Són les cinc de la matinada i Benzo es prepara per a un dia que serà esgotador. Originari d’Haití, viu a Santo Domingo, capital de República Dominicana, i com molts altres dels seus compatriotes, surt a treballar cada dia a l’abocador d’escombraries, conegut com a Duquessa, a la recerca de material per a reciclar. La seva casa és una de les trenta que es troben just a la falda de l’abocador, on la majoria dels qui viuen també són migrants haitians. “Estic treballant intensament perquè els meus fills no vinguin a fer el mateix treball que jo”. Com ell, desenes de persones recicladores no són reconegudes com a part del sector laboral formal.
A 2.000 quilòmetres de Santo Domingo, Sergio camina pels carrers de la ciutat de San Salvador. És reciclador des de fa nou anys i surt cada dia de la seva casa a les tres de la matinada a la recerca de materials reutilitzables. Viure del dia a dia amb el que va trobant és la seva consigna. Entre la recol·lecció, classificació i neteja dels materials, la major part de les persones recicladores fan una jornada de treball d’unes divuit hores diàries per a poder guanyar prop de 55 euros a la setmana.
Més al nord, Braulio recorre els carrers de Ciutat de Mèxic, empenyent el seu carret. Guanya poc més de cinc euros al dia per separar residus, més les propines que rep per escombrar. En aquesta ciutat hi ha més de deu mil treballadors informals o “voluntaris”, com els anomenen les autoritats locals, que no compten amb un contracte ni un salari, i el seu ingrés depèn de les propines de la ciutadania. “Hi ha dies bons, però hi ha uns altres que no traiem ni per a menjar. Llavors recol·lectem també el paper, el cartó i l’alumini que, encara que valen molt poc, almenys ens genera algun ingrés”, explica Braulio.
A Ciutat de Mèxic hi ha més de deu mil treballadors informals o “voluntaris”, com els anomenen les autoritats locals, que no compten amb un contracte ni un salari, i el seu ingrés depèn de les propines de la ciutadania
Segons Tania Espinosa, Coordinadora per a Amèrica Llatina del programa de Dret de la xarxa global Dones en Ocupació Informal: Globalitzant i Organitzant (WIEGO), les persones recicladores fan una tasca essencial que no és reconeguda ni valorada. “D’alguna manera, a Amèrica Llatina, i en aquest cas a Mèxic, el govern reconeix que una part important dels materials que es reciclen a les ciutats és gràcies al treball d’elles. D’altra banda, no fa res per atorgar millors condicions de treball”.
El Banc Interamericà de Desenvolupament xifra en dos milions de persones les que es dediquen al reciclatge informal a Amèrica Llatina, entre les quals, centenars de milers ho fan en abocadors a cel obert. Un altre informe del Banc Mundial de l’any 2018 destaca que cada persona a Amèrica Llatina genera un quilo d’escombraries al dia, la qual cosa suposa mig milió de tones de residus urbans diaris. D’aquesta xifra, només es recicla entre el cinc i el deu per cent, i el vuitanta per cent d’aquesta quantitat ho fan els i les recicladores. La resta acaba en farciments sanitaris, abocadors o al mar. “En tota la regió, qui fa aquesta labor de manera informal recupera una mica més del cinquanta per cent del reciclatge que es mou en les cadenes de valor, en els processos de transformació”, argumenta Jadira Vivanco, coordinadora regional de Latitud R, una plataforma d’organitzacions i empreses que promou el reciclatge inclusiu a Amèrica Llatina i el Carib.
Només un deu per cent dels i les recicladores llatinoamericanes estan organitzades i són conscients de com poden canviar les seves vides si s’organitzen
Només un deu per cent dels i les recicladores llatinoamericanes estan organitzades i són conscients de com poden canviar les seves vides si s’organitzen. Gràcies a la seva lluita, en països com el Brasil, Colòmbia, l’Equador, l’Argentina, el Perú o Xile s’ha avançat molt en l’aparició de normes que prioritzen el reciclatge, reconeixement i formalitzant a les recicladores com a prestadors del servei públic dels sistemes municipals de neteja. Els millors exemples d’això són Buenos Aires i Bogotà. A la capital argentina, la lluita ha estat gràcies a dones com María Castillo, directora nacional d’Economia Popular i Reciclatge. “Quan ens vam organitzar vam poder plantejar al Govern de la ciutat que ens reconegués com a treballadores. Estar organitzades significa un ingrés econòmic i una protecció social i de salut”.
I a Colòmbia, han aconseguit un avanç més significatiu. Avui, a més de ser reconegudes com a “empresàries de les escombraries”, amb el mateix dret a competir que la resta de les empreses privades de recol·lecció, també, gràcies a anys de batalles legals, reben tres euros i mig com a part d’un impost especial de reciclatge que paga la ciutadania. Nohra Padilla, recicladora i portaveu de l’Associació de Recicladors de Bogotà, ha escrit la història del reciclatge a la capital colombiana i és una figura clau en les conquestes que van millorar les condicions de vida dels i les recicladores colombianes, on la formalització ha estat la clau. “Abans, el treball servia per a pagar el lloguer i qualsevol necessitat bàsica. Ara també està la possibilitat d’enviar els nostres fills i filles a l’escola”.
El repte pels recicladors i recicladores de Llatinoamèrica és que deixin de ser estigmatitzades i vistes com un problema. Pràcticament són les úniques que reciclen en un continent que no arriba a recuperar ni el 10 per cent de totes les escombraries que genera. Les polítiques públiques de gestió de residus a Amèrica Llatina tenien, fins fa molt poc, com a única preocupació concentrar els seus esforços i recursos a recollir, transportar i enterrar les escombraries en farciments sanitaris o abocadors. Només des de fa alguns anys les institucions han començat a ser conscients que el propòsit no pot ser només netejar les ciutats, sinó convertir les escombraries en un input amb valor per a l’economia i un actiu per a la societat. La poca cultura del reciclatge existent a la regió va xocar, a més, amb la nova agenda urbana de Nacions Unides que recomanava incrementar el reciclatge, minimitzar la disposició en abocadors i reduir desaprofitaments de menjar. Moltes localitats van començar a entendre la importància de reciclar i van buscar com a aliades a les úniques que ja ho feien; les recicladores i recicladors informals que avui són la principal font de material reciclable per a la indústria transformadora.
“Si no fos per elles, moltes escombraries acabarien a l’abocador, per la qual cosa són un clar actor de l’economia circular”, diu Federico Demaria, professor d’Economia Ecològica i Ecologia Política de la Universitat de Barcelona i expert en reciclatge informal
Federico Demaria, professor d’Economia Ecològica i Ecologia Política de la Universitat de Barcelona i expert en reciclatge informal, sempre ha tingut molt clar que les persones recicladores fan una tasca essencial. “Si no fos per elles, moltes escombraries acabarien a l’abocador, per la qual cosa són un clar actor de l’economia circular. Els recicladors donen un servei a la societat i un servei ambiental pel reciclatge que fan de manera gratuïta. Les empreses privades cobren de l’administració per recollir, transportar i reciclar aquests materials; mentre que els recicladors informals fan una feina similar sense cobrar res de l’Estat”.
Un fet que també succeeix a Barcelona, on la majoria dels qui sobreviuen recollint ferralla als carrers són persones migrants subsaharianes en situació administrativa irregular, que arriben a recuperar una cinquena part de la ferralla que es recicla a Catalunya. Demaria, al costat d’un equip de la seva universitat, encapçala un projecte de recerca sobre els recicladors informals en la capital catalana, sobre els quals, assegura, se sap molt poc. “No sabem quants hi ha ni quan material recullen. Tampoc la seva contribució econòmica pel treball que fan, però no és difícil d’imaginar que, si hi ha milers i recullen milers de tones de material al dia, aquest material té un preu. Fent una simple multiplicació estaríem parlant d’uns quants milions d’euros”, apunta.
Per a l’investigador, les condicions dels recicladors podrien millorar si hi hagués un procés de formalització com passa a alguns llocs d’Amèrica Llatina, on la lluita de les persones recicladores per deixar de ser invisibles i perquè es reconegui el seu treball com a essencial va començar a obrir-se camí. Vivanco destaca que elles i ells seran clau per a afrontar els nous reptes del sector. “Per a implementar els models d’economia circular a Amèrica Llatina una de les eines més poderoses, i de les quals podem palpar en la realitat avui dia, és el reciclatge inclusiu”.
*Aquest article fa part de la sèrie de publicacions resultades de la Beca de producció periodística sobre Reciclatge Inclusiu, executada amb el suport de la Fundación Gabo i Latitud R. Cobertura completa a https://distintaslatitudes. net/indispensables-invisibles
