Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rellegint 'La cavalleria roja' d'Isaak Bàbel

La guerra civil  russa (1917-1921) va ser un episodi extremament violent que va deixar una profunda empremta a la psicologia col·lectiva russa i també, no cal dir-ho, a la seva cultura. Al voltant del conflicte pivoten nombroses obres cinematogràfiques, teatrals i literàries. Una de les més notables, sens dubte, és ‘La cavalleria roja’ d’Isaak Bàbel, que l’any passat va reeditar l’editorial Proa en una traducció actualitzada de Monika Zgustovà

 

Àngel Ferrero | @angelferrero

Un any després del centenari de la revolució bolxevic, es commemoren els cent anys d’un fet igualment trascendental per a la història contemporània russa com va ser la guerra civil. La derrota a Púlkovo, l’octubre del 1917, de les tropes afins al ministre-president del Govern Provisional, Aleksandr Kérenski, és l’avantsala d’una cruenta guerra civil que es va estendre fins a l’any 1921. Durant el conflicte, l’Exèrcit Roig Obrer i Camperol (RKKA) va haver d’enfrontar-se simultàniament a una intervenció aliada d’onze països (Txecoslovàquia, el Regne Unit, els Estats Units, França, Grècia, Sèrbia, Itàlia, Polònia, Romania, el Japó i la Xina), sufocar rebel·lions camperoles –com la de Tambov (1920-1921)–, politicomilitars –com la de Kronstadt (1921)– i etnoreligioses –com la dels Basmatxi (1918-1924) a l’Àsia Central–, fent que, fins al dia d’avui, no coneguem la xifra exacta de víctimes del conflicte: l’estimació més baixa la situa en cinc milions de morts i la més alta en els deu milions. La guerra civil va ser un afer en extrem violent que va deixar una profunda empremta a la psicologia nacional i també, no cal dir-ho, a la cultura. De la guerra civil russa existeixen nombroses obres cinematogràfiques, teatrals i literàries. Una d’aquestes grans obres és, sens dubte, La cavalleria roja d’Isaak Bàbel, que l’any passat va reeditar l’editorial Proa en una traducció actualitzada de Monika Zgustovà.

El seu autor, com recorda Zgustovà a la introducció, va estar set anys a diversos fronts i “després d’haver patit força i haver viscut experiències esgarrifoses” va tornar “a agafar la ploma el 1923”, convertint-se ràpidament en “una de les estrelles més brillants del firmament literari europeu” i meravellant escriptors com André Malraux, Elias Canetti o Romain Rolland. El prestigiós crític Víktor Xklovski va arribar a dir de Bàbel que fou “l’únic dels escriptors que, en la revolució, va conservar estilísticament la sang freda”. La cavalleria roja n’és exemple. El llibre és un recull de relats curts sobre la campanya soviètica a Ucraïna –una part de la qual els polonesos havien ocupat després de la Revolució d’Octubre– i després Polònia, amb el Primer Exèrcit de Cavalleria del mariscal Semion Budionni al capdavant, campanya que va acabar el 1921 perquè cap dels dos bàndols va poder assolir la victòria. De la brutalitat d’aquest conflicte als marges de la guerra civil russa n’és testimoni el tercer relat del volum, titulat La carta, que narra com un soldat de l’Exèrcit Roig acaba executant el seu propi pare, un policia del règim tsarista, després que aquest hagi assassinat un dels seus fills a cops per la seva militància bolxevic.

 

Com senyala Zgustovà, Bàbel no estalvia al lector els “elements grotescos i tràgics d’aquestes campanyes” protagonitzades tot sovint pels cosacs que van ingressar a la cavalleria roja. Gent acostumada a matar i veure matar, com el serraller d’una fàbrica de Briansk al capdavant de l’esquadró del regiment 23 de cavalleria. “A vint-i-dos anys, a Baulin no el preocupava res. Aquesta característica, inherent a milers de Baulins, va influir molt en la victòria de la revolució”, narra Bàbel. “Baulin era dur, de poques paraules i obstinat. El camí de la seva vida estava decidit i ell no dubtava mai de la seva idoneïtat. Les privacions li resultaven fàcils de suportar. Sabia dormir assegut. Dormia prement-se una mà contra l’altra i es despertava d’una manera que feia imperceptible el pas del somni a la consciència. Sota el comandament de Baulin era impossible esperar cap mena de favor ni de misericòrdia”.

Bàbel demostra la seva sensibilitat literària en la descripció dels paisatges de Polònia, puntejats per les seves esglésies catòliques, que descriu amb minuciositat i ric detall

Això no obstant, aquesta mena d’homes també ploraven en veure el seu cavall abatut per les bales de l’enemic o lamentaven, com fa el mateix autor, el sacrifici d’una oca per menjar-se-la o la desaparició de les abelles a Volínia després de fumigar les arneres amb sofre. Bàbel també demostra la seva sensibilitat literària en la descripció dels paisatges de Polònia, puntejats per les seves esglésies catòliques, que descriu amb minuciositat i ric detall. El retrat de la vida dels jueus a Polònia, tan diferent de la dels jueus de l’Odessa natal de l’autor, ocupa un paper destacat en molts dels relats de Bàbel, que tampoc oculta les contradiccions polítiques dels mateixos soldats ni les seves accions en molts casos qüestionables, com quan un grup de pagesos intenta abordar un tren bolxevic, una massa que “pujava als estreps del nostre tren i queia derrocada a cops de culata”.

Bàbel explica uns fets tan terribles i descriu les escenes de guerra –soldats esbudellats fins al punt de distingir-se “els batecs del cor”, execucions de civils al bell mig del carrer, manca d’aliments, d’armes i estris, revenges de tota mena; “avui dia tots som jutges de tothom, fins i tot condemnar algú a mort és bufar i fer ampolles”, etziba un dels personatges– amb tanta naturalitat, que no ens adonem de l’horror fins que tanquem el llibre i les recordem en tot el seu detall. El fet mateix que els seus relats ens acompanyin tant de temps després de la seva lectura, i que romanguin amb nosaltres fins i tot quan semblava que no ho farien en el moment de llegir-los, és una mostra del seu talent i del seu geni. Podrien citar-se molts passatges, però quedem-nos amb aquest: “La pluja va començar a fuetejar els salzes; després s’afeblia. El vespre va alçar el vol cap al cel com una bandada d’ocells i la foscor va col·locar sobre mi la seva humida corona. Les darreres forces m’abandonaven, vaig caminar endavant mentre suplicava al destí que em concedís la més senzilla de les habilitats: l’habilitat de matar un home”.