Des de l’inici de la Revolució Industrial, les potències occidentals han cremat combustibles fòssils a dojo. Primer, va ser el carbó, per a les màquines de vapor que movien ferrocarrils, vaixells i els tallers de la primera industrialització; i per a la producció del ferro i l’acer. Després, va ser el petroli del qual s’obtenen, per exemple, els carburants líquids per l’automòbil, l’aviació i el transport marítim. I, finalment, ha estat el gas natural per a produir electricitat i escalfar les llars. Les aplicacions lligades a l’energia continguda en aquests combustibles són infinites, de manera que l’economia actual en depèn críticament.
Les emissions secundàries de la seva mala combustió (les partícules o els òxids de nitrogen), que perjudiquen directament la salut, s’han anat reduint gràcies a normatives progressivament més estrictes. Ara bé, l’emissió primària i inevitable de diòxid de carboni (CO₂), històricament, no ha merescut gaire atenció perquè es tracta d’un gas inert molt estable i innocu. Els seus efectes sobre les persones són indirectes a través de l’escalfament del planeta.
Va ser el premi de Nobel de Química suec Svante August Ahrrenius qui primer va alertar, al tombant del segle XIX, que l’acumulació de CO₂ a l’atmosfera produiria un escalfament global. Avui, la Ciència és capaç de quantificar aquest escalfament. Ens diu que si volem evitar que la temperatura mitjana superi en 1,5 °C la de l’època preindustrial, la humanitat pot emetre només 500 gigatones de CO2. És el que ens queda de l’anomenat “pressupost de carboni” per a evitar conseqüències catastròfiques pels ecosistemes i la humanitat. Al ritme actual d’emissions, aquest pressupost s’haurà gastat en 8 anys. S’entén, doncs, que molts països hagin declarat l’estat d’emergència climàtica poc després dels Acords de París de 2015. Cal substituir els combustibles fòssils per energia renovable i reduir el consum. Qualsevol retard en aquestes accions complicarà encara més assolir l’objectiu d’emissions nul·les l’any 2050 sense haver superat el pressupost.
Cal substituir els combustibles fòssils per energia renovable i reduir el consum. Qualsevol retard en aquestes accions complicarà encara més assolir l’objectiu d’emissions nul·les l’any 2050
El problema, tal com passa amb qualsevol pressupost, és com es reparteix. En el cas del pressupost de carboni, un repartiment per població seria injust per raons històriques i de justícia social. Som els països occidentals els qui hem dut la humanitat fins aquest punt tan delicat. Tot i la preocupació justificada per les emissions actuals de la Xina i l’Índia, resulta que, sumades fins ara, representen només el 20% de les emissions globals històriques. O sigui, no es pot demanar a aquests països que redueixin les emissions al mateix ritme que els països rics, els quals s’han desenvolupat gràcies a haver consumit la major part dels combustibles fòssils extrets fins ara. Lamentablement, els Acords de París varen passar per alt aquesta responsabilitat històrica. Per una altra banda, pel que fa a la justícia social, només cal assenyalar que la meitat més pobra de la humanitat emet 4 vegades menys que el 10% més rica (si ho expressem per càpita, la relació és d’1 sobre 20). Un repartiment equitatiu del pressupost de carboni ha de carregar els esforços de reducció, doncs, sobretot sobre els països rics i, dins de cada país, sobre les capes altes de la població.
Com ha de ser un repartiment equitatiu és el tema de nombrosos articles científics. Fa poques setmanes, un grup d’investigadors de la universitat de Leeds liderat per la Dra. Milena Buchs va publicar a la revista Nature Energy, un estudi sobre les emissions de CO₂ relacionades amb l’energia de les llars europees (la UE pre-Brexit). Han comptabilitzat tant les emissions directes (per exemple, del cotxe o de la caldera de gas) com les indirectes (les que estan associades al proveïment de serveis o a la compra de béns nacionals o importats).
Les emissions es disparen a les llars riques per aquells consums relacionats més aviat amb el luxe (cotxes més grans, viatges amb avió…) que no pas amb la necessitat (el menjar)
Segons aquest estudi, si s’establís un topall igual al mínim emès pel 20% de les llars que emeten més CO₂, el resultat seria una disminució del 9,7% de les emissions. Aquesta proposta d’un topall de les emissions per llar ajudaria els països europeus a assolir els compromisos de neutralitat climàtica pel 2050.
Tanmateix, la contribució més important d’aquest estudi és que discrimina segons el tipus de consum (llar, desplaçaments i alimentació), la qual cosa dona pistes de per on es pot incidir de manera més efectiva. Per exemple, és significatiu que les emissions per llar dels desplaçaments siguin 6 vegades més elevades en el 20% més ric de la població que en el 50% més pobre, mentre que, en el cas de l’alimentació, ‘només’ són 3 vegades més grans. Clarament, les emissions es disparen a les llars riques per aquells consums relacionats més aviat amb el luxe (cotxes més grans, viatges amb avió…) que no pas amb la necessitat (el menjar).
Els autors plantegen que una fracció d’aquestes emissions estalviades es podria transvasar al 20% de les llars més pobres, les quals podrien reduir a un ritme més lent les seves emissions. Per exemple, tindrien més temps per a substituir la caldera de gas per una bomba de calor o no estarien tan penalitzats per continuar utilitzant el seu cotxe actual de gasolina. Aquest punt, el de ‘transvasament d’emissions’, hauria de guiar les decisions polítiques sobre la lluita contra el canvi climàtic, ja que és un aspecte de ‘justícia climàtica’ que podria fer més fàcil d’acceptar els sacrificis que, inevitablement, haurem de fer tots plegats.
