En la darrera columna de l’any, recordo 2018 malgrat no hagi acabat encara. Sol passar que recordem coses que no han acabat, sol passar que moltes coses no acaben realment. Diuen que recordar vol dir tornar a passar pel cor, etimològicament. L’altre dia se’m va ocórrer que potser re-cordar també vol dir tornar a donar corda al temps. Ho vaig pensar quan algú em va dir que es trobava a faltar a si mateixa, s’enyorava (i a la vegada sé que mirava endavant). Ho penso ara, també, quan miro enrere 2018 i em dona per imitar George Perec, amb els seus Me acuerdo (Je me souviens), qui al seu torn imitava Joe Brainard, qui vés a saber si imitava algú. No és ben bé imitar, ja ho sé, és agafar el relleu, la veta, el fil i ampliar la idea, la xarxa, i seguir. Com amb cada conversa, cada vincle, cada columna.
Recordo llevar-me el primer dia de l’any a La Plata, Argentina, a casa d’una família que fins al dia abans no coneixia. Recordo que havíem ballat al jardí. Recordo travessar el riu, aquell primer de gener, i trepitjar per primera vegada Uruguai.
Diuen que recordar vol dir tornar a passar pel cor, etimològicament. L’altre dia se’m va ocórrer que potser re-cordar també vol dir tornar a donar corda al temps
Recordo el fred i la sensació de buidor i astorament que vaig trobar a Barcelona en tornar. Recordo aquell no saber què fer ni on anar de tots plegats. Aquell silenci ple de crits, aquells crits buits, aquell dir-nos i ara què. Recordo aquelles cendres de revoltes que no havien cremat, aquella eterna pausa per anar al lavabo en la partida d’escacs, aquells dies i dies que anaven passant -que van passant- i els presos polítics no sortien, sinó que eren cada cop més. Recordo els presos avui, que no surten, encara. I aquesta fam.
Recordo la llum sobre la badia de Cadis.
Recordo que vam tallar l’autopista i ens van acusar de terroristes.
Recordo que a ma cosina li van donar hora per quiròfan el 8 de març a les set del matí. Recordo que em vaig quedar a dormir a casa seva per acompanyar la petita Mar a escola l’endemà. Recordo sortir de casa i trobar els piquets tallant la Gran Via. Recordo que cridaven que tombarem el patriarcat. Vaig prémer la mà de la meva neboda i vaig voler parlar-li de futur. Recordo que em va dir que tenia por i a mi se’m va quedar travessat el tot anirà bé. Recordo que tot va anar molt bé i que la vida sí, sovint sí, sí, sí. Ho recordo i vull recordar-ho més cops: que sí, que sovint la vida sí, tota, plena, endavant, sí.
Recordo la sentència de La Manada. La ràbia, el plor, la vergonya. De nou, la vergonya la sentíem les víctimes. Recordo, però, que mai no havia sentit parlar tant de violències masclistes i sistema patriarcal com aquells mesos i que vaig saber que la riuada ja no s’aturava
Recordo aquella tarda la manifestació. Una emoció immensa i fins llavors desconeguda. Hi ha un dia, potser, en què tot canvia, i podria ser avui, ens dèiem les unes a les altres. Recordo que un cop més no, no va ser cosa d’un dia. Recordo la sentència de La Manada. La ràbia, el plor, la vergonya. De nou, la vergonya la sentíem les víctimes. Recordo, però, que mai no havia sentit parlar tant de violències masclistes i sistema patriarcal com aquells mesos i que vaig saber que la riuada ja no s’aturava.
Recordo preparar amb l’Emma un regal de comiat per al seu psicòleg, recordo l’emoció i l’agraïment que hi posava. Vam fer-li les seves inicials decorades i unes magdalenes que ens van sortir insípides. Recordo que ell li va dir que podia endur-se de record la joguina que volgués i ella va escollir un helicòpter de Lego.
Recordo que a Cornellà de Llobregat un home es va llençar al buit quan el venien a desnonar.
Recordo banyar-me despullada a les aigües gelades de la Muga i sentir-me tan feliç per fer-ho sola però sabent-les a prop, les bruixes, a una casa sobre el riu.
Recordo que va néixer la Lena; recordo tenir-la als meus braços.
Recordo Rodrigo Rato entrant a la presó.
Recordo Menorca, la dansa, el mar, la terra.
Recordo estimar-te just en saber que venies de camí, un dia assolellat a la plaça major de Sabadell. Recordo una cobla que tocava Súbeme la radio, que esta es mi canción a cop de gralla. Recordo pensar que t’estàvem deixant un món ben estrany.
Recordo llegir que a un home li demanaven tres anys i mig de presó per robar un entrepà.
Recordo escoltar a la ràdio que 354 persones van morir el 2017 a Barcelona per causes relacionades amb la contaminació; recordo veure els cotxes passant amunt i avall mentre escoltava la notícia.
Recordo la Vall d’Àssua, recordo Farrera. Recordo una furgoneta i un cel a vessar d’estrelles.
Recordo que els xavals d’Altsasu portaven 630 dies empresonats per una baralla en un bar i que no m’ho podia creure. I que han passat els mesos i són ja 748 dies a presó.
Recordo que vaig visitar la presó Model i semblava que no s’hagués usat en vint anys i feia mesos que sí. Recordo que aquell dia la porta de casa meva, per descuit, va estar dotze hores oberta de bat a bat.
Recordo que sí es podia i que es va aprovar en ple municipal que el 30% del nou habitatge seria assequible.
Recordo un hort, una regadora i tres guitarres flamenques dient-me confia.
Recordo que el Tribunal Suprem va condemnar l’Estat espanyol per incompliment dels compromisos de tramitació de sol·licitud d’asil als refugiats procedents d’Itàlia i Grècia. Recordo que només s’havia gestionat un 12,85% de la quota de 19.449 persones que la Unió Europea havia assignat a Espanya. Recordo que la sentència del Tribunal Suprem va ser una victòria de la gent organitzada, de l’activisme d’Stop Mare Mortum. Recordo que més de 1.839 persones han mort intentant venir a Europa des del nord d’Àfrica.
Recordo l’enèsim debat sobre si un plàstic que no és envàs ha d’anar o no al contenidor groc.
Recordo uns crits de matinada cantant el Cara al Sol i la meva por dins el llit. Recordo que era estiu i que a la tardor, 400.000 persones a Andalusia van votar Vox.
No recordo gairebé res de Iemen.
Recordo Feliu Ventura cantant, com podia, que no s’apague la llum i que era la pena la que no s’apagava. Recordo repetir-nos som xarxa, per recordar que tot és més extens del que ens volen fer creure: la família, els vincles, l’amor, la vida. Recordo abraçades impossibles, que voldrien abastar l’oceà sencer i pescar-hi la vida tota, per poder mirar-la i retornar-la després a aigües d’un blau intens i etern, on seguir nedant, on hi nedin també les nostres cendres, quan no hi siguem. Recordo dir-nos som xarxa, com una consigna per assegurar-nos que hi som, i que de nosaltres depèn fer les nostres vides amples, generoses, extenses. Recordo les paraules clares del Roger. Si m’hagués d’endur res al 2019, serien aquelles paraules: Passi el que passi, estimeu-vos.
