Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Les bandes no deixen de ser una amplificació dels mals de la societat salvadorenya"

Entrevista a Roberto Valencia, periodista salvadoreny d’origen basc, col·laborador del digital ‘El Faro’. Ha passat per l’Estat espanyol per presentar el seu darrer llibre, Carta desde Zacatraz (Libros del KO.), en el qual dissecciona la realitat de les maras, les bandes juvenils gestades en entorns de violència en el marc centreamericà

 

Text i fotos de Tomeu Mesquida | @thumderbir

Roberto Valencia és sobretot periodista i vol ser etiquetat així. Salvadoreny nascut al País Basc, és membre fundador de la “Sala Negra“, un projecte d’El Faro des d’on es cobreix la violència a Centreamèrica. Durant tres setmanes ha presentat el seu darrer llibre, Carta desde Zacatraz editat per l’editorial especialitzada en periodisme Libros del K.O. En la darrera aturada d’aquesta gira ibèrica, a Saragossa, minuts després d’arribar des de Barcelona i unes hores abans d’agafar un vol i tornar a El Salvador, conversam sobre el llibre i el pais de les maras durant més d’una hora. Serà la darrera entrevista després d’una tanda de més de 25 i ho farem al menjador del reconegut periodista i fotògraf Gervasio Sánchez, que molt amablement ens ha cedit dues butaques de lectura grans i còmodes i un espai acollidor on totes les parets estan aprofitades amb estanteries plenes de llibres i CD que s’enfilen fins al sòtil.

 

El Directo, protagonista d’aquest llibre, no és un membre més d’una banda. Per què vares escollir la seva història i que més ens expliques amb aquest perfil periodístic en forma de llibre?

No és un membre d’una banda més, però no és tampoc el que es va vendre en el seu moment. Jo tinc clar, després d’haver-li invertit tant de temps, que no és el monstre que van dibuixar. Em consta, no és que ho sospiti, que hi ha dotzenes -sent conservador- de membres de bandes amb un currículum criminal més impressionant, entre cometes, que El Directo. Llavors, perquè El Directo, i no un altre dels més de 100 mil joves que han estat brincados -que és el ritual d’incitació a les bandes, així ho anomenen, el brinco– en qualsevol de les bandes que operen a El Salvador?, i especialment de les tres grans, que són Mara Salvatrucha i la Barrio 18 que era una, però que des de fa deu anys es va partir en dos i són 18 Sureños i 18 Revolucionarios. Hi ha unes raons que estan a la vista de tots: va ser el primer membre mediàtic d’una banda i un personatge molt públic que va calar a la societat salvadorenya. L’exemple que se m’ocorr i que he citat dues o tres vegades és el Lute. El Lute pels de la meva generació va quedar gravat, va ser molt conegut. El Directo seria d’alguna forma el mateix a El Salvador; amb un fenomen i un currículum criminal completament diferents. Per a qualsevol salvadoreny de 35/40 anys segueix sent un sinònim de maldat, de terror gairebé. I va molt més enllà d’això que podríem anomenar consciència col·lectiva d’un país. El Directo o els debats que es van formar entorn seu, van generar canvis concrets en polítiques públiques a l’àrea de seguretat. Una decisió -que m’atrevesc a dir que no ha pres cap altre estat al món- com és d’assignar presons a una o una altra banda, va ser arran dels successos protagonitzats per un grup de joves, del qual ell formava part. Primer es va aplicar en els menors infractors i amb els anys als adults. Aquesta decisió va influir directament en l’evolució del fenomen de les bandes. Hi ha aquest tipus de raons i altres més de tipus personal o subjectiu. Jo vaig arribar a El Salvador el setembre del 2001, el 9 de setembre, i vaig començar a treballar l’octubre en un diari molt conservador que es diu El Diario de Hoy. La primera assignació que vaig tenir va ser la de fer d’editor d’un suplement per a la zona oriental del país, en la qual la ciutat més important és San Miguel. I com el personatge [procedent de San Miguel, també conegut com a Sanmaicol] encara estava bullint jo vaig començar a cercar una entrevista amb ell. Va ser de les primeres persones amb les quals vaig poder asseure’m i fer-li una entrevista.

 

En comptes de parlar de xifres, explica’m com és per a les classes populars del país el dia a dia amb les bandes.

“El fenomen de les bandes afecta a tota la societat, no diré el contrari, però l’afectació és molt més dura per als sectors popular. I m’atrevesc a dir que això representa el 60% de la població en un país de 6 milions d’habitants”

[esbufega] Sols parlant d’això ens podríem passar l’hora sencera… És una incidència molt real, molt del dia a dia com bé dius, però no és igual per a tota la societat. És una societat que té un fort component classista i el fenomen de les bandes afecta a tota la societat, no diré el contrari, però l’afectació és molt més dura per als sectors popular. I m’atrevesc a dir que això representa el 60% de la població en un país de 6 milions d’habitants. En aquestes comunitats on tenen presència més o menys intensa de les clicas [unitat bàsica de funcionament de la banda, cèl·lules amb nom propi]. La clica és a efectes pràctics un poder real que intervé en tot, especialment on porten amb el fenomen més anys. Nosaltres hem conegut casos concrets de violència masclista, d’un marit que pega a la seva esposa, i aquesta disputa no la resol la policia ni un jutge, la resol la banda. El fet de cridar a la policia, la seva mera presència, encara que sigui per a un plet d’aquest tipus, i no sigui per posar-los el dit i assenyalar-los, és un element hostil i els veïns ho saben. És una situació molt incòmoda que vengui la policia i vulgui interrogar-te per qualsevol cosa. Un altre exemple que pos sovint; és un país amb una alta taxa de natalitat, hi ha molta joventut i infantesa encara, normalment cada comunitat té la seva escoleta i són fins a novè grau, el bàsic. Si algú vol seguir estudiant a l’institut, ja no n’hi ha a cada comunitat. Llavors, si una comunitat de la MS-13 està separada per un carrer, literalment, d’una altra que és de la 18-Sureños, per exemple, on no hi ha institut, perquè no n’hi ha a cada comunitat: la gent que viu no podrà anar a la contrària, controlada per una altra banda, i estudiar. Encara que no tengui res a veure amb la banda, sols per viure allà. És més, pots tenir problemes amb la banda i odiar profundament els membres de la banda de la teva colònia però… ¡ha! [riu irònic]. Imagina’t la transcendència, una cosa que es va debatre és si s’havia d’eliminar del DUI (el que aquí es coneix com a DNI) la informació específica de la colònia on vius, perquè les bandes ja saben qui controla què i clar, vas gairebé amb la teva sentència de mort a la cartera.

 

Tot i que des de fa una dècada ja no hi ha dones membres de les bandes, tant a Yo Violada -una de les teves cròniques més llegides- i en el mateix llibre, es pot entendre que les dones segueixen tenint un paper important.

El llibre està ambientat als anys noranta, almenys la part en què El Directo està en llibertat, i en aquells dies encara existia la figura de la homegril. De fet, de la Pana Di [ nom d’una de les clicas a la qual va pertànyer El Directo], vaig quedar amb diverses integrants ja veteranes, foren un grupet considerable, sempre supeditat clar, és un país molt masclista i aquest marc no s’ha de perdre. No hi ha un dia precís, perquè és un fenomen molt atomitzat i les cliques tenen molta autonomia, però entorn del 2006 o 2007 fou quan les dues bandes (llavors estava en plena fractura la 18) decideixen no brincar més a dones. Les van treure dels òrgans de decisió, dels consells executius o directius. En els Meetins [reunió de la banda a la quan sols poden assistir membres actius i on es prenen decisions i apliquen disciplina] ja no hi ha dones, les que en el seu moment ho van ser ja no perden el seu estatus, però en queden molt poques, moltes van morir i les que no, ja estan reintegrades en la societat. Però això no significa que les dones no tinguin un rol importantíssim dins de l’entramat social de la banda, és com l’oli d’un motor, sense elles, no funcionaria. Tenen assignades labors de moure coses, fer poseto (estar en un lloc veient qui surt i qui entra), ficar informació a les presons, fins i tot tenim casos documentats de sicàries.

 

Saps quin va ser el motiu?

He preguntat i m’han donat les raons. I personalment, em semblen bastant estúpides. Gent diversa m’ha dit que les dones eren més propenses, si les detenien, a contar a la policia les coses de la banda. Jo duc cobrint el fenomen de les bandes des de fa molts anys i no m’he trobat mai un cas en què un testimoni criteriado sigui una dona. Els testimonis criteriados són aquells que han decidit col·laborar amb la fiscalia. Moltes vegades perquè estan ja amenaçats de mort per algun plet que amb la seva banda i llavors, acusen a tota la banda i aconsegueixen fins i tot que els esborrin els seus propis crims.

“La banda no deixa de ser una amplificació dels mals de la societat salvadorenya. La societat salvadorenya és homòfoba, i a la banda això està accentuat, és masclista i està accentuat, és violenta i s’accentua. Llavors, quan mates a l’enemic vols això, però quan mates a una dona, molts cadàvers de dones es tiren a pous o s’enterren.” | Tomeu Mesquida

 

 

Què passa amb les dones que no formen part de la banda?

Abans el principal problema era la guerra entre bandes. Des de fa un lustre aquí va entrar l’estat com un actor més i ara ja és una guerra amb diversos fronts oberts. Però en aquesta guerra entre bandes hi ha diferents tipus de morts i de trofeus. Si tu com a banda mates a algú de la clica contrària, especialment un palabreo o algú amb rol, voldràs que aquest mort surti als noticiaris, llavors si el pots deixar a la plaça, doncs a la plaça. En realitat, la banda no deixa de ser una amplificació dels mals de la societat salvadorenya. La societat salvadorenya és homòfoba, i a la banda això està accentuat, és masclista i està accentuat, és violenta i s’accentua. Llavors, quan mates a l’enemic vols això, però quan mates a una dona, per aquest mateix menyspreu, són morts dels quals no se senten orgullosos, i molts cadàvers de dones es tiren a pous o s’enterren, normalment en camps de blat. Hi ha clicas que tenen els seus propis cementiris clandestins i apareixen recurrentment. Amb El Directo ja existia el fenomen dels pous, “els pous macabres” els va anomenar la premsa.

 

A la darrera entrevista d’El Faro a la Mara Salvatrucha, vos diuen que segueix sobre la taula la seva desarticulació. Creus que és de debò?

“Les dones tenen un rol importantíssim dins de l’entramat social de la banda, és com l’oli d’un motor, sense elles, no funcionaria. Tenen assignades labors de moure coses, fer poseto (estar en un lloc veient qui surt i qui entra), ficar informació a les presons, fins i tot tenim casos documentats de sicàries”

Ells ho usen com a ham, o almenys així ho vaig interpretar jo. Aquest és el tema més àrid. Tot el que diré és conscient que la societat salvadorenya, avui en dia, no vol i no està preparada per a solucions d’aquest tipus, dialogades, quan a mi em sembla claríssim que aquesta ha de ser una opció a tenir en compte. Les Maras són grups criminals que han comès fets delictius atroços; tràfic de drogues, violacions, etc., però el volum del problema és tal que no existeix, literalment, cap possibilitat que siguin derrotades per la via repressiva, que és la que l’estat i la societat exigeix (som una societat molt de l’ull per ull dent per dent). S’estima en 64 587 els mareros al país: 43 151 estan en llibertat, i 21 436 tancats i en l’actualitat el nombre de places és de 18 000 i ja hi ha 40 000 persones privades de llibertat. Aquestes xifres actualitzades són de policia nacional civil, no de Roberto València. Llavors posem-nos en una situació, en la qual l’estat; la fiscalia, el govern, la policia i els centres penals, comencen a fer bé el seu treball; de manera diligent, respectant drets humans, respectant processos judicials i fent que les presons siguin rehabilitadores. Fins i tot en aquesta situació, que no té res a veure amb la realitat, no es podria processar aquest volum del problema. No pots tancar 46 000 bandarres, als quals, a més caldria sumar bona part del seu entorn social que també fa actes delictius – esposes, fills, simpatitzants, chequeos (jovenets que estan com en fase de proves, etc.- i això es calcula entorn de cinc per cadascun d’aquests 65 000 bandarres. Si estiguéssim parlant d’això fa 15 anys quan el problema era ja un grandiós problema, però no tènia la magnitud que té ara, potser algú podria considerar que per la via estrictament repressiva se’ls podia vèncer, però jo crec que ara és completament inviable, però és paradoxalment el que exigeix el salvadoreny mitjà.

 

En algunes investigacions vostres on revelau massacres policials a suposats membres de bandes, els comentaris que es poden llegir a les xarxes són majoritàriament de celebració.

Sí, just a això em referia. Hi ha de tot, però una gran part de la població ho celebra. Portant-ho a un terreny més propi, fer periodisme i denunciar amb fets i amb imatges que no es compleix l’article 27 de la constitució d’El Salvador (que de manera explícita diu que els centre penitenciaris han de tenir una voluntat rehabilitadora), això [Fa una mamballeta amb el revers d’una mà] al periodista o al fotoperiodista que ho fa li suposa mínim una onada de comentaris, de censura, insults i fins i tot amenaces. Aquesta és la realitat i no m’estic inventat el cas, això ja ens va passar.

 

Per un exmembre de la banda és viable la reinserció a la societat?

Jo en conec molts, especialment de les primeres fornades. De fet, hi ha un company de clica del Directo que està rehabilitat i fora d’El Salvador. Sortir de la banda és molt complicat, especialment des de fa uns anys. Davant l’hostilitat tan manifesta que hi ha de la resta de societat, és pràcticament un fet que no trobaran treball o almenys un bon treball, els queda l’autoocupació i poc més. Les esglésies evangèliques, especialment les més petitones, són unes de les institucions, que d’alguna manera sí que estan pescant gent, però no és suficient. El problema està ja tan desenvolupat que encara que vagin sortint i reinserint-se en la societat, no surten en el volum suficient perquè el problema vagi minvant de manera significativa.

 

Existeix alguna resposta des del que aquí entenem com a moviments socials davant el fenomen de les bandes?

Jo conec el treball de moltes persones que estan fent molt per la societat salvadorenya, i les que més respecto són les que ho fan en silenci. Perquè conec moltes ONG que porten anys rebent subvencions per fer treball de prevenció i m’atrevesc a posar en quarantena els resultats del seu treball, tenim les xifres del fenomen i no fa més que créixer. Vull pensar que estan corregint errors. Ara n’estan entrant de noves com a Metges Sense Fronteres i això és positiu; pens que si qualque dia la societat salvadorenca intenta resoldre el problema, seran un actor clau. Però vull subratllar aquest rol de les persones que moltes vegades a títol individual es desviuen. Per exemple algú que li agrada el futbol i decideix fer classes als nins de 8, 9 i 10 anys sense cobrar ni un cèntim. Aquest tipus de persones que hi ha en totes les societats, quan sorgeixen en ambients tan hostils jo crec que és digne mínim de ressenya. Fins i tot de vegades s’estan jugant la vida, no creguis que és plat de bon gust per a les bandes que existeixi algú que de forma real els pugui restar influència. La meva esposa ara mateix treballa en una guarderia de fins a 6 anys i molts són fills de membres de bandes, ella està fent un treball diari molt important, no solament amb els nens sinó amb les mares i els pares. Hi ha molt treball d’aquest tipus, treball de formiguetes, i és una de les raons per les quals un acaba reconciliat amb una societat tan violenta.

 

Al febrer teniu eleccions. Hi ha alguna esperança que pugui arribar per allà?

“Potser algú podria considerar que per la via estrictament repressiva se’ls podia vèncer, però jo crec que ara és completament inviable, però és paradoxalment el que exigeix el salvadoreny mitjà”

No. Cap. El tema està ocult. A la campanya anterior va passar, i nosaltres ho vam revelar amb vídeos, que per davall la taula els dos partits principals estaven negociant brutors amb les bandes; que besotejassin a l’adversari per doblers, demanant-los opinió sobre que els pareixia tal persona com a ministre de seguretat o sondejant la possibilitat de tancar Zacatraz [sobrenom que rep un centre penal de seguretat]. I ara són polítics de primer nivell, un és l’actual alcalde de San Salvador, un altre és algú que va acabar de ministre de seguretat de l’FMLN [Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional]. Com els grans partits saben que tenen “plats bruts” el tema ni se’l retreuen uns als altres. I en aquestes eleccions pareix que es romprà el bipartidisme que tenim en El Salvador, pareix que vendrà un outsider -com diuen els “gringos”- de l’FMLN, però personalment, que sí que tenia alguna esperança, no he vist que el tema s’estigui abordant, ni s’estiguin fent propostes, no he vist res en els dos mesos que duim de campanya activa; a més això, en un país de recursos limitats tenim quatre mesos de campanya, amb les després suposa. Jo no he vist res que convidi a l’optimisme.

 

A la columna “El país de las maras” deies que “no seria tan estrany que Netflix estigués rodant ja una sèrie fastuosa sobre mareros i grups d’extermini ambientada a Soyapango San Miguel o Apopa.” Et sembla que explotar culturalment el fenomen ajudaria a tenir més focus a l’assumpte o seria frivolitzar i promocionar-ho?

Jo he escrit un llibre que retrata amb cruesa el fenomen, des de la meva trinxera que és el periodisme i des d’una concepció del periodisme que pretén retratar els fenòmens tal qual ocorren. Havent fet això, seria gairebé contradictori negar que no ho pugui fer un bon documentalista o un bon director de cinema; però per aquí venen els meus temors, ja que em planteges la pregunta. Si es fa un producte mediocre que estigui ple de violència gratuïta i estereotips (com s’han escrit tants articles periodístics i documentals o informes d’ONG que en teoria fan un treball seriós, però que fan unes anàlisis molt superficials) jo preferesc que no es faci, però si es fa seriosament, contribuirà a fer que el problema es conegui més i potser hi hagi major interès en la comunitat internacional perquè es financi algun tipus de solució al problema. Perquè jo tinc els meus dubtes de què, almenys a mitjà curt termini, surtin de dins de la societat salvadorenya les energies suficients per aturar un problema d’aquesta grandària.

 

Perquè fas periodisme?

Des de l’adolescència he volgut ser periodista i he tractat de ser coherent amb aquesta determinació, a nivells com decidir estudiar la carrera en detriment d’unes altres que em podrien haver donat una vida més folgada en termes econòmics, o a anar-me’n a viure a Amèrica Llatina. Jo vaig ser treballador d’Egin, el periòdic lligat a l’esquerra abertzale que va tancar el jutge Baltasar Garzón. Estava en plantilla quan el va tancar, vaig entrar l’1 de juliol del 98 i Garzón el va tancar el 14 de juliol. A mi això em deixà marcat, no psicològicament –jo era un extreballador d’Egin!– sinó per valorar com podia a exercir el periodisme en l’estat espanyol? Vaig xocar amb aquest mur i vaig haver d’anar a Amèrica Llatina.