fins que a un dels familiars, que es resistia a soltar-se i a perdre sa casa, el van agafar pel coll i el tractaren de llançar a terra per soltar-lo, fins que ho van aconseguir. Les que encara resistien enganxades escridassaven els agents, les que envoltaven aquella escena, com Joan Cogollos, denunciaven a crits l’excessiva violència que estaven emprant en l’actuació. Però seguien.

Cogollos va mirar fixament els ulls d’un policia local per exigir-li que pararen, que s’iniciara un diàleg, que ja estava bé. “Tinc la imatge gravada, quan em vaig quedar fixament mirant aquell agent, ell es va posar la mà a la porra i aleshores recorde retrocedir per si la treia i crec que em vaig entrebancar i vaig caure damunt d’un company de la PAH”, recorda. Les empentes i els cops al que quedava de barrera seguiren fins que l’acabaren de dissoldre. L’escenari que havia provocat la policia local els havia fet alterar massa i llavors una de les familiars es va desmaiar i va caure a terra. La tensió i la violència acumulades l’havien fet esclatar dels nervis. Alguns familiars acudiren ràpidament a socórrer-la. Quan va recobrar el coneixement i va tornar a ser conscient es va posar a plorar i a cridar de ràbia.

La situació era tensa i al carrer se sentien murmuris. Les activistes formaren barrera humana al voltant de la porta número 16 i algunes familiars s’hi sumaren |Arxiu

 

Els agents havien fet una barrera al voltant de la casa per protegir el serraller. Hi havia agents de paisà de la Guàrdia Civil que seguien enregistrant-ho tot, semblava que duien una bona estona recollint el que passava allà amb una càmera xicoteta. Familiars, activistes i veïnes seguien sense creure’s el que acabaven de viure, tothom estava perplex i impotent. Cap de les allà presents va entendre el grau de violència que havien aplicat uns agents de la policia local. Sobretot perquè en el moment de l’embat, Cogollos i altres membres de la PAH els insistiren, cridant, que no tenien competències per executar un desnonament. Avui dia, encara cap institució local ha donat explicacions.

“Podríem haver dialogat, haver aturat tota aquella violència excessiva i innecessària, i haver fet com en altres desnonaments, però en tot moments se’ns va negar el diàleg”, destaca l’activista de la PAH. “Volíem veure un document que justificara la seua actuació, volíem saber per què la Guàrdia Civil no va actuar i semblava subordinada a la policia local, quan són ells qui s’encarreguen d’executar desnonaments al municipi. Jo mirava als ulls al tinent, perquè ens havíem trobat en altres desnonaments i tenim una foto a la premsa d’un dia en què parlàvem de la necessitat de protegir les persones, ell hi estava d’acord, no sé per què no va fer res eixe dia veient tot el que estava passant”.

“Jo mirava als ulls al tinent, perquè ens havíem trobat en altres desnonaments i tenim una foto a la premsa d’un dia en què parlàvem de la necessitat de protegir les persones i ell hi estava d’acord”, recorda Cogollos

El serraller anava a iniciar la seua tasca sense que la família haguera pogut traure res. Cogollos va mantenir el pols i va tractar d’establir una mediació amb els agents perquè deixaren que la família entrara a recollir les seues pertinences. Els agents s’hi negaven, però ell va seguir insistint fins que un agent, el mateix que abans li havia prohibit dirigir-se a la comissió judicial i que semblava el cap de policia local en funcions, li va demanar el carnet d’identitat. Cogollos aleshores, també li va demanar el seu número de placa i l’agent li va respondre que passara el dilluns per l’ajuntament i allà li donaria, negant-se a identificar-se al moment, tot i estar obligat a fer-ho.

Després d’un moment d’incertesa, els agents permeteren a un familiar traure unes poques coses de la casa, la resta quedaren dins. Les veïnes ajudaren a buidar el carrer de les caixes que havien tret. Seguidament el serraller va començar a treballar, però en compte de canviar el pany va tapiar la porta a ordres del banc. Veïnat i activistes es preguntaven d’on vindria aquest home, alguns li preguntaren i ell va respondre que venia d’una empresa del barri del Cabanyal de València, que quan es tractava de desnonaments els enviaven a llocs llunyans per evitar represàlies contra la seua empresa. A mesura que les activistes anaren eixint d’aquell carrer, les anaren identificant.

Una crònica del desnonament, amb cobertura mediàtica de la Directa, que dista del que va quedar reflectit a la denúncia policial.

Articles relacionats