Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Remedios Varo, el 'jo' com a exili

La pintora d’origen gironí és considerada una de les introductores del surrealisme a Mèxic. Condemnada a l’exili per la Guerra Civil i pel nazisme, retrata a la seua obra uns records que leviten sobre la terra i es veuen relegats a espais íntims i domèstics. La condició de dona i exiliada és pràcticament l’autora de la seua obra

 

Marta Santacatalina | @MSantacatalinaG
Il·lustració de Felipe de San Pedro

La investigadora Andrea Luquin Calvo descriu al seu llibre L’espai i l’exili la pintura de Remedios Varo (Anglès, 1908 – Mèxic, 1964) com l’espai de record per trobar-se a si mateixa: un jo com a exili, un ésser que consisteix només en la seua peregrinació. “Crec que pintaria de la mateixa forma en qualsevol lloc del món, ja que [aquesta forma] prové d’una manera particular de sentir”, afirmava la pintora en una de les seues cartes.


El surrealisme com a evasió de l’empresonament

A l’autoretrat multiplicat de Remedios Varo la pintora apareix dins una torre, relegada a l’espai domèstic, teixint des d’allà, des d’un espai sense terra, des de la levitació pròpia de l’exili, el mantell terrestre que exemplifica perfectament la temàtica i interès general de l’obra de Varo. Segons interpreta Luquin Calvo, a l’autoretrat Bordando el manto terrestre les dones construeixen el món, sota l’ordre d’un “Gran Mestre” de rostre imprecís que dóna instruccions d’un llibre racionalment correcte, empresonant-les i donant les directrius pel teixit de la terra. No pareix que les Varo multiplicades mostren un treball creatiu, sinó un treball mecanitzat més propi de la indústria. Al fons, la flauta d’un altre guàrdia toca una melodia, que tal com interpreta Luquin marca el ritme i indica com s’ha d’actuar i sentir, simbolitzant la ideologia. Totes les dones construeixen el món dirigides per la música falsa que les envolta. El tríptic compost per Bordando el manto terrestre, Hacia la Torre i La huida parlen des de i sobre la infantesa de Varo, reclosa a col·legis de monges.

Nascuda el 1908 a Anglès (la Selva), Remedios Varo va créixer des dels nou anys a Madrid, on la seua família es va traslladar per les necessitats laborals del seu pare. Va ser per l’impuls del seu pare, enginyer hidràulic, lliberal i agnòstic que Varo es va interessar per la pintura. Va aprendre també a utilitzar els instruments del seu progenitor, interessant-se per la perspectiva, la composició i el dibuix. La seua mare, de mentalitat conservadora i tradicional, va organitzar l’educació de l’artista en col·legis religiosos, fet que indirectament també la faria inclinar cap a la pintura, que li servia d’evasió de l’educació tradicional. Per mantenir viva la imaginació, llegia literatura fantàstica i també sobre misticismes i filosofia oriental.

Va començar els seus estudis en la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, convertint-se en una de les primeres dones estudiants, però l’ambient rígid i clàssic de l’acadèmia feia que per a ella l’escola fos un espai impossible per a l’experimentació

Va començar els seus estudis en la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, convertint-se en una de les primeres dones estudiants, on coneixerà al seu primer marit Gerardo Lizárrafa. L’ambient rígid i clàssic de l’acadèmia feia de l’escola un espai impossible per a l’experimentació. “Tot el que jo aprenia, ho aprofitava per pintar pel meu compte les coses que m’interessaven, que és el que podríem dir unitat de la tècnica i la iniciació a la personalitat”, afirmava Varo. És llavors quan el surrealisme es va colar als carrers i els cafès i va fascinar una jove Varo. Durant la seua estança a Madrid, va compartir tertúlies i vivències a la Residència d’Estudiants amb artistes com Federico García Lorca o Picasso. L’any 1930 va marxar a viure a París, amb la intenció de continuar la seua formació, però finalment no va ser capaç de recloure de nou la seua voluntat creativa. El 1932 va tornar a una Barcelona republicana on freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la CNT.

Mentre realitzava treballs de publicitat, Varo confirmà el seu compromís amb les idees surrealistes. Participa llavors a l’Exposició Logicofobista de las Galerias Catalònia, l’any 1936. Aquesta va ser l’última gran exposició surrealista abans de la Guerra Civil, on va compartir sala amb Esteve Francès o Àngel Planells. La pintora va participar amb tres obres: Lecciones de costura, Accidentalidad de la mujer violencia i La pierna liberadora de las amebas gigantes.

El 1936 va conèixer al poeta surrealista francès Benjamin Péret, un dels molts artistes i intel·lectuals vinguts a lluitar a la Guerra Civil, amb el que començà una relació. La militància de Péret al P.O.U.M i la seua posterior integració a la Columna Durruti, sumat al caràcter pacifista i llibertari de Remedios —tot i que no va esgrimir cap posicionament polític concret— els va obligar a marxar a l’exili. París va ser de nou el destí. El cadàver exquisit Quiero saber las causas de, elaborat el 1935 per Remedios Varo, Esteve Francès i Marcel Jean, narrava ja una violència anunciada. Fent de la forma també el contingut van pintar un personatge, de peu, sobre una taula, mutilat i ferit.


L’època heroica, un exili de no retorn

Tot i que escrivia en cartes la seua intenció de només passar per l’exili, aquest es va convertir en la seua morada. Mèxic va ser on va morir (1964) i on va desenvolupar la major part de la seua carrera artística. El 26 de desembre de 2001, les obres de Remedios Varo van ser declarades Momument Artístic Mexicà.

L’exili de no retorn va començar però amb la marxa a París, on no era fàcil viure de la pintura; va fer de locutora per traduccions de conferències per a Llatinoamèrica, entre altres treballs. Ella definia aquest moment com l’època heroica, fent referència a les dificultats econòmiques de la vida artística: “eixa vida bohèmia que se suposa necessària per a l’artista és molt amarga”, deia Varo a una entrevista el 1960. A l’estança a París, Péret la introdueix al cercle íntim dels surrealistes. Cal recordar que cap dona va formar part de forma oficial del llistat de membres del moviment. Els surrealistes pensaven la dona com a musa, com a mediadora entre la naturalesa i el subconscient. Les artistes que volien treballar des del surrealisme trobaven contradiccions en ser aquest un dels principis bàsics del moviment. “La meua posició era la de tímida i humil oient, no tenia ni edat ni valor per enfrontar-me a ells”, declarava Varo a una de les seues cartes.

En 1941, l’arribada dels nazis a París la faria passar per un camp d’internament del Govern de Vichy i, finalment, l’abocaria a l’exili a Mèxic, on va realitzar tota classe de treballs artesanals per guanyar-se la vida

En 1941, l’arribada dels nazis a París la faria passar per un camp d’internament del Govern de Vichy i, finalment, l’abocaria a l’exili a Mèxic, on va realitzar tota classe de treballs artesanals per guanyar-se la vida. En 1947 es va separar de Benjamín Péret i va partir cap a Veneçuela en una expedició agrícola, entomològica i científica de l’Institut Francès d’Amèrica Llatina com a il·lustradora d’insectes. Paral·lelament, realitzava treballs publicitaris per a l’empresa farmacèutica Bayer de Mèxic.

Dos anys després va tornar a Mèxic, on es va casar amb el polític austríac Walter Gruen. Allà va reprendre la seua relació amb el surrealista Esteve Francès i començà una amistat amb la pintora Leonora Carrington, amb qui va establir també un fort vincle artístic. A partir del 1955, Varo es va dedicar íntegrament a la producció d’obres artístiques, pictòriques especialment, però també abordant de manera més tímida l’escultura i la literatura.

El desplaçament físic va venir acompanyat inevitablement d’un sacseig intern, d’una cerca interna de l’espai que físicament li havia sigut arrabassat. La pintora va dedicar la seua vida a l’exploració de sentit, de les causes, de les ruptures i els exilis. Poblen l’obra de Varo cases-transport que circulen per espais foscos i homes establint les rutes geogràfiques com a l’obra Roulotte, i dirigint les accions com a l’esmentada Bordando el Manto terrestre, deixant només com a espai de llibertat l’evasió onírica: l’única possible a un espai domèstic i íntim, que a més es troba en constant peregrinació. “En la pintura, Remedios no inventa, recorda”, escriu Andrea Luquin. Recórrer la seua obra i la seua vida són així una mateixa cosa: un constant trànsit, una levitació de l’existència, influïda a més per la seua condició de dona. La pintora va trobar l’eixida d’emergència per l’alliberament creatiu en éssers fantàstics i en el que és oníric, i va deixar a les seues obres la preocupació de qui té anul·lat el seu propi espai; en definitiva, va estampar a la seua pintura el record de qui només té el somni com a espai de llibertat.