Sortíem a primera hora del matí perquè en Nika em volia ensenyar una ermita i uns llacs i l’excursió seria llarga. Érem en un racó del Caucas que a mi em semblava lluny de tot i ple d’immensitat amb muntanyes de més de quatre mil metres. Ell devia tenir uns catorze anys i anava amb uns quecs malgirbats, jo no és que anés gaire més ben equipat. Quan marxàvem, la seva mare va sortir tota esverada corrents darrere nostre amb un ganivet de quasi dos pams i li va donar. No vaig gosar dir res fins que a mitja caminada li vaig preguntar per què duia aquell ganivet. “És per si trobem ossos o llops”. En veure’m els ulls de sorpresa va afegir que si trobàvem un os, mantingués la calma, “són llestos, els ossos”. I va callar. “I si trobem llops?”, vaig preguntar jo, “si trobem un llop i el veiem, serà que ja ens han encerclat”. Va callar i vam continuar muntanya amunt.
Vaig sentir-li dir a un pastor que, al Pirineu, el llop i l’os no van marxar, sinó que al llop i a l’os els vam fer fora. I he de dir que em va impactar tant la contundència de l’afirmació com la primera persona del plural. I és que –malgrat fer de pastor– no he sentit mai aversió a aquestes bèsties, més aviat al contrari. Perquè entenc que l’ecologisme és una de les lluites que més falta ens fa, i que no es tracta de defensar totes les bèsties sinó de defensar tots els ecosistemes; que defensar la vida és defensar la mort, entendre la natura amb la seva esplendor i amb tota la seva crueltat i voler formar-ne part –perquè en som part–, assumint que el llop i l’os caçaran i es menjaran ovelles i cabirols. I ja trobarem la manera de conviure-hi. Perquè bé que hi vam conviure, durant segles.
“Vaig sentir-li dir a un pastor que, al Pirineu, el llop i l’os no van marxar, sinó que al llop i a l’os els vam fer fora”
Hi vam conviure, dic, i m’equivoco. És el privilegi de qui opina i parla, però viu lluny del llop i de l’os. No hi vam conviure en harmonia: només cal fer un repàs ràpid a les dites populars, les tradicions, les cançons o les creences sobre el llop i l’os per entendre que eren la por, el malson i el terror de generacions senceres. I no van marxar: al llop i a l’os els vam fer fora. I no va ser una cosa espontània ni arrauxada. Va ser una decisió conscient i col·lectiva, duta a terme durant generacions. L’os i el llop feien por i feien mal a qui vivia al bosc i la muntanya.
Avui ens mirem aquella gent des de la superioritat moral i la condescendència de qui creu saber-ne més de tot: ignorants o salvatges que van perpetrar un atemptat ecològic de primer ordre. Els menyspreem quan parlem de reintroducció sense aturar-nos a pensar per què els van treure. I ho fem des del privilegi de qui no hi ha conviscut mai amb els depredadors, i des de la hipocresia de qui amb molts menys anys ha arrasat ecosistemes sencers a un ritme que –ho sabem prou– el planeta no pot aguantar. És tan bèstia la desproporció de la nostra petjada ecològica amb la seva com l’atreviment amb què deslegitimem la seva manera d’entendre les coses.
“És des de la distància (i sobretot des de les ciutats) des d’on es reivindica la reintroducció dels depredadors”
Però l’os i el llop són l’emblema d’una idea de natura salvatge. En el fantàstic documental El no a l’os (Prod. LeChamps) un pastor explica com per la biodiversitat al Pallars és molt més important la sargantana pallaresa que l’os, però que no hi ha cap pla per recuperar-la. La sargantana és petita, i l’os i el llop són atractius, sobretot pels que els veiem des de la distància. Perquè és des de la distància (i sobretot des de les ciutats) des d’on es reivindica la reintroducció dels depredadors. I precisament es reivindica sempre a una natura llunyana: ningú planteja portar el llop a Collserola o a les Gavarres, malgrat que sabem que s’hi adaptarien prou bé. El problema és que qui no s’hi adaptaria seríem les persones i aviat es crearia un conflicte. Ja ha passat: la reintroducció de l’os al Trentino va perdre gran part del suport social i es va posar en qüestió quan van començar a haver-hi atacs a excursionistes.
Quan em pregunten si, com a pastor, em fa por l’os o el llop, sempre responc que el que em fan por són els “altres llops”. I és que per la ramaderia extensiva, ossos i llops són només la gota que fa vessar un got massa ple. En el mateix documental, un pastor de l’Arieja afirmava que cada os nou al Pirineu és un ramat en extensiu que es passarà a la producció intensiva. Un exemple més d’una gestió desarrelada del territori que, no obstant això, ens ataca molt més (i ens fa més mal) per altres vies més subtils però més efectives. Els altres llops em preocupen perquè no amenacen un sector sinó que amenacen la vida i són difícils de veure fins que ens han encerclat. Els altres llops som nosaltres i la nostra relació amb la natura: des de l’ecofeixisme al capitalisme salvatge, i tot en plena emergència climàtica. Llops amb pell de xai que ensenyen la pota enfarinada quan truquen a la porta. Són subtils i intel·ligents i hem de canviar el conte perquè quan algú avisi “que ve el llop” fer-li cas a la primera i estar alerta, perquè com els nostres avantpassats, també som nosaltres –de manera conscient i col·lectiva– qui pot desfer-se’n: hem de saber ser llops pels llops.
