Manllevo el títol del muntatge teatral que el 2019 es va presentar a Barcelona, sobre dones, presó i resistència a l’Estat espanyol. L’obra repassava 80 anys (1938-2018) amb l’objectiu de fer memòria de les dones que van perdre la vida o van sobreviure a la repressió durant aquest període.
Entre les que hi van perdre la vida, Júlia Conesa que, pocs moments abans de ser executada la matinada del 5 d’agost de 1939, va escriure una carta per acomiadar-se de la seva mare, que acabava amb la frase “que mi nombre no se borre en la historia”. No, no deixem que el seu nom s’esborri, com tampoc el de cadascuna de les “Trece Rosas”.
Ni els de les Roges del Molinar (Aurora, Catalina, Antònia, Maria, Belarmina), les cinc lluitadores antifeixistes, que vivien al barri del Molinar de Palma, afusellades per un escamot falangista el 5 de gener del 1937.
Si no esborrem tots aquests noms de la nostra memòria col·lectiva, ens podrem mantenir alertes, vigilants, i salvaguardar els drets de les que seguiran
Ni els de les dotze dones tancades a la presó de les Corts (Carme, Eugènia, Neus, Encarnació, Cristina, Ramona, Dolors, Magdalena, Elionor, Virginia, Assumpció, Inés), que al llarg dels anys 1939 i 1940 van ser afusellades al Camp de la Bota.
Ni els de totes les que ens han precedit i han sobreviscut, perquè la nostra història, la història de la repressió contra la resistència i la lluita antifeixista, contra la lluita pels drets socials i polítics, té una multitud de noms de dona. Si no esborrem tots aquests noms de la nostra memòria col·lectiva, ens podrem mantenir alertes, vigilants, i salvaguardar els drets de les que seguiran.
He compartit moments de la vida amb algunes de les vint-i-dues dones, totes elles testimonis del terror i sé que trenquen el silenci per denunciar l’arbitrarietat i la impunitat
I no els esborrarem els noms, informant a través d’iniciatives com les que, des de les entitats dels barris i les institucions, recuperen la memòria de les antigues presons de les Corts (1939-1955) i de la Trinitat (1963-1983); presons per a tancar-hi dones militants, dones que gosaven disposar lliurament del seu cos o de la seva sexualitat, dones en situació d’exclusió o vulnerabilitat social.
No els esborrem, denunciant els espais de terror, previs a l’empresonament, com la Jefatura Superior de policia de Via Laietana, a Barcelona, on tantes dones han sofert maltractaments, vexacions i humiliacions, i exigint-ne el tancament i reconversió en un espai de memòria i d’interpretació.
I contra la desmemòria, una dona, la Gemma Pasqual ha donat la veu a algunes de les Torturades de la Via Laietana, trencant en molts casos el silenci per descriure l’inenarrable patit en la pròpia pell.
Tot i que segurament l’especificitat de la repressió contra les dones hauria de ser una evidència, encara vivim en entorns militants situacions en què es nega aquesta repressió
He compartit moments de la vida amb algunes de les vint-i-dues dones, totes elles testimonis, entre moltes més, del terror i sé que trenquen el silenci per denunciar l’arbitrarietat i la impunitat, per transmetre sentiments compartits, com ho fa la Blanca Serra, quan ens diu que “aquest edifici de la Via Laietana és tòxic. Emana desgràcies i llàgrimes només de veure’l”. O per recordar-nos, com ho fa la Carme Travesset, que: “L’any 1975 parlàvem de presos polítics i d’amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i amnistia. El 1977 es va proclamar una amnistia […] s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de tota responsabilitat l’aparell de la dictadura”. […] No es van tocar les estructures de la dictadura”. I en podem concloure que, com ho han denunciat detingudes, advocats i entitats de defensa dels drets humans, encara avui es pateixen maltractaments, vexacions i humiliacions en el moment de les detencions o a les comissaries.
Tot i que segurament l’especificitat de la repressió contra les dones hauria de ser una evidència, encara vivim en entorns militants situacions en què es nega aquesta repressió, s’invisibilitza les dones en les xarxes de solidaritat.
Per això cal continuar tenint-les presents als nostres espais, com ho farem ben aviat als locals del Casal de Perpinyà, amb la presentació del llibre i donant la veu a algunes de les torturades. Perquè els seus noms no s’esborrin de la història.
