Després de cinquanta anys desaprenent sobre Els Límits del Creixement, subvertint el marc de pensament que s’obria pas en la Cimera de la Terra d’Estocolm de 1972, en la 1a Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà i l’Informe del Club de Roma, publicat un any després, hem arribat a un punt d’emergència ecològica planetària -i dins d’ella, la climàtica- enfront de la qual no podem ja tancar els ulls.
Si el capitalisme només va aprofitar tot aquest temps per a mercantilitzar els elements del discurs ecològic i extraure abundants beneficis del que se suposava anava a ser “renovable” i “sostenible” (no podia ser d’una altra forma perquè per a existir aquest sistema necessita créixer permanentment, per a això precisa, al seu torn, consumir energia també de manera irrefrenable), l’actual punt de tensió ecològica i climàtica ha promogut una accentuada renovació del “mercadeig ecològic-renovable”.
Tanmateix, la construcció d’energies renovables depèn àmpliament del consum de combustibles fòssils. Els processos industrials per a la producció de calor per a la fabricació de plaques solars, turbines i bateries, comporta la generació de temperatures d’entre 1.480 i 1.980 °C per als panells fotovoltaics (i entre 980° i 1.700° per al ciment i acer dels molins eòlics). Una llàstima que les fonts renovables només siguen capaces d’aconseguir temperatures de menys de 400 °C. També requereixen l’extracció d’abundants minerals no renovables.
La construcció d’energies renovables depèn àmpliament del consum de combustibles fòssils
Així, per a passar dels 3.000 GW que es generen hui en el món, a més de 10.000 GW en 2030, i pot ser que a més del triple en 2040, es requereix augmentar el consum de coure i terres rares en un 40%, el níquel i el cobalt en un marge d’entre el 60 i el 70% i quasi un 90% per al liti, durant les dues pròximes dècades. Tenint en compte que la vida útil de les infraestructures eòliques o fotovoltaiques és de vint a trenta anys, d’ací a poc hauríem de tornar a emprar alguna cosa semblant a tots aqueixos recursos.
A això se suma que no hi ha infraestructures adaptades per a això. En països com els EUA i el Regne Unit són clarament obsoletes, i els projectes verds han d’esperar per a poder connectar-se a la xarxa elèctrica des de dos anys en molts llocs del primer, fins a quinze anys en el segon. A Europa, en general, el temps d’espera per a poder connectar-se a una xarxa elèctrica pensada per a una altra època i altres formes d’energia és de 5 a 10 anys. Així veiem com en el Regne Unit, l’Estat espanyol i Itàlia més de 150GW de projectes d’energia eòlica i solar esperen en tres respectives cues.
Tot això vol dir, en primer lloc, que les renovables no poden produir renovables per a mantindre l’actual consum energètic de les nostres societats ni molt menys la que sembla intocable individualització del transport privat. En realitat, per tant, no són renovables per se, independentment dels objectius. Així, per exemple, el potencial renovable de l’energia eòlica és d’1 teravats, equivalent al 6% del consum energètic primari total, i la solar aplega a un màxim del 25%.
En segon lloc, donades les seues molt baixes taxes de retorn energètic (l’energia que precisen per cada unitat d’energia que generen) tenim que quantes més renovables es fabriquen hi haurà en principi un consum massiu de combustibles fòssils, augmentant les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH), que agreujaran l’emergència climàtica. De fet, l’ús de recursos fòssils no ha parat d’incrementar-se en el món, representant en els últims anys més del 70% de l’augment del consum mundial energètic, que es calcula que serà fòssil almenys en un 80% fins i tot en 2050.
Tal com està plantejada la instal·lació de renovables en l’actualitat confronta amb els vertaders usos sostenibles del sòl i l’aigua
Així doncs, tal com està plantejada la instal·lació de renovables en l’actualitat confronta amb els vertaders usos sostenibles del sòl i l’aigua. Per exemple, els camps eòlics marins destrueixen la vida al voltant seu; la proliferació indiscriminada de concentracions de plaques fotovoltaiques entra en competència amb l’agricultura i la riquesa mineral, és contrària a la sostenibilitat i la viabilitat i causa d’una encara major despoblació rural. En l’Estat espanyol hi ha en aquests moments al voltant de 1.400 projectes d’eòliques i fotovoltaiques solament per als pròxims dos anys. De 55.400 persones treballant en els sectors de la solar i l’eòlica, en 2021, es passarà a unes 468.000 en la dècada vinent, dada que servirà per argumentar que l’ecològic és una nova mina d’ocupació, sense explicar-nos quantes persones s’expulsen del sector primari i de serveis bàsics.
En el cas concret del País Valencià, el Govern de la Generalitat havia aprovat al gener d’enguany un total de 61 projectes (de 107 presentats), que representen una inversió de 859 milions d’euros, per a produir 1.356 megavats (la primera raó adduïda pel president de la Generalitat és que això farà a les empreses “més competitives”). Per descomptat, res que permeta l’autonomia energètica de la mateixa població: el que interessa són macroprojectes que donen substanciosos guanys a les grans empreses.
Les renovables no poden resoldre ni la crisi energètica ni l’estrès climàtic si no es toquen els aberrants nivells de consum energètic i de materials, així com les emissions contaminants i els ciclopis residus de les societats de capitalisme avançat, i fins i tot de bastants de les de la resta del planeta. Tots els gegantescos projectes de desenvolupament d’energies renovables en les àrees d’interior, les més despoblades i de sòl més barat anomenades “zones de sacrifici” (de cultius sostenibles de secà, biodiversitat, territoris i pobladors, però també cada vegada més altres de regadiu i habitades, fins i tot a la vora de parcs naturals) no responen a les vertaderes claus d’importància: quanta energia necessitem i per a què?
Perquè, en definitiva, les energies renovables no són capaces de satisfer els consums requerits per les nostres societats altament energívores. La seua multiplicació indiscriminada respon a interessos privats d’inversió lucrativa, sovint merament especulativa. “Folrar-se amb el renovable” és el lema d’una part creixent de l’empresariat que, a més, en bona lògica, continua enriquint-se també amb les energies fòssils. És el conjunt de “danys col·laterals” que tot aqueix entramat financer especulatiu empresarial està duent a terme amb les renovables, el que està suscitant un creixent malestar social i de protesta en cada vegada més parts dels territoris afectats.
La multiplicació indiscriminada de les energies ‘renovable’ respon a interessos privats d’inversió lucrativa, sovint merament especulativa
Un desert de plaques i molins, sense gent, no és acceptable per a més i més parts de la població -sobretot rural, però no sols- que s’organitza en plataformes i associacions i que dona lloc a lluites i moviments cada vegada més actius en tota Europa, i també al nostre País Valencià. Ací, la Coordinadora Valenciana per la Ubicació Racional de les Energies Renovables agrupa 63 organitzacions: la Plataforma en Defensa del Territori del Camp de Morvedre, la Plataforma contra la Fotovoltaica de la Calderona, la Coordinadora No a la MAT o Stop Pla Solar Vinalopó són algunes d’elles, a les quals cal sumar les existents a l’Alcoià, la Vall d’Albaida, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel i la Vall de Cofrents, entre les que estan escampades per la totalitat del territori valencià.
Tothom ha de saber que no hi ha una transició indolora al món de menor despesa energètica que ens espera necessàriament quan es vagen esgotant els recursos fòssils. No es pot continuar vivint igual, simplement canviant de fonts d’energia. Les renovables només poden tindre raó de ser, només ens podran deslliurar del col·lapse, canviant de model socioeconòmic cap a una societat de consum i transport col·lectiu, de vida moderada ajustada als recursos del mitjà, reduint enormement la monstruosa desigualtat que el capitalisme va generar a escala mundial i nacional.
Recordem que quan ens volen culpar a tots per igual, ja es tracte d’individus o de països del món, el 10% de les persones més riques del planeta és responsable del 50% del total d’emissions GEH, i l’1% més ric emet el 17% total de GEH). Per això, el necessari ajust dels objectius i processos socials als mitjans energètics només pot dur-se a terme dins d’una economia planificada, amb democràcia i igualtat, que implique una distribució equitativa dels recursos. Parlem d’una ecologia econòmica social o d’una economia socioecològica; en suma, veritablement socialista.
