Des de l’antiguitat, s’ha considerat que el “bon govern” d’una comunitat significa anar més enllà dels interessos particulars, per tal d’aconseguir el “bé comú”, l’“interès general”. Es van creant les característiques que definiran els serveis d’interès col·lectiu: normalment són un monopoli, sovint natural, que suposarà el pagament d’una taxa, d’una banda; i la garantia del servei i la igualtat de serveis als usuaris, de l’altra. Amb la Revolució Francesa, i amb la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), aquestes nocions de l’esperit públic s’aiguabarregen amb les grans idees de la Revolució: sobirania nacional, igualtat, interès general, esperit públic, serveis públics. Unes idees, i la seva implementació, que avançaran juntes fins als anys 1970.
Després de la Revolució Francesa, el republicanisme defensa que l’Estat és el fruit d’un “contracte social” i que, per tant, ha d’oferir uns serveis comuns que beneficiïn a tota la col·lectivitat. La força dels serveis públics implicava fer palpable i directa la promesa republicana i els seus compromisos. El que anima la filosofia dels serveis públics és la solidaritat entre les persones de la comunitat, perquè desplegar uns serveis públics dignes d’aquest nom i accessibles a tots permet revitalitzar la noció de ciutadania, més enllà de les persones com a simples consumidors; i és el refugi de l’espai públic desmercantilitzat i no susceptible d’una apropiació privada.
Des dels anys setanta, la defensa del servei públic com a representació social de l’existència i la finalitat de l’acció pública s’ha afeblit
Des dels anys setanta, la defensa del servei públic com a representació social de l’existència i la finalitat de l’acció pública s’ha afeblit. Un dels principals vectors d’aquesta contrarevolució liberal ha estat el dret europeu de la competència, que ha fet de la propietat lucrativa l’única forma viable d’administrar els serveis públics. En tots els àmbits, la lògica del mercat és l’únic mètode d’administrar els serveis al públic. Ha contaminat els béns comuns fonamentals com el ferrocarril, l’energia, l’aigua, els serveis postals i les telecomunicacions, entre d’altres, i fins i tot, de forma més indirecta, la sanitat, les cures i l’educació.
En aquest context, l’amenaça de la deslocalització es converteix en el principal argument dels governs per a organitzar la supressió dels drets socials. La gran onada de privatitzacions des dels anys 1980 ha significat renunciar a la capacitat d’exercir el paper d’Estat estratègic en els sectors industrial, els transports, l’energia i altres serveis. Els antics empleats públics i funcionaris pot ser que es vagin “cremant” o es converteixin en treballadors precaris sota la pressió dels seus superiors i la direcció. Al mateix temps, la integració europea ha accelerat la reducció de la despesa pública i del nombre de funcionaris. Aquesta reducció dels serveis públics, que trenca la promesa republicana d’igualtat entre els ciutadans encara és més greu als suburbis pobres dels afores de les grans ciutats o a les àrees rurals. Les desigualtats entre àrees i la disminució de la presència física dels serveis públics no estan sent compensades per la seva digitalització. Al contrari, la desmaterialització dificulta l’accés d’una part important de la població (gent gran, gent amb manca de formació digital) als serveis públics.
Un dels reptes d’aquest segle és ampliar l’abast dels serveis públics per a fer front als grans desafiaments econòmics, socials, climàtics, demogràfics i tecnològics als quals ens enfrontem
Com han assenyalat diferents treballs de Intéret Général, la fabrique de l’alternative, un dels reptes d’aquest segle és ampliar l’abast dels serveis públics per a fer front als grans desafiaments econòmics, socials, climàtics, demogràfics i tecnològics als quals ens enfrontem. Això significa reafirmar el principi d’igualtat d’accés als serveis públics i la seva eficàcia. També significa reconstruir-los i ampliar-los. Consideren quatre àmbits principals en els quals és necessari fer-ho:
1. Tot el que tingui un paper primordial en la sobirania nacional: defensa, seguretat i justícia, sectors industrials estratègics, audiovisual, crèdit, etcètera.
2. Serveis per construir la igualtat social i l’emancipació col·lectiva, i en els que el sector públic és més eficaç que el privat gràcies a les externalitats: sanitat, educació, cures, recerca, cultura i ocupació.
3. Els monopolis i xarxes de facto, que han de ser assumits pel conjunt de la societat: transports, comunicacions, aigua i energia.
4. L’extensió del domini públic per a garantir els drets republicans al llarg de tota la vida de les persones: naixement, infància, joventut, alimentació, habitatge, vellesa i final de la vida.
I per aconseguir-ho calen unes quantes coses:
Primera, reconstruir una gestió pública dels serveis públics. Com? Separant estrictament els serveis públics dels modes de gestió del mercat en els casos de la sanitat, l’educació, les cures o els relacionats amb la sobirania nacional; enfrontant-se a la lògica de l’austeritat pressupostària i de la destrucció progressiva de l’estatut de la funció pública (amb gent contractada de forma sovint temporal i precària), tot augmentant els recursos humans i materials que necessiten uns serveis públics de qualitat i al servei de la gent; democratitzant la concepció i la gestió dels serveis públics, amb la participació de funcionaris i usuaris, per tal de fer-los més pròxims, accessibles i adaptables a les realitats locals.
Els sectors de la producció d’energies, de transports i de telecomunicacions han de quedar fora de les lògiques mercantils per raons de sobirania nacional, eficàcia econòmica i sostenibilitat ecològica
Segona, cal assegurar que la gent vegi satisfetes les seves necessitats essencials. Com? Generalitzant la gratuïtat dels serveis públics, que han de ser finançats pels impostos i les cotitzacions socials; garantint una vida digna, particularment a partir d’assegurar un habitatge en condicions i una alimentació de qualitat; garantint els drets republicans al llarg de tota la vida de les persones.
Tercera, cal assegurar una estratègia socioeconòmica ecològica. Com? Els sectors de la producció d’energies, de transports i de telecomunicacions han de quedar fora de les lògiques mercantils per raons de sobirania nacional, eficàcia econòmica i sostenibilitat ecològica i, per tant, han de tenir un accés públic; nacionalitzant les empreses estratègiques per guanyar sobirania econòmica i nacional; preservant els béns comuns naturals: boscos, espais naturals, aigua i medis aquàtics, etcètera.
Quarta, garantir l’accessibilitat dels serveis públics a tothom. Com? Cal tornar a la proximitat dels serveis públics als seus usuaris —sobretot als que tenen problemes de mobilitat— que n’han de tenir a distàncies mínimes, després d’anys de neoliberalisme i de retallades que els han eliminat i allunyat i fan traslladar a la gent per aconseguir-los.
Ara que arriben unes eleccions importants pel país, m’agradaria que aquestes reflexions ens ajudessin a discernir quins són els grups polítics que REIVINDIQUEN REALMENT uns serveis públics, veritablement públics, que arribin a tota la gent del país.
