Jodi Dean (Nova York, 1962) és professora a les universitats Hobart i William Smith i una de les teòriques polítiques més incisives de l’esquerra estatunidenca. És coneguda per obres com The Communist Horizon (2012), Crowds and Party (2016) o Comrade: An Essay on Political Belonging (2019), que l’editorial Verso acaba de traduir al castellà sota el títol Camarada.
Durant dècades ha combinat la recerca amb l’activisme polític que la va portar a ser expulsada temporalment de les universitats on treballa pels seus posicionaments propalestins. Dean va venir a Barcelona per participar en la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), on va pronunciar la conferència “Alegria, camarada”, sobre la importància de les passions alegres en la política revolucionària.
Ets una gran defensora dels partits polítics com a vehicle per a la política revolucionària. Tanmateix, molts activistes d’esquerres prefereixen fer la seva feina política dins dels moviments socials. Per què creus que els partits continuen essent un vehicle important per a la política avui dia?
Quina és l’organització política més poderosa del món? El Partit Comunista de la Xina. Com ha arribat al poder l’extrema dreta a Europa, als Estats Units, a parts d’Amèrica Llatina? Mitjançant partits i controlant l’Estat. Així que aquesta idea que no necessitem partits contradiu completament la realitat. Un dels problemes dels moviments socials és que, si no solidifiquem la nostra lluita dins de partits amb la capacitat d’estendre’s i d’ocupar parts de l’Estat, estarem sempre resistint i mai podrem fer els canvis que necessitem. L’Estat Espanyol està en una posició política molt millor que la major part d’Europa. Té a veure amb tenir partits que realment estan al poder i que no són feixistes.
Has escrit que “l’objectiu polític hauria de ser tornar a fer visible l’horitzó comunista”. Què vol dir això i per què és important per a tu fer servir aquest terme en la política actual?
“L’Estat Espanyol està en una posició política molt millor que la major part d’Europa. Té a veure amb tenir partits que realment estan al poder i que no són feixistes”
El comunisme és l’únic nom que tenim per a un món lliure i igualitari més enllà del capitalisme. El socialisme mai ha volgut dir això, és una fase de transició. El comunisme significa un món on hem dit no a l’explotació, no a l’opressió, no a l’expropiació o no a l’imperialisme. I qualsevol cosa menys que això és sempre un compromís. L’horitzó per als nostres partits i per als moviments socials, en el sentit més ampli i profund, ha de ser imaginar un futur més enllà del que tenim, i el nom d’aquest futur és el comunisme.
A la teva conferència a la UPEC vas parlar de la importància de l’alegria en la política revolucionària, un tema que tractes al teu llibre Camarada. Com pot l’esquerra parlar d’alegria enmig d’un genocidi, de la crisi climàtica i de l’auge de l’extrema dreta?
Si deixem que la dreta s’apropiï de l’alegria i sigui només una cosa seva, serà una gran derrota per a nosaltres. Perquè ningú vol unir-se a un grup de gent que és miserable i amargada. Tàcticament, és terrible. L’alegria, a més, és una font de força per riure’ns dels nostres opressors i dir-los que no controlen el futur. És també el que ens pot fer més fortes. És l’alegria que neix de treballar conjuntament amb camarades i poder fer més del que mai hauries pogut fer sola.
Per què l’esquerra contemporània té una relació tan difícil amb l’alegria?
“L’esquerra no ha fet una bona feina presentant-se com a portadora del futur. L’esquerra ha adoptat massa sovint la ‘col·lapsologia’ i el derrotisme”
Pensem que és pel genocidi, l’ocupació, la guerra, el canvi climàtic… Però de fet, sempre hi ha hagut moments terribles al llarg de la història. Gaza fa 75 anys que està ocupada, hi va haver guerres mundials i tota mena d’horrors. Crec que la raó ara mateix és que l’esquerra no ha fet una bona feina presentant-se com a portadora del futur. L’esquerra ha adoptat massa sovint la “col·lapsologia” i el derrotisme, i ha fracassat a l’hora d’oferir una visió clara d’un futur en què puguem creure. Però aquesta és exactament la nostra tasca: dir que hi ha un altre tipus de futur, que serà de solidaritat i de ressorgiment de les persones i del planeta.
Vas estar temporalment suspesa d’ensenyar a Hobart i William Smith pel teu posicionament sobre Palestina. Què va passar i quina és la situació ara?
Afortunadament, no em van poder acomiadar i ja he tornat a l’aula. Va caldre una lluita enorme: cartes d’estudiants, exalumnes, professorat i persones solidàries d’arreu del món.
A la ciutat de Nova York, el candidat socialdemòcrata, Zohran Mamdani, acaba de guanyar la nominació del Partit Demòcrata, i té moltes possibilitats de convertir-se en el nou alcalde. Quin significat té això per a la política nacional?
És molt significatiu, és meravellós. És un exemple molt engrescador de la importància d’una estructura organitzativa forta i basada en voluntariat. També és molt important perquè ell és un candidat propalestí, contra el genocidi, i no han pogut enfonsar-lo amb acusacions d’antisemitisme. Això és una gran victòria. I a més, ha fet campanya centrant-se en el cost de la vida, cosa que hauria de ser una lliçó pels candidats del Partit Demòcrata: han de deixar d’abraçar polítiques neoliberals i parlar de temes que realment preocupen a la majoria de les persones treballadores i de la classe mitjana del país. També és jove, té 33 anys. Els Estats Units són una gerontocràcia com la vella Unió Soviètica. Mamdani podria suposar un canvi generacional important i la classe capitalista ho donarà tot per derrotar-lo.
Abans parlaves de la importància dels partits en la política revolucionària. Però als Estats Units, amb un sistema bipartidista, de quins partits parlem? Proposes crear un tercer partit o treballar dins del Partit Demòcrata per canviar-lo?
“És crucial un ecosistema que inclogui comunistes, socialistes, anarquistes i gent dels moviments socials construint l’esquerra d’una manera engrescadora i assegurant que els debats, temes i preocupacions no siguin els que imposa la dreta”
El que és crucial als EUA, i crec que gairebé a qualsevol lloc, és que hi hagi un ecosistema d’esquerres vibrant que inclogui comunistes, socialistes, anarquistes i gent dels moviments socials, tots construint l’esquerra d’una manera engrescadora i assegurant-nos que els nostres debats, temes i preocupacions no siguin els que ens imposa la dreta. Dins d’aquest escenari, m’interessa animar la gent d’esquerres a pensar més en termes de partits de quadres revolucionaris, partits que no estiguin limitats per les eleccions.
Això no vol dir que ens oposem a qui sí que ho fa, sinó que crec que cal desenvolupar estils d’organització i disciplina que ens permetin treballar de manera més militant i efectiva. Perquè sovint pot passar que els militants semblin una mica massa separats d’altres persones en lloc d’estar profundament lligats als seus barris. Particularment als EUA, això vol dir reconèixer que un partit fort d’esquerres no ha de centrar-se en les eleccions.
Quina és la situació de l’oposició a Donald Trump? Fins a quin punt s’estan contestant les seves polítiques?
Gent molt convencional, semiindependent o votants del Partit Demòcrata que no tenen una mentalitat de protesta han estat sortint al carrer amb regularitat a tot el país. Jo visc en un poble molt petit al nord de l’estat de Nova York, i hi havia entre 2.000 o 3.000 persones al costat de la carretera, en una zona molt rural, amb tota mena de cartells: “No volem un rei”, “Mans fora de la Seguretat Social”, “No a Elon Musk”, “Avall Trump”… No és que tinguessin un missatge polític coherent més enllà de la ràbia i por que el sistema polític s’estigui desmantellant. A ciutats més grans, com Los Angeles, hem vist molta resistència entorn de les deportacions d’immigrants. Això és realment important. Aquesta lluita té una llarga història als EUA, i hi ha una bona infraestructura organitzativa de grups de drets per als immigrants, sindicats de treballadors agrícoles… Però encara així, que cada vegada més gent surti en defensa dels treballadors que no són ciutadans de les seves comunitats ha estat molt important.
Però Trump continua aplicant polítiques sobre migració o impostos i guanya més control de les institucions. Creus que l’oposició podria créixer fins al punt d’aturar almenys alguns dels seus projectes?
“Ha estat impactant l’esfondrament de la infraestructura liberal de la societat civil dominant. Grans corporacions mediàtiques, despatxos d’advocats, universitats, tots capitulant davant Trump”
En els darrers quatre o cinc mesos, ha estat impactant l’esfondrament de la infraestructura liberal de la societat civil dominant. Grans corporacions mediàtiques, despatxos d’advocats, universitats, tots capitulant davant Trump. I després els tribunals. El Tribunal Suprem té sis membres conservadors, i per tant les decisions han estat terribles. Moltes coses dependran de si hi ha prou ràbia popular a les eleccions de mig mandat de 2026 per canviar la composició del Congrés i aturar el que està passant. Caldrà que aquestes protestes populars convencin els republicans del Congrés que han de canviar o bé fer-los fora. Malauradament, als EUA, la gent reelegeix els seus representants fins i tot quan diu que els odia.
