Al celler de casa, hi reposen unes quantes restes del que ha estat l’any. Les últimes prebines que van venir tard, potser per la calor i la set acumulades, han perdut el verd en favor del roig i les arrugues. Les patates que queden s’han grillat i a falta del producte miraculós que ho impedia, ja no aguantaran l’hivern com seria d’esperar. Uns quants codonys no s’han convertit en codonyat perquè la mida raquítica ha convertit en quasi impossible la tasca de pelar-los i trossejar-los. Ametlles i anous esperen dins la closca el moment d’arribar a taula, i un parell de sacs de secalls fan de jaç als gats. Al panorama s’hi afegeixen unes quantes pomes picades que a poc a poc van podrint-se, alguna carabassa que mutarà en crema o puré un dia o nit d’hivern i les tomaques de penjar que sucaran el pa dels mesos que vindran. A mesura que passaran els dies el rebost es convertirà en aliment o en natura morta.
Entre el poti-poti de caixes desordenades i mig buides hi descansen també uns quants raïms de taula que conservats sota una capa fina de pols han fet mèrits per transformar-se en panses. Hom diria que aquests dies treuen una llum tènue de ves a saber on, i que generen una espècie de reclam tímid que neix de l’esperança de convertir-se en protagonistes, però res més lluny de la realitat. Els desgraciats no saben que no tindran tanta fortuna i que d’aquí a quatre dies no seran cridats per fer les dotze campanades perquè la competència serà forta, brillant, rodona, plena, fàcil i cridanera, i perquè si a casa del sabater les sabates són de paper, a casa del vinyater els raïms són de compra o de supermercat.
Això d’encomanar la sort de l’any entrant a aconseguir la proesa d’empassar menjar en un temps rècord sembla que en tingui ben poc de sentit
La cosa no és motiu d’orgull, òbviament, però té una part de racional perquè si ja és prou complicat empassar dotze grans per segon encara ho és més si els grans en qüestió són ressecs, de pell dura i pinyol considerable. Al final també és una qüestió de temps, del que no es té quan els nervis estan a flor de pell mentre s’està pendent d’engolir l’últim tros de torró o mos del sopar i s’escalfen les campanes. Amb tot, mirat fredament des de la distància dels quatre dies abans del dia joiós, la tradició queda desvirtuada i perd sentit.
De fet, si es tracta de trobar sentit a les coses, això d’encomanar la sort de l’any entrant a aconseguir la proesa d’empassar menjar en un temps rècord sembla que en tingui ben poc de sentit, però la por de trencar la norma i desafiar la malastrugança pot més que la necessitat d’imaginar i crear nous costums.
La Unió Llauradora va analitzar el raïm importat de fora de la Unió Europea i va trobar la presència de pesticides prohibits i un contingut elevat de fungicides que no són beneficiosos per al consum humà
Però en aquest escenari, un cop acceptat el ritu popular, potser l’absurditat més gran d’aquesta tradició centrada a aconseguir salut i fortuna és que amb la pressa del moment oblidarem que els grans de raïm en si són els primers que ens portaran tot el contrari.
No fa gaire La Unió Llauradora feia un comunicat exposant que havien analitzat raïm que importat de fora de la Unió Europea tenia com a destí els nostres centres comercials, i de retruc les taules de Nadal, i en els resultats de les proves s’hi havia trobat la presència de matèries actives de pesticides prohibits en terra nostra i un contingut elevat de fungicides que ni són pas beneficiosos per al consum humà ni comparables als emprats pels productors autòctons.
La notícia passarà desapercebuda entre l’allau de novetats de la setmana i les preocupacions de les ments dels mortals, i potser en poques sobretaules de gaudi i xerrameca d’amics i familiars ocuparà un lloc rellevant, i serà una llàstima.
Una cosa tan petita com un gra de raïm ens ajuda a fer el repàs d’un any marcat per les protestes i revoltes pageses
La llàstima vindrà perquè haurem perdut una gran oportunitat que una cosa tan petita com un gra de raïm ens ajudi a fer el repàs d’un any marcat per les protestes i revoltes pageses, una oportunitat d’entendre d’on ve el malestar o recordar-lo si ja es té apamat, i començarem l’any mirant cap a un altre costat i sent còmplices d’aquest sistema —sigui per ignorància, descuit, peresa o falta de recursos amb els quals lluitar— que ens porta pel pedregar.
Per sort després del dia 31 vindrà l’1 i tornarem a començar a sumar, i qualsevol moment serà bo per repensar d’on venim i cap a on anem, per posar el crit al cel i a la terra, i per intentar acostar-nos als bons propòsits que ens faran millors com a individus i com a comunitat. Cada nit sonen dotze campanades que prometen un món nou, no?
