Fa dies vaig escoltar una companya que parlava amb la seva germana sobre les pertinences heretades del seu difunt pare. Un clauer metàl·lic amb el cognom de la família paterna per a la menor i un full d’esmolar per a la major. Un llegat reduït a l’insubstancial, gràcies a totes les ensenyances valuoses que aquest pare va sembrar-hi. Però, al marge d’allò virtuós que rebem dels nostres majors, parlem del palpable i palmari, que és al cap i a la fi el que ens va donant les possibilitats d’existència digna en aquest món on diuen que regna la cultura de l’esforç. En veure els somriures entretallats d’aquestes amigues, de comissures ajupides, vaig decidir que el malestar que rondava pel meu estómac, l’assumpte de l’herència, s’havia de cristal·litzar en una reflexió pública. El que no es parla es cronifica, i a l’odi de classe cal anar posant-li topalls: limitar-lo molt emocionalment i treballar-lo políticament. Un clauer metàl·lic amb el cognom de la família paterna i un full d’esmolar. Els que aconsellen que “a la vida allò material no té importància” és perquè s’ho poden permetre.
No entraré a valorar la urpada econòmica que suposa una mort en una família de pocs recursos; això donaria per a una altra columna, i per unes quantes hòsties. Només deixo constància de la perversitat que suposa el lucre de la mort en les nostres societats cristianes. Conjugació del binomi classes-mort, i no precisament en l’ordre desitjat. Un clauer metàl·lic amb el cognom de la família paterna i un full d’esmolar.
L’assumpte de l’herència, s’havia de cristal·litzar en una reflexió pública. El que no es parla es cronifica, i a l’odi de classe cal anar posant-li topalls: limitar-lo molt emocionalment i treballar-lo políticament
Ja a finals del XIX certs escrits dels socialistes van recollir aquest tema que avui brilla per la seva absència als debats que es pretenen transformadors i radicals. Anarquistes i comunistes no van tenir cap inconvenient a tractar la qüestió de l’herència perquè no era cap patata calenta per a gairebé ningú: hi havia un assalt en potència i les masses revolucionàries eren més pobres que les rates i no una amalgama interclassista com ho som avui, amb massa presumpció en això de “revolucionàries”.
“La desigualtat es reprodueix a si mateixa mitjançant diversos mecanismes de repressió, explícitament o implícita, desplegats contra els grups humans més empobrits. La repressió explícita sol produir-se per via policial o militar, mentre que la implícita és de tipus cultural i mediàtic. No obstant això hi ha una altra potent eina per a la reproducció de la desigualtat […] i per a la perpetuació de privilegis: el dret d’herència.
La tasca de la justícia és establir la igualtat per a cada u, doncs aquesta igualtat dependrà de l’organització econòmica i política de la societat -una igualtat amb la qual cadascú començarà la seva vida, i per la qual cada u, dirigit en la seva pròpia naturalesa, serà el producte dels seus propis esforços-. En la nostra opinió la propietat dels difunts hauria d’acumular-se als fons socials per a la instrucció i l’educació dels nens d’ambdós sexes, que n’inclogui la manutenció des del seu naixement fins que arribin a la majoria d’edat.”
En el cas de les successions, Marx era més absolut: en general erradicaria el particular, sense etapes, i cert és, però: “mentrestant què?”, li responia Bakunin
Així opinava Bakunin, amb qui Marx no estava del tot d’acord ja que advocava per l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció com a mesura definitiva contra l’herència. És a dir, en el cas de les successions, Marx era més absolut: en general erradicaria el particular, sense etapes, i cert és, però: “mentrestant què?”, li responia Bakunin. No deixa de ser curiós l’intercanvi de papers entre ells ja que en el cas de la necessitat transitòria de l’Estat com a eina per arribar al comunisme cadascun defensava l’estratègia contrària. Que em corregeixi qui tingui una altra valoració d’això últim, no sóc cap docte en la matèria.
Serà el fet d’estar a prop dels quaranta la raó per la qual aquest tema, que em relliscava per la consciència, ara no deixa de ser una cabòria entre les meves aspiracions igualitàries comunitàries. O potser sigui que aquest moment de fortes vindicacions dels col·lectius subalterns porta a plantejar-me què passa amb les realitats econòmiques futures entre persones que ens definim com a iguals … i que a sobre estem braç a braç en la batalla política per aquest reclam. Vull que aquesta preocupació es torni ocupació: assumpte complex que ha d’entrar en les nostres agendes i discursos, ja que la base de tot això toca un punt essencial sovint no abordat, la classe. Estrats que no s’assenyalen perquè fins ara era prematur, que no hem volgut contemplar en el Nosaltrxs per por a divisions, que tapem amb presumpcions d’horitzontalitat. Tots els cossos són iguals però algunes esquenes estan més cobertes que altres; i no està de més començar a afrontar-ho. Sense acritud, amb elegància i des de les ganes que s’arribi a un port d’entesa estratègic. Amb cura i sense ferides, propi dels debats entre amics. Controlant l’enveja per una banda i la probable culpabilitat per l’altra.
No us ho prengueu com un crit a la desesperada el fet d’adonar-me (nos) que al final no totes sortíem del mateix punt de partida; ens haguéssim quedat ja sense veu. No volem cap tros del pastís; principalment perquè no és el nostre. Però tampoc de ningú: l’Omnia Sunt Communia no casa bé amb el dret de successió. Menys encara amb el de propietat.
Gent que advocava per un present comú on no es deixa ningú a l’estacada, presta a assenyalar els malabarismes de privilegis i desigualtats individuals, rep una herència i l’ètica política se li queda en suspens
Aquesta qüestió de l’herència es materialitza en dos vessants, humans, lògics i intocables: l’un com a descans i l’altre com a obsessió. El primer, quan la rebem, ens omple la vida de facilitats no suades i possibles comoditats a les quals no teníem accés. No cal cap mort, en vida es diu gestió del patrimoni, ajudeta dels papàs o anar introduint-se al negoci familiar. La porta d’entrada a aquesta situació l’obre la frase “tot el que tenim és per als nostres fills, que per això hem treballat”. Un bàlsam reconfortant que neteja culpa i no deixa alternativa ja que, al cap i a la fi, els pares manen. La segona, quan lleguem perquè tenim a qui llegar, ens obre una dimensió desconeguda que compta amb el mateix tret de sortida: “tot el que faci a partir d’ara serà a l’encalç de la meva família, dels meus fills”. Així es tanca el monòleg perfecte. Quan l’Altre és de sang no és un altre qualsevol. Una roda patrimonial mil·lenària, amb radis que s’han sumat mitjançant el conte occidental de l’ascens social -nosaltres som la primera generació, i gairebé que serem l’única, que està podent agafar els fruits dels “miracles econòmics” -, i radis que s’estan trencant per la tendència lumpericida actual.
D’aquesta manera, gent que advocava per un present comú on no es deixa ningú a l’estacada, presta a assenyalar els malabarismes de privilegis i desigualtats individuals, rep una herència i l’ètica política se li queda en suspens. El qüestionament de l’organització i reproducció sistèmiques s’esquerda per moments, la propietat adquireix un valor natural i les preocupacions passen de ser socials a ser familiars. “Jo vull el millor per als meus fills” amb llums de neó i per sobre de qualsevol altra consigna. Les condicions materials forgen l’esperit i les nostres decisions, i no som els mateixos quan sabem que morirem pobres per molt que ens esforcem que quan comptem amb suports externs derivats d’allò consanguini.
No culpo ningú i no crec que la solució passi per un plantejament estoic individual que porti a l’hereu en qüestió a rebutjar el pessic, de moment. Cal primer una presa de consciència comuna entre els benestants que volen deixar de ser-ho (aporia?), definir el marc, enquadrar aquest nosaltres fins ara literari i sobretot tornar a posar mà al discurs. El dret de successió està escrit amb cal·ligrafia rivetada … no acabem creient que és democràtic. És ideologia pura i dura: Estat, família i capital. La classe mitjana és un invent que està de capa caiguda i mentre uns quants de nosaltres vam gaudir d’engrunes heretades, els que es van inventar la llei segueixen usant-la a tota màquina apuntalant la piràmide social. L’herència és una arma de classe i precisament l’empunyen contra nosaltres.
La memòria la tenim, la nostra i la dels nostres vençuts: van existir sindicats que en les seves bases recollien la col·lectivització de l’herència, caixes de resistència que igualaven als seus participants i sistemes d’economia comuna que representaven la millor propaganda pel fet
La memòria la tenim, la nostra i la dels nostres vençuts: van existir sindicats que en les seves bases recollien la col·lectivització de l’herència, caixes de resistència que igualaven als seus participants i sistemes d’economia comuna que representaven la millor propaganda pel fet. És més, en el nostre present encara existeixen col·lectivitats okupes que viuen sota aquests preceptes i també, just ara, s’estan escrivint actes d’assemblees d’habitatges cooperatives que haurien d’intuir la complexitat d’aquest assumpte.
En fi, l’unicorn de colors està agafant massa vol, em consta que no ens trobem en un context propici per a cavalcar tan alt … estem a la defensiva i en la supervivència, terrenys fangosos per començar a construir, a sobre, la casa per la teulada.
No em feu gaire cas potser m’han despentinat els vents de les Arcàdies i Ítaques republicanes i m’he posat a pensar en les seves estructures bàsiques o potser és que necessito anar escrivint les cròniques pròpies d’un malestar polític creixent perquè se suavitzi i digereixi. Sigui com sigui, imprimeixin aquestes lletres i guardin-les a la caixeta dels papers en desús; poden ser-nos útils el dia en què hàgim abandonat els nostres regustos burgesos (aporia?), estiguem en l’ofensiva, hi hagi un nosaltres meridià per socialitzar i un ells assenyalat per expropiar.
